Estem vivint un temps d’incertesa fruit de l’agressió d’un minúscul i invisible virus, d’una agressivitat trepidant en alguns casos i d’una simptomatologia molt lleu en d’altres.
La situació de confinament va agafar a totes les persones desprevingudes i ens hem anat adaptant, com hem pogut, a una nova situació que ha fet trontollar la nostra manera de fer. A l’inici va representar un fort impacte emocional. En pocs dies vam canviar les nostres rutines per unes de noves, com treballar des de casa, perdre la feina, ERTOS, estar tot el dia tancats, relacionar-nos a través de la pantalla amb les persones estimades sense poder abraçar-les, veure com amics i familiars ingressaven sense poder estar al seu costat per cuidar-los, viure la mort de persones estimades i conegudes sense poder-nos acomiadar, etc.
Ens hem anat adaptant, alguns amb més facilitat que d’altres, i ja fa més de 50 dies que estem confinats a casa. De forma majoritària hem seguit les normes de l’estat d’alerta, quedant-nos a casa, amb tota la reclusió que representa, i sembla que aquest fet, ha ajudat a minimitzar l’impacte del contagi. Cal que ens felicitem per ser capaços d’haver canviat els nostres hàbits de vida en tan poc temps i en benefici de totes les persones. De moment, sembla que sobretot la distància, i també la higiene constant de mans i l’ús de mascareta són les mesures que poden ajudar a prevenir el contagi tan ràpid que té aquest virus. Això cal que ho continuem fent entre tots, pel propi benefici i pel benefici de les persones amb qui ens relacionem.
Ara el govern espanyol ha anunciat el desconfinament en quatre fases durant les quals les persones podrem anar sortint de casa. És un nou moment d’impacte emocional i estrès. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’estrès com el conjunt de reaccions fisiològiques que prepara al cos per actuar. I aquesta situació de confinament primer, i ara de desconfinament, ens provoca estrès. L’estrès apareix en moments en què necessitem adaptar-nos a noves situacions. En circumstàncies novedoses, incertes, molestes, conflictives, com les que s’han generat amb el virus de la COVID-19, és on apareix amb tota la seva força. Té una finalitat positiva, és una oportunitat de creixement per a la persona i l’ajuda a adaptar-se a una nova situació. Però tot i aquesta finalitat, si percebem la situació com una amenaça que no acaba, el que apareix és un estrès més perjudicial que si percebem la situació com un repte per tirar endavant, en el qual l’estrès és més positiu i ens ajuda a adaptar-nos d’una forma més sana.
L’ESTRÈS produït pel CORONAVIRUS
Davant de l’estrès notem unes certes sensacions físiques, com sensació d’ofec i falta d’aire, signes d’ansietat, cansament, o al contrari, sensació d’anar accelerat, ganes de menjar o desgana, contractures, malsons i despertar nocturns, molèsties intestinals o dolors generalitzats. També hi ha unes sensacions psíquiques derivades de la situació actual, com preocupacions recurrents de mort, por a què els passarà als meus, por al contagi i a contagiar, tristesa, sentiment de culpa, irritabilitat, impotència, pensaments negatius de la situació, dificultats de concentració i problemes de memòria amb més “oblits” dels normals. Aquests són els símptomes més habituals. Segur que durant aquest temps de confinament moltes persones n’han notat algun. També l’aillament social i no voler compartir amb els altres les sensacions i sentiments que es tenen poden ser reaccions psicològiques que apareixen.
Amb l’entrada de les mesures de desconfinament ens sorprenem perquè hem passat de la no-relació a unes mesures més laxes que ens permeten sortir i retrobar-nos de nou. I aquest fet ens torna a generar incertesa i por pel que pot passar i el que hem de fer, i si això serà el correcte. De fet, les mesures no preveuen, de moment, que es pugui tornar a la normalitat d’abans de l’aparició de la pandèmia. Cal que ens adaptem a una “nova normalitat”, que no serà tan normal com voldríem. No sabem com serà el futur. Se’ns presenta una realitat de la que no tenim precedents i, quan no tenim referències, els humans ens sentim més insegurs. Les persones busquem seguretat en la nostra vida i el coronavirus ens ofereix el contrari: incertesa, sorpresa, confusió, por… És important adonar-nos de quin és el nostre comportament davant aquesta evidència, observant si som persones que tenim tendència a enfocar-nos en el sofriment i l’ansietat, donant voltes i voltes a aquesta situació, com un cercle viciós, amb pensaments catastrofistes que res s’arreglarà, sentint-nos víctimes de la situació, o si per contra tenim un caràcter amb el qual intentem superar aquests pensaments catastrofistes, i som capaços de viure la situació com una oportunitat de creixement per continuar, tot i les dificultats. Un bon exercici és fer una llista de les pors que es tenen i després rellegir-les per veure quines depenen d’un mateix i es poden trobar solucions i quines van més enllà i no cal encaparrar-s’hi. “Si no tenen solució o la solució no depèn de mi, no cal que en faci un problema per a mi”.
Les realitats de cada casa son diferents i això també juga un paper important per acceptar la situació. Potser el confinament hagi estat menys dolorós perquè hem pogut mantenir la feina i la salut, i gaudir de la família, o potser aquesta situació ha representat un daltabaix important perquè hem perdut algú significatiu i estimat, o el treball, per exemple. Són circumstàncies molt diferents.
Davant aquestes mesures canviants és important, per poder gestionar bé l’estrès que ens provoca la situació, fomentar les estratègies d’afrontament per mantenir una bona salut mental. Per tant és important veure de forma objectiva quines son les nostres capacitats per fer front a la situació i amb quins recursos externs comptem per fer-hi front: família, llibres, professionals, etc. Cal fer les demandes concretes sobre el que necessitem.
Algunes recomanacions per promoure la seguretat, el benestar i el bon fer són:
· Ser prudent: mantenir la distància entre les persones tal i com s’estableix mentre s’estan relacionant i utilitzar proteccions: rentat de mans i mascareta.
· Dormir i reposar bé:una activitat fàcil que podem fer abans d’anar a dormir és recordar algun moment del dia que ens hagi arrancat un somriure.
· Mantenir una dieta equilibrada: assegurar que hi ha una bona dosi de vitamines, minerals i aigua a través dels aliments, evitant la pastisseria industrial i dolços en general, que quan estem nerviosos se’ns posen tan bé. Podeu recuperar el vídeo de ‘Prats sofà’ amb la nutricionista Mireia Plans.
· Mantenir rutines diàries: sobretot si hi ha criatures a casa. Ara ja es pot sortir i es pot disminuir el temps d’estar davant de pantalles, per exemple. Expliquem als nens i nenes les coses que estan passant, ells ho entenen i a vegades fan preguntes molt interessants. Poden estar espantats i tenir por de dir-ho; ho podem veure en els seus comportaments.
· Ser flexible: reconèixer que fem el que podem i tan bé com podem; de vegades ens exigim molt, i tenim la sensació que hem d’ocupar tot el temps fent alguna cosa. Hi ha moments per a tot, per estar en família, per estar sols, treballar, riure, estar trist, gaudir del silenci, badar o avorrir-se.
· Fer una llista de situacions que ens fan por i son estressants: fer-nos la pregunta: què puc fer jo per millorar aquesta situació? Responsabilitza’t del que pugui estar a les teves mans!
· Integrar les dificultats que tenim per tirar endavant: aprendre de les dificultats, ajudar i deixar-nos ajudar. Amb aquesta pandèmia ens hem adonat encara més com de vulnerables som els éssers humans, i la importància que pren la solidaritat entre nosaltres per enfortir-nos.
· Estar al cas del que pensem: tenim tots capacitat d’adaptar-nos a les diferents situacions que ens depara la vida, però el nostre pensament ens pot jugar males passades i fomentar la inseguretat i el “jo no puc més“ en lloc de pensaments positius que ens ajuden a estar millor com “ho estic fent”, “estic col·laborant en la millora de la situació” o “jo puc”.
· Posar bon humor a les situacions difícils: així els problemes es fan menys pesats. Riure és una gran medicina.
· Posar música a la vida: també ens ajuda a sortir una mica dels pensaments recurrents. En molts carrers, a partir de les vuit, algun veí o veïna posa música o toca algun instrument. Aprofita-ho! I a les xarxes segur que en trobeu per cantar i ballar de la que us arriba al cor.
· Evitar la sobreinformació sobre el tema: sobretot al vespre, per no anar a dormir capficat.
Si teniu dubtes busqueu en entitats i associacions de confiança. Els col·legis oficials d’infermeria, medicina, psicòlegs, fisioterapeutes, farmacèutics, treballadores socials, educadors socials, i altres professionals socials i sanitaris son espais on podeu trobar informació interessant, així com les associacions de grups de familiars concrets com la de persones afectades d’Alzheimer (AFMADO a Osona), Parkinson, Artrosis, síndrome d’Asperger, etc. I també a la pàgina del Consorci del Lluçanès trobareu informació sobre com cuidar-vos i cuidar a persones amb dependència que estan a casa a Osonament.
· Contactar amb els vostres referents de salut: davant de problemes o situacions concretes de salut no dubteu a trucar als professionals de salut del CAP (Centre d’Atenció Primària).
LA MORT en època del coronavirus. Una situació ben especial
Les persones que pateixen un dol per la mort d’un ésser estimat, sigui per la causa que sigui, pateixen doblement en temps de confinament o restriccions . Aquestes circumstàncies fan que es faci molt més complexa la seva expressió, l’acompanyament i la integració.
El dol per una persona que ha mort per causa de la malaltia COVID-19 és un dol de risc, es comporta com el d’una mort sobtada i es pot complicar. Per això cal parar-hi una mica d’atenció. El dol té la funció de fer-nos aturar a acollir el dolor i la “trencadissa” que la pèrdua d’una relació està causant, i alhora que tinguem cura de nosaltres mateixos. El temps no ens ajuda si no ho atenem.
Què ens pot ajudar a viure millor la situació? Parlar i comprendre els següents apartats pot ser una bona manera d’afrontar-la:
· Circumstàncies de la mort: segurament cap mort es dona de la manera pensada o no hi ha cap circumstància que sembli correcte. Però la mort en el confinament implica soledat, morir més sol, sense acompanyament,… a vegades morir injustament per una causa que podria haver estat controlada o avisada amb anterioritat. També podem sentir culpabilitat si ens sembla que es podia haver evitat un contagi o podíem haver recorregut amb més urgència als serveis de salut. Això passa tant si la mort és produïda per la COVID-1 , per malaltia o per qualsevol altra causa natural.
· Tipus de relació que teníem amb la persona que ha mort: quotidiana, diària o més esporàdica. Però sempre era com si fos ahir que vam parlar o que ens vam veure. Ens parlàvem de tot? Hi havia confiança? Ens dèiem regularment com ens apreciàvem i estimàvem? Hi havia agraïment o necessitat de perdó? Com ens agradava la vida conjuntament? O al contrari, era una relació sovint amb conflicte o baralla o malentesos?
· Esclat d’emocions: tristesa, enuig o culpa… o moltes altres. Un dol és un “estar malalt emocionalment”, i es pot presentar de formes molt diferents i incontrolables. Són emocions que sentim en el cos i que ens ajuden a donar el temps necessari per elaborar la pèrdua. No les hem d’amagar ni minimitzar, les hem de sentir i deixar passar corporalment. És bo sortir de la por i naturalitzar, perquè sentir el dolor és l’objectiu del procés de dol, i sentir és el que ens ajudarà a anar integrant la pèrdua.
· Compartir la pèrdua i el dolor: amb qui en parles o en pots parlar, amb qui en parlaries? És crear l’anomenat “cercle de seguretat”.
Com ens podem cuidar?
Un dol és com una grip emocional. Si no tenim persones al nostre càrrec ens hem d’escoltar i extremar les mesures en general que hem comentat abans: dormir, menjar regularment i sa, evitar excitants, fer una mica d’activitat física. I si cal, algun dia quedar-nos més estona al llit, o sense fer massa res.
Si tenim persones al nostre càrrec, sobretot infants o adolescents, però també persones amb capacitats diferents o vulnerables, cal fer un esforç extra per mostrar-nos referents i reforç, per continuar essent -si ja ho érem- un suport i una seguretat per a ells. Això també ens ajudarà a nosaltres.
Però en totes les situacions és important que busquem espais de silenci i connexió amb un mateix, per entrar en contacte amb la nostra interioritat, i que també busquem espais de desconnexió, distracció i petits reptes nous, si cal.
Com podem acompanyar millor una persona en dol?
El primer que hem d’entendre és que cada persona té el seu ritme, la seva manera i la seva expressió. Frases veritables com “t’acompanyo en el sentiment” -encara que sigui una expressió feta-, “no sé què dir-te, no trobo paraules”, “penso en tu sovint”, “m’agradaria dir alguna cosa que t’alleugerís, ni que sigui un moment ”, són apropiades, i poden representar una abraçada -que no podem fer real- sentida.
És important parlar amb totes les persones, fins i tot amb les que podem considerar més “vulnerables”: infants, adolescents, persones malaltes, amb diferents capacitats o persones molt grans.
Com ens podem acomiadar?
Els rituals de comiat serveixen per compartir emocions, establir un ordre simbòlic a esdeveniments vitals, per ressituar la persona que ha mort i ja no hi és, i reconstruir un significant social. Ara, amb el desconfinament, sembla que en lloc de 3-5 persones es podran reunir unes quantes més, però no pas totes les que voldríem en la majoria dels casos. Per això cal buscar alternatives a distància: reunió prèvia per preparar una trobada virtual (a partir d’algun mitjà que coneguem whatsapp, hangouts, zoom…), construir un mur virtual (facebook, blog…), coordinar una acció sincronitzada (una lectura, tirar globus, flors, pètals…) per compartir records, anècdotes i moments especials. A nivell personal cal fer espai i temps de dedicació: un “racó de memòria” a casa (sobre una taula posar una fotografia, una espelma, flors, objectes apreciats de la persona que ha mort, encens…), o qualsevol expressió creativa com escriure, dibuixar, fer ganxet o mitja, fer una caixa/manta/quadre de records.
Acomiadar-se no vol dir deixar de pensar o deixar de plorar o oblidar la persona que ja no hi és. El dol és per honorar la vida compartida amb la persona significativa, és per crear un llaç, un vincle d’una nova manera, per sempre més.
Alguns recursos poden ajudar a transcendir moments difícils: prendre el sol i passejar a l’aire lliure; llegir poesia, llibres sobre el dol, sobre espiritualitat; cursos de mindfulness com les píndoles en línia creades pel Consorci del Lluçanès -per estar presents, conscients i poder gestionar les emocions-; o exercicis de visualització, com pot ser la pràctica d’arrelar-se.
“Respiro tranquil·lament, poso l’atenció a les cames i als peus -descalços si ho prefereixo-, sento tot el pes del cos a la planta del peu, i imagino que surten arrels -com les de les herbes- i que es van endinsant sota la terra, i van penetrant fins sentir l’energia del nucli de la terra. Sento que aquestes arrels em fan més fort/a i em mantenen i m’alimenten. Respiro profundament i connecto amb la sensació de força i solidesa que em dona la mare terra”.
ARTICLE PUBLICAT ORIGINALMENT A LA REVISTA La Rella del Lluçanès
Montserrat Suriñach Pérez i Núria Gorchs Font, professores de les facultats de Ciències de la Salut de Manresa i Vic de la UVic-UCC