L’escola Francesco Tonucci, centre de nova creació situat al barri de Cappont de Lleida, es defineix com un espai que ofereix oportunitats equitatives a tothom qui hi assisteix. Una escola que es planteja el diàleg, l’empatia amb les circumstàncies dels altres i una actitud de curiositat i obertura cap a tot el que l’envolta com a base de funcionament.
Fem titelles
L’escola tendeix a sobrevalorar amb escreix tot el saber escrit front de l’oralitat i cal tenir present que una bona expressió escrita ha d’anar de la ma d’una bona expressió oral. En Marc i en Pau s’han assegut a terra per llegir el conte que inspirarà la seva representació amb titelles davant de la classe. Cal entendre i recordar bé la narració, assajar els diàlegs, combinar-los amb el moviment dels titelles… i llançar-se a actuar davant del públic!
Els racons com a estratègia
Afavorir l’opcionalitat, respectar els ritmes individuals, potenciar l’autonomia, afavorir el treball en cooperació són algunes de les idees subjacents a la implantació a l’aula del treball per racons. Una estratègia didàctica pensada per a donar resposta a la diversitat i poder oferir una atenció més individualitzada als nens i nenes.
Per què fem el que fem!
Però ens podem plantejar si realment la pràctica i organització diària del treball per racons manté el sentit d’aquestes idees de base. Passar per torns controlats per tots els racons deixa espai a l’opcionalitat? Marcar el temps de cada racó igual per a tothom respecta els ritmes individuals? Esperar per tot i tot el vist-i-plau de la mestra potencia l’autonomia? Muntar propostes individuals permet la cooperació? Sovint anem canviant la pràctica del dia a dia per qüestions de facilitat organitzativa i oblidem el sentit del que volíem fer. Cal repensar per què fem el que fem a l’escola.
I el currículum diu….
Una vegada feta la pràctica, cal que l’equip docent en faci una valoració per veure si s’han aconseguit els objectius i modificar el que s’escaigui per aconseguir la millora dels resultats.