Les nenes també volen anar al zoo

Una mare m’explicava un dia que la seva filla de P-3 havia arribat a casa amb un paper d’una sortida. La mare molt contenta el va llegir en veu alta, deia així: Demà, els nens de P-3 aniran al zoo. Acte seguit la nena es va posar a plorar i li va dir a la mare com és que ella no hi podria anar.

Es curiós que en un àmbit com l’escola, on la majoria de docents són dones, on la major implicació de la família ve de part de les mares, on sovint són les nenes les que fan un encàrrec entre classe i classe, encara, i quasi de manera exclusiva, ens hi estiguem referint en els  termes: els nens, els mestres i els pares. On són les mestres, les nenes i les mares?

Si hi ha algun àmbit que sigui majoritàriament femení, aquest és l’educatiu. Com és doncs que tot és en masculí ? No és pas un problema de l’escola, està clar. Fixem-nos en el llenguatge. Més enllà d’un codi per a comunicar-nos, no deixa de ser una construcció social, una manera determinada de definir la realitat. Una manera de construir com volem que sigui aquesta realitat. No està escrit enlloc que l’ús d’un sol gènere, hagi de servir per posar tothom sota el mateix paraigua.

Potser direu que no n’hi ha per tant. Ja em perdonareu, però em fa l’efecte que si que n’hi ha per tant, perquè en l’ús que cadascun de nosaltres fem del llenguatge, estem construint la realitat, en un sentit o en un altre, des de la igualtat o des del desequilibri. I tot plegat no tindria més importància, si no fos perquè de grans, en paguem les conseqüències. Les dones anem incorporant una inseguretat que sovint ens fa dubtar i optar la majoria de vegades per estar en un segon pla, no és pas innat ni volgut, us ho asseguro, se’ns hi acostuma de petites. Entrar en el cas dels homes, ens donaria per escriure un altre article.

Sigui com sigui, les nenes d’avui reclamen tenir la seva identitat, no se senten identificades quan diem nens. No els hi podem negar, i menys des de l’escola, perquè si alguna cosa pot fer l’educació, és transformar la realitat i en això, si que cal esmerçar esforços. És la nostra responsabilitat si volem una societat més justa i millor. Pensem-hi.

 

Sílvia Mampel
Coordinadora del Estudis de Grau en Educació Infantil de la FUB

Leave a Reply