La depressió en la vellesa

Sovint sentim a parlar de la depressió en les persones grans. Hi ha molta literatura al respecte. La gent gran sembla que està més deprimida. De forma general, els símptomes de la depressió són estar trist; sentir-se sol i aïllat, poc comprès per part dels altres; no veure esperança ni il·lusió en el futur i, com a conseqüència, no fer plans; dificultats per processar els pensaments (lentitud cognitiva); pensar sovint en la mort; i malestar físic més o menys concret (mals d’esquena i/o de cap, digestions pesades, alentiment motriu, insomni). En certa manera, en aquesta llista també hi podem veure algunes característiques de l’etapa evolutiva de la vellesa.

Les persones grans tenen més probabilitats d’haver perdut els seus éssers estimats I sentir-se poc en sintonia amb gent més jove que, per més propers i afectuosos que siguin, no s’arrelen en els seus temps i manera de viure i veure les coses. Avui en dia, les dinàmiques familiars han canviat molt i la dona ja fa un temps que s’ha incorporat al mercat laboral, quan abans era la principal cuidadora. Això fa que una persona gran es pugui sentir abandonada pels seus, quan a casa, durant el dia, no hi ha ningú. Les persones grans poden, doncs, estar tristes o apagades més sovint si se senten soles o amb poques oportunitats de compartir el que pensen o senten.

També trobem que, no sempre, però moltes vegades, la seva capacitat cognitiva no és la d’abans. No necessàriament ens referim a estats o processos de demència, sinó que en un envelliment normal, la persona pot necessitar més temps per processar la informació i el seu cervell empra més energia per resoldre el que abans feia de forma més automàtica.

És lògic també que una persona gran vegi la mort com quelcom més proper, senti que el futur s’escurça i això, segons com, pot ser molt present en els seus pensaments. Es fan, doncs plantejaments més del sentit de la vida i altres que poden semblar-nos un estat depressiu.

No cal dir que el físic de la persona va perdent elasticitat, agilitat i rapidesa. Tot el cos pot funcionar de manera menys correcta, lenta o perdent eficàcia. Per això, moltes queixes somàtiques pròpies de la depressió, com dèiem abans, poden confondre’s amb la vellesa normal.

Cal incloure també l’insomni. A mesura que ens fem grans, la nostra manera de dormir canvia, tenim menys son profund i, durant la nit, pot haver-hi estones importants de desvetllament. De nou, quan diagnostiquem depressió, un dels ítems que mesurem és el son, així com la percepció del mateix.

Queda clar, doncs, que sense experiència, i encara tenint-ne, de vegades es fa difícil deslligar el que pot formar part de l’etapa de la vellesa del que és una depressió. Això passa igual en altres etapes de la vida. La societat és molt adult cèntrica i els estàndards de salut també. Sovint reclamem a un adolescent que es comporti com un adult o a un nen petit que sigui empàtic…i tantes altres coses que només tenen a veure amb un desconeixement del que passa des del punt de vista psicològic i relacional en cada etapa per saber què pot ser-hi atribuïble.

Per tant, tornant al tema que desenvolupem aquí,  la depressió en persones grans pot ser una qüestió de patró psicosocial. No en va es diu que hi ha massa diagnòstics en els grans, amb les conseqüències que això pot tenir, com ara massa consum d’antidepressius quan està clar que l’abordatge hauria de ser un altre. Cal anar amb compte amb el contrari: diagnosticar de menys perquè ens sembla que és normal que aquella persona gran estigui així, es queixi d’estar sola, o tingui pensaments relacionats amb la mort,  just per l’edat i pel perfil evolutiu. Així se’ns poden escapar diagnòstics que sí que requeririen una avaluació i un tractament. Un professional experimentat, a més, sabrà valorar les percepcions del pacient. Volem dir que, de vegades les persones grans es queixen d’entorns familiars poc disponibles i que cal ser molt curosos en valorar-ho sense contrastar-ho. La percepció de suport no sempre correspon amb la realitat però si hi ha tal percepció, cal veure què està passant.

La gent gran que viu en entorns urbans, per exemple, se sent més sola, que no pas els que estan en el medi rural. Per sort , cada vegada més, queda clar que a la vellesa tornen els parells. Què vol dir això? Els parells són els coetanis, les persones de la mateixa generació. La família és molt important, però la relació amb persones de la mateixa edat, amb records similars i moments evolutius iguals, pot ajudar molt a gaudir de la vida. La companyia que un espera, potser no és només en l’àmbit familiar, sinó també en el lleure compartit amb persones que estan en el mateix cicle vital. Aquest ha estat un gran pas i a casa nostra s’ha plasmat en els centres cívics que s’han creat arreu, que ofereixen espais i propostes d’activitats de tot tipus.

El següent pas , que ja s’està albirant, és abandonar la idea que una persona gran és com un nen que ha de jugar i distreure’s. Clar que és bo i important l’oci, però els grans no són un únic perfil que podem posar en un mateix sac. Igual que amb els nens defensem la individualitat, en els grans, tot i tenir en compte el perfil psicosocial de la vellesa, també hi ha subjectes molt diferents amb motivacions molt diferents. Alguns no viuen còmodes en aquesta oferta permanent de viatges, sortides, jocs, balls….essent això molt respectable. Volen continuar amb activitat intel·lectual, continuar aprenent, coneixent i, per què no, treballant d’una manera o altra. Cal buscar i oferir nous reptes a aquestes persones.

La població mundial experimenta un procés d’envelliment i de fa temps. Cal doncs fugir d’etiquetes en funció de l’edat com no ens agraden en funció del sexe o raça, respectar la diversitat i oferir suport terapèutic quan i només quan sigui necessari . La vellesa no és una malaltia, és una etapa de la vida.

Tània Estape Medinabeitia, psicòloga i docent de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *