La necessitat d’encaixar teoria i pràctica en educació de manera coherent ni és cap novetat ni necessita defensa, però el cert és que la realitat es resisteix a donar resposta senzilla a aquesta confluència simbiòtica.
Els que provenen de l’àmbit acadèmic es mouen molt bé en l’espai de les teories però sovint els manca contacte directe amb nens i nenes ”de veritat” i amb mestres i escoles. Grans discursos amb idees conceptualment molt ben trenades que moren a l’aterrar en experiències concretes.
Per contra, els mestres de les barricades sovint reneguen de la teoria que, diuen, no els arregla els problemes quotidians, obviant que tan allò que fem com allò que deixem de fer a l’aula deriva conscient o inconscientment de les creences teòriques que tinguem sobre educació.
Tot plegat provoca sovint incoherències flagrants entre els discursos pedagògicament correctes que suren en el món educatiu i les pràctiques reals que continuen vigents.
I es pot arreglar? Només caldria que les persones que pensen i escriuen sobre educació s’obliguessin a contactar de manera freqüent i regular amb experiències docents diverses i de qualitat i el compromís constant de les mestres en la pròpia formació: discussions pedagògiques en els centres, participació en grups de treball, visites a altres centres, lectures compartides … Tampoc sembla tan complicat!
Montserrat Pedreira
Directora del estudis de Grau en Educació Infantil de la Fundació Universitària del Bages (Manresa).
Mestra d’Educació Infantil
Montserrat,
Trobo molt encertat aquest post! Per ara, l’única alternativa que he trobat que intenta superar el dilema o enfrontament teoria-pràctica és la reflexió sobre la pràctica. A casa nostra, qui ho ha explicat i ho ha exemplificat més és l’Olga Esteve. Se’n pot trobar des de la base conceptual fins a eines per portar-ho a terme en aquest enllaç del Departament: http://ateneu.xtec.cat/wikiform/wikiexport/materials/practica_reflexiva/index
I en continuem parlant…
Joan Badia