Catalunya, juntament amb l’Estat Espanyol, és un exemple d’èxit a nivell mundial en el desenvolupament de la podologia. Aquesta afirmació tan categòrica pot sorprendre un cop creuem la Jonquera, on les competències d’aquests professionals de la salut queden clarament fraccionades. Fem una ullada a l’exercici de la podologia al món.
Cal recordar que actualment, per obtenir el títol de graduat en Podologia consisteix cal completar i assolir un pla d’estudis de 4 anys. Els estudis de grau, integrats al pla Bolonya, permeten l’accés al màster oficial i al doctorat.
És una especialitat sanitària competent per fer tant el diagnòstic com per determinar un tractament de manera autònoma. La podologia també és apta per dur terme diferents actuacions com poden ser el tractament d’alteracions unguials i dermatològiques (quiropòdia), cirurgia podològica, prescripció de medicaments, disseny i confecció de suports plantars (ortopodologia), maneig del peu diabètic i actuació en àmbits esportius i geriàtrics, entre d’altres.
És per això que podem dir que és una disciplina dotada d’un ampli ventall d’intervencions que permeten actuar de forma global en el tractament del peu.
Tant la formació acadèmica com les seves competències legals varien en funció del país del que es tracti. Hi ha alguns països, com és el cas d’Israel, Xipre, Hong Kong, Marroc, Perú o la República Txeca, on no existeix aquesta especialitat com a tal. En aquests casos, l’única opció que els queda és formar-se a l’estranger. Una realitat ben diferent és la que es viu a Dinamarca o Noruega, on la podologia no compta com a titulació universitària i només s’imparteix a través de la formació professional, un cop acabada l’educació secundària. Suïssa també es troba en una situació similar a la zona de parla alemanya.
Pel que fa a les competències professionals, podem dir que els Estats Units ocupen la primera posició a nivell mundial. La formació de podologia és compartida amb els estudis de medicina i el podòleg és considerat com a Doctor of Podiatric Medicine o DPM (estudis superiors equivalents al metge especialista del peu). El cas de Canadà és molt similar als EEUU.
Així doncs, podem considerar el nostre país com un referent a tenir en compte internacionalment, seguint de prop els Estats Units.
Tanmateix, podem parlar d’altres països com el Regne Unit i Austràlia, els quals també gaudeixen d’un ampli ventall de possibilitats, similars a les del nostre país, tot i que la durada de la formació a Anglaterra és de 3 anys (un any inferior al pla d’estudis de casa nostra).
El cas de Bèlgica és especialment interessant, ja que els nostres alumnes d’Erasmus del Grau en Podologia provenen d’aquest país. Tenen una formació més reduïda (3 anys) i no tenen possibilitat de realitzar cirurgia i, per descomptat, tampoc poden anestesiar o aplicar una pomada antibiòtica a consulta. La seva pràctica es redueix a la quiropòdia estricta i al tractament ortopodològic (plantilles fetes a mida). Per aquest motiu, la seva estada a Catalunya els ofereix un ampli ventall de possibilitats que els permeten tornar al seu país amb una visió més extensa i enriquidora de la professió. El cas de França podria equiparar-se a les competències dels seus veïns belgues.
Un altre cas destacat és el d’Itàlia, un país que comparteix força característiques amb Bèlgica. I és que el seu estat no els permet ni tan sols la prescripció mèdica. Per aquest motiu la nostra universitat aplega anualment una notable quantitat d’estudiants italians motivats en progressar en la professió, amb el reconeixement acadèmic espanyol. Esperem que algun dia el govern italià premiï els coneixements dels estudiants que han hagut de marxar a l’estranger per millorar les seves competències sanitàries.
Com podeu veure, la podologia és una especialitat emergent, que es troba en constant evolució, i que ha crescut exponencialment en aquells països que han apostat molt fort per aquesta especialitat.
Esperem que en els propers anys la professió pugui continuar creixent arreu del món i pugui superar els murs legals que encara imperen en molts estats.
Carles Arnau Ortigosa, professor del grau en Podologia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC