En record de la Maria Antònia, mestra de mestres

Estimada M Antònia,

Tal com tu t’expressares en el comiat de Marta Mata: «No sé perquè començo així si sé que ja no em sents, ja no llegeixes, ja no ets aquí?… estic convençuda que d’una manera o d’una altra m’escoltes i t’agrada que t’escrigui».

Ja fa un temps que trobo a faltar la teva veu i ara s’ha fos per sempre.

Sento tristesa i enyorança.

Miro dins meu i et retrobo. Tota força, tota sinceritat, tota generositat.

He gaudit tant de les teves ensenyances!!

Se’t recordarà per la teva clarividència en l’enfoc de l’ensenyament de la matemàtica, basada sempre en el raonament i l’experimentació, per les teves innumerables propostes de materials que fan fàcils comprensions complexes, per la labor divulgadora de les teves propostes, per la capacitat d’organitzar grups  de treball repartits per tot el territori i que tant ens han enriquit a tants i tants mestres, per la feina constant en el Gamar… però vull expressar i remarcar que, tot i ser molt cert aquest reconeixement, estic totalment convençuda que el motor de tot el teu treball ha estat el gran respecte i estimació per tots els nens i les nenes i especialment pels més petits. La cara de tendresa amb que els miraves i l’atenció amb la que els escoltaves i com reflexionaves sobre les seves paraules, com volies entendre el seu pensament, com recordaves les seves reflexions i les repeties sovint per fer-nos entendre tot el que expressaven. De tot això ells se’n adonaven i soc testimoni de com t’escoltaven els nens i les nenes de l’escola quan venies a treballar algunes estones amb ells.

Llegint tants escrits teus que guardo i em fan sentir la teva presència, entre els jocs de nombres i paraules que em regalaves en els meus aniversaris, em trobo amb la transcripció de les paraules que vas dir en l’acte d’homenatge que et van fer a Girona com a reconeixement per la teva tasca docent i innovadora  en el camp de la didàctica de les matemàtiques, sorprenentment el 29 d’abril de l’any 2000 el mateix dia de la teva mort de fa 22 anys. I com a títol: «Unes paraules meves com a cloenda».

(Espero que no et sàpiga greu que les repeteixi. Ara no et sentiré si per aquest motiu em renyes, i si fos així sé que entens per què ho faig).

Carme Alemany
Professora col.laboradora Umanresa

UNES PARAULES MEVES, COM A CLOENDA.

Trets essencials del camí recorregut.

Voldria expressar allò que ha estat la idea fonamental de tota la meva vida professional, concretant-la en alguns trets fonamentals: (7, que és un número màgic).

1er.- La necessitat de tenir sempre els ulls oberts per a descobrir coses noves i anar-les incorporant. Això és la garantia d’avançar sempre.

2on.- Al mateix temps no perdre massa fàcilment les veritats ja adquirides. Avui ens fa molta falta el no oblidar la història, allò que ens han ensenyat els grans pedagogs, per a creure que tot ho hem de descobrir de nou. Tampoc no hem d’oblidar res del que hem descobert o assumit nosaltres mateixos, no llençar mai un valor ja adquirit en trobar-ne un altre de millor. Cal fer la síntesi, integrant-los.

3er.- Sempre he sigut molt feliç amb el meu treball. Puc dir que m’agrada i que m’apassiona. I he constatat que això als alumnes també els agrada.

4rt.- La tossuderia per continuar sempre en allò que un dia hem vist que era important, més enllà de veure’n uns resultats o no. No sé explicar per què, però dins meu sempre he sentit un convenciment molt fort, que calia continuar, no pas la cosa més important del món però si la més important que podia fer jo. Cal ser tossut en continuar, senzillament perquè el món continua necessitant-la.

5è.- El convenciment profund que les matemàtiques són importants per a tots els nens i les nenes, de tota condició social, de totes les capacitats i de totes les edats.

6è.- El desig de compartir la meva feina amb altres persones, d’explicar a tots les petites descobertes que es van fent i les dificultats que es troben…, en definitiva creure que és un camí col·lectiu i no individual.

7è.- Una atracció especial per adequar una ciència que per naturalesa és abstracte a les primeres edats, en les que sabem que els coneixements es recolzen en unes bases molt concretes, és a dir l’atracció per anar trobant el camí de passar de l’experiència vital al pensament lògic i científic, segons la mesura de cadascú.

Des de fa molts anys crec que l’ensenyament de les matemàtiques no pot avançar si no és amb la participació de tots els «nivells educatius». Ara estic molt contenta de veure que això ja és quelcom quasi aconseguit, tot i que encara s’ha de defensar aquesta posició en les associacions i en les jornades de professors de matemàtiques. La meva guerra ha estat i serà fins al final la de cridar ben fort: «És una mentida que les matemàtiques siguin cosa pròpia dels alumnes grans i que sigui més difícil ensenyar-les als grans que als petits. És un afer igualment seriós a totes les edats!!».

– Estat actual de la qüestió.

Ja ho veieu:

Es tracta d’un intent llarg i constant, interessant, apassionant… Molts dels que som ara aquí estem embarcats en el mateix vaixell… Ja hem fet moltes coses junts, tal com al començament dèiem que celebraríem… Ho celebrem!!!

I al mateix temps afirmem que no ens podem pas cansar. Perquè sabem i veiem clar que està tot per fer…!!

Per a que tots els nens i les nenes i els nois i les noies i les mestresses i els mestres del nostre país estimin les matemàtiques i a tots i totes els serveixin per a ser persones més completes i per a viure en plenitud i construir millor el seu món, encara falta molt.

És per això que vull acabar dient-nos a tots: Endavant!!!

Mª Antònia Canals
Girona 29 d’Abril del 2000
Any Mundial de les Matemàtiques

Leave a Reply