Percepció del personal sanitari davant una parada cardiorespiratòria intrahospitalària

Des de fa dècades, els investigadors en salut han centrat el seu interès en la prevenció, actuació i supervivència davant una parada cardiorespiratoria (PCR), tant en medi hospitalari com en l’extrahospitalari, però pocs s’han interessat per conèixer la vivència del personal sanitari, des d’un abordatge qualitatiu, implicat en una aturada cardiorespiratoria (ACR) al medi hospitalari, que cursa com la interrupció brusca e inesperada de la respiració i circulació espontània, excloent el desenllaç d’una malaltia incurable(1). La majoria d’estudis revisats són d’àmbit internacional i exploren aspectes d’habilitats no tècniques, com poden ser la comunicació, el treball en equip, el lideratge, la distribució de tasques i la presa de decisions, però no tenen en compte les percepcions, emocions i sentiments que experimentaven les infermeres i metges davant d’una ACR no esperada a l’hospital. La manca d’informació en el medi i l’esperit de millora en la formació (2), va promoure la realització de la meva tesi doctoral.  

En concordança amb l’objectiu principal, “explorar l’experiència dels professionals sanitaris de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès davant una situació de PCR”, es va decidir realitzar una investigació amb metodologia qualitativa de tipus etnogràfic. L’elecció d’aquesta tècnica va permetre que el propi investigador experimentés successos en primera persona i obtingués una important informació de la realitat del fenomen, determinat pel context i l’ambient en el que succeeixen, tal i com defensa Wilson (3). L’àmbit d’estudi seleccionat va ser el centre hospitalari, de primer nivell assistencial de la capital de comarca de l’Alt Penedès i la mostra escollida, per conveniència, va ser personal sanitari del servei d’urgències, hospitalització i àrea quirúrgica per ser els àmbits on és més habitual que esdevinguin aquests successos. Com a criteris d’inclusió es va tenir en compte que haguessin participat en aquest fenomen, si era possible en més d’una ocasió; que comptessin amb una experiència mínima de dos anys com a professionals; i que haguessin realitzat la formació en Ressuscitació cardiopulmonar (RCP) impartida pel centre, segons recomanacions del Consell Català de la Salut (CCR). I com a criteris d’exclusió, es van desestimar aquells participants que no mantenien una estabilitat en qualsevol de les àrees seleccionades, per no estar habituat a l’equip assistencial.

La recollida de dades es va fer mitjançant l’observació (4), durant la qual l’investigador va recollir de manera sistemàtica i no intrusiva les reaccions, expressions de sentiments, silencis i altres que es van produir en els pocs minuts de l’acció, quedant registrades en un diari de camp per tal de poder analitzar-les. Una altra tècnica va ser la realització de tres grups focals, gravats en àudio, de cada categoria professional (auxiliars d’infermeria, infermeres i metges), tenint en compte l’homogeneïtat per tal de facilitar el diàleg  entre iguals i evitar els silencis (5). Finalment vam emprar, com a fonts documentals, dues gravacions en vídeo de dos simulacres de RCP amb el debriefing a posteriori per tal de poder explorar en profunditat la part emocional que es genera davant d’aquestes situacions (6). L’anàlisi de les dades, amb el suport del programa informàtic Atlas-ti, versió 7.5.16, va permetre emergir nou categories (emocions / sentiments, acció/ reacció, relació pacient/família, desenllaç final, personal sanitari, formació/ educació, comunicació mixta, recursos /estratègies i necessitats) que, després de ser comparades entre elles amb l’objectiu de trobar similituds estructurals, teòriques i, sobretot, entre les diferents unitats de significat trobades, tal i com aconsella Medina (7), vam poder identificar els tres principals nuclis temàtics o metacategories:

  1. Percepcions del personal sanitari en una situació inusual i emergent (parada cardíaca intrahospitalària).
  2. De la teoria a la pràctica en la realització del treball en equip.
  3. Coneixements de mecanismes de millora cap una qualitat assistencial

Les conclusions van ser que:

  • Les principals emocions detectades van ser sorpresa, tensió, nerviosisme e irritabilitat, impotència, frustració i pena, que varien en funció del pacient i de l’edat del mateix. En la majoria dels casos, diferents en funció de la categoria assistencial. Les auxiliars d’infermeria percebien que el seu treball era poc significatiu, servien de suport; les infermeres manifesten sentir molta responsabilitat del procés, però no tanta com els metges, ja que aquests se sentien responsables del resultat final.
  • Les primeres reaccions son de caos i descontrol, però aquestes reaccions desapareixen en el moment en el qual cada membre es fa responsable del seu rol. Es detecten problemes en la coordinació, comunicació i lideratge. La figura del líder, imposada o innata, és un element fonamental per assegurar la cura integral del pacient.  És el responsable de supervisar les accions dels diferents membres, ha de ser expert en habilitats tècniques i no tècniques i ha de saber fer ús d’una comunicació clara i concisa. Aquesta comunicació pot estar afectada per excés de soroll o per emocions dels membres del equip.
  • Les experiències dels professionals sanitaris observats coincideixen que la formació en suport vital és un element essencial per millorar la seguretat de l’usuari i mantenir la qualitat assistencial. Formació que hauria de començar al pre-grau i reforçar-se, mitjançant la formació continuada, en els centres assistencials. Aquesta formació, tenir el material necessari i la realització de sessions de debriefing, immediatament després d’una situació de PCR, per reflexionar i extreure l’anàlisi dels possibles errors, són recursos- estratègies per millorar l’assistència als nostres usuaris.

En definitiva, amb una bona preparació acadèmica tindrem una bona pràctica assistencial.

Cristina García-Salido, professora del Grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC

BIBLIOGRAFIA

1.          Rovira Gil E. Urgencias en Enfermería I. 2aedition. Difusión Avances de Enfermería, editor. Madrid; 2005. 146–154 p.

2.          KÄLLESTEDT M-LS. IN-HOSPITAL CARDIAC ARREST [Internet]. Uppsala Universitet; 2011 [cited 2014 Oct 3]. Available from: http://scholar.google.com/scholar?hl=en&btnG=Search&q=intitle:No+Title#0

3.          Wilson S. The Use of Ethnographic Techniques in Educational Research. Rev Educ Res [Internet]. 1977;47(2):245–65. Available from: http://rer.sagepub.com/cgi/doi/10.3102/00346543047002245

4.          Fernández-Lasquetty Blanc B. Investigación Cualitativa. In: (DAE) D de A de E, editor. INTRODUCCIÓN A LA INVESTIGACIÓN EN ENFERMERÍA. Ed.1a. Madrid; 2013. p. 175–252.

5.          Huertas E, Francisco B, Moreno JV. EL GRUPO DE DISCUSIÓN COMO TÉCNICA DE INVESTIGACIÓN EN LA FORMACIÓN DE TRADUCTORES: DOS CASOS DE SU APLICABILIDAD. Entreculturas [Internet]. 2010 ;2:27–12. Available from: http://www.entreculturas.uma.es/n2pdf/articulo11.pdf

6.          Vallés M. Tecnicas Cualitativas de investigación social. 5a edition. Madrid: Sintesis; 2014. 432 p.

7.          Medina JL. Deseo de cuidar y voluntad de poder : la enseñanza de la enfermería [Internet]. Barcelona : Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona; 2005 [cited 2016 Dec 18]. Available from: http://cataleg.ub.edu/record=b1717463~S1*cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.