Jo vull aigua normal!

Aquesta és la frase, exclamada amb més o menys vehemència, que verbalitzen alguns pacients quan, per qüestions de salut, els sanitaris posem espessidor a l’aigua que beuen.

Quan una persona té dificultats per empassar els aliments sòlids o líquids diem que té disfàgia. Les dificultats deglutòries poden acompanyar algunes situacions de malaltia i també es poden produir quan la persona es fa gran. Les conseqüències d’una disfàgia poden ser greus. Les principals són el pas dels aliments sòlids o líquids (també pot ser de la saliva) als pulmons amb les complicacions respiratòries que aquest fet provoca, o bé la desnutrició, o la deshidratació.

Una de les mesures per evitar el pas dels líquids als pulmons és espessir els líquids. Si bé els espessidors, en principi, no tenen gust, sí que canvien la seva viscositat, i això fa que els pacients, a vegades, es resisteixin a ingerir-los, ja que no els agrada.

El conflicte ètic es fa evident en la confrontació dels valors que esgrimeixen uns i altres: pels sanitaris, la salut, i pels pacients, el plaer de beure amb normalitat. Per aquest motiu, esdevé un imperatiu ètic contemplar els múltiples aspectes que influeixen en un canvi en la presentació dels líquids, des dels aspectes informatius perquè els pacients prenguin les decisions de forma autònoma, entenent els riscos per a la salut, fins al respecte a les decisions de negar-se a prendre els líquids espessits si aquesta és una decisió autònoma. Entendrem una decisió com a autònoma sempre que el pacient disposi de la informació necessària per prendre una decisió i la comprengui.

Prengui la decisió que prengui el pacient, el logopeda com a sanitari, haurà de fer el seguiment del pacient, i de la seva disfàgia. Les decisions que prenem no són inamovibles, i a part de fer la intervenció logopèdica necessària, haurem de vetllar per intentar persuadir el pacient pel que considerem que és millor per a ell. Ara bé, aquí tornaríem a l’inici de la discussió, del sentit últim que considerem que té l’expressió “el què és millor per a un pacient”. El millor seria que el pacient no s’ennuegui amb l’aigua i se li posi espessidor encara que li disgusti?, o bé, el millor seria que begués l’aigua tal com se l’ha pres tota la vida, amb els riscos que això implica per a la seva salut?

Núria Oriol-Peregrina, professora del Grau en Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut d’UManresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.