Sovint es parla de conductes de altruistes o de comportaments poc altruistes. Però què és exactament l’altruisme? El terme altruisme el va encunyar el sociòleg francès August Comte (1851), però les ciències socials encara van trigar a ocupar-se del seu estudi. Els psicòlegs i biòlegs interpreten de forma diferent el concepte, però es mostren coincidents en un punt: es tracta d’una acció que afavoreix una persona o grup per sobre d’interessos propis, i per tant hi ha un sacrifici, bé totalment o bé parcialment.
Des que Darwin, en la seva obra “L’origen de les espècies”, publicada l’any 1859, ja reconeixia que la selecció natural no només actua sobre la morfologia sinó també sobre el comportament, biòlegs, sociòlegs i psicòlegs han mostrat el seu interès per l’evolució de l’altruisme .
Conceptes com altruisme de parentiu, altruisme recíproc, la importància del grup per a la transmissió de l’altruisme, ja que dins s’hi donen conductes de cooperació i ajuda, són les principals aportacions de biòlegs, genetistes, i sociòlegs. En ciències socials, l’estudi de l’altruisme s’ha centrat en les condicions i els motius pels quals les persones actuen de manera altruista. En primer lloc, autors com Sober i Sloan Wilson (2000), diferencien entre altruisme biològic, que és independent dels motius que l’han originat, i l’altruisme psicològic, fonamentalment humà, que s’ha de produir de forma conscient. Segons aquests autors, perquè l’acte d’ajudar a altres es consideri altruista (en termes psicològics) l’actor de la conducta ha de pensar en el benestar dels altres com a un objectiu remot. Caldria afegir que també ha de tenir un cost i que aquest cost ha de compensar el benefici de la transmissió d’aquesta conducta entre generacions.
Es pot dir que les professions sanitàries són altruistes? És evident que la societat es beneficia de la tasca d’aquests professionals. Entre els costos hi hauria suportar càrregues de treball, el contacte amb la malaltia, la mort, la desesperació, el dolor, i en els beneficis, el salari, el reconeixement social, i la sensació de benestar personal per contribuir a un bé comú. Sembla que hi ha un objectiu remot d’ajudar a altres persones. Això estaria d’acord amb el que sostenen autors com Sober i Sloan Wilson (2000) segons els quals perquè l’acte d’ajudar a altres es consideri altruista (en termes psicològics) l’actor de la conducta ha de pensar en el benestar dels altres com a un objectiu remot. Es podria plantejar si aquesta disposició és un tret d’una personalitat altruista. Com sosté la psicòloga Ambrona Benito (2013), diferenciar l’altruisme i conducta d’ajuda és complex, ja que la conducta d’ajuda és objectiva i es pot mesurar, mentre que la motivació que mou l’altruisme no es veu.
Hi ha tres elements essencials per poder parlar d’altruisme. En primer lloc, que sigui una acció voluntària. En segon lloc, que beneficiï a l’altre. I finalment, que no es busqui treure’n un profit propi (Gordillo Álvarez-Valdés, 1996). En aquesta línia Eisenberg i Miller (1987) diuen que “l’altruisme es defineix com una conducta intencional i voluntària que beneficia a un altre però que no s’executa amb l’esperança de rebre premis externs ni d’evitar càstigs externs o estímuls aversius” (Eisenberg i Miller 1987, pp. 321). Aquesta autora posa l’èmfasi per diferenciar-ho de la conducta prosocial en què aquesta és més genèrica, és a dir, no va dirigida cap a un individu concret, sinó que inclou accions com cooperar, ajudar, compartir o un altre tipus d’ajuda de motiu desconegut, pot ser inespecífic o no altruista (Gordillo Álvarez-Valdés, 1996).
Els beneficiaris dels serveis de les professions sanitàries són la població en general, però també és cert, que en l’acte clínic la conducta del professional va dirigida a individus concrets. Podríem pensar que a més de la motivació extrínseca (salari, reconeixement social), hi ha una altra motivació intrínseca, la qual impulsa a ajudar a una altra persona. Aquesta connexió amb el malestar de l’altre ens porta al concepte d’empatia. La relació empatia-altruisme és estudiada per Batson (Batson i Oleson, 1991). Sosté aquest autor que l’empatia motiva que les persones tinguin desitjos altruistes. El sentiment empàtic dóna origen a una motivació altruista. La finalitat última, per tant, és millorar el benestar de la persona per la qual se sent empatia (Sober i Sloan Wilson, 2000).
Aquesta relació també està recollida en el treball d’Ambrona Benito (2013). Sosté aquesta autora que la motivació més comunament altruista és l’emoció de l’empatia, entesa aquesta com un sentiment orientat cap a l’altre, congruent amb la percepció de necessitat i emergent a causa d’una valoració del benestar de l’altre. Per tant, si l’altre és percebut en situació de necessitat, es valora el seu benestar i apareix el sentiment d’empatia cap a la víctima presentada, el que mobilitzarà la motivació altruista. El sentiment empàtic inclou emocions com ara la compassió i la tendresa. Aquests sentiments són producte no només de la percepció d’algú en necessitat, sinó també de la valoració del benestar de l’altre com a finalitat última a assolir. L’empatia també està en el procés psicològic sobre la conducta altruista que descriuen Hoffman i Krebs. Les fases de les quals consta el procés són: percepció de la necessitat aliena; adopció de la perspectiva de l’altre; afecte; sentiment d’empatia; motivació altruista; càlcul del que s’arrisca; i l’acció. Es pot observar que aquestes fases recullen tant la visió cognitiva de l’empatia com l’afectiva (Gordillo Álvarez-Valdés, 1996)
Alguns autors, com Tomasello (2010), parlen de la socialització i es plantegen si l’altruisme sorgeix “naturalment” en els nens petits o si, per contra, és producte de la cultura. Això ens porta a plantejar-nos si l’altruisme humà és un tret disposicional, és a dir si es pot parlar de personalitat altruista, o més aviat es deu a factors situacionals. Pel disposicional trobem les tendències cognitives i afectives orientades a altres persones, tendències que són variables rellevants per a la noció de disposició altruista. Entre aquestes tendències estan la compassió, la responsabilitat social, l’atribució de responsabilitat i la presa de perspectiva (element compartit amb l’empatia).
Una altra aportació a l’estudi de la personalitat altruista és el treball d’Ashton, Paunonen, Helmes, i Jackson (1998), per identificar els trets de personalitat en l’altruisme. Segons la hipòtesi dels autors, trets com l’empatia i l’afecció faciliten principalment l’altruisme familiar, i trets com el perdó i la no represàlia faciliten principalment l’altruisme recíproc. Conclouen els autors, en el seu treball, que les troballes recolzen l’opinió que hi ha una personalitat altruista.
L’exercici de les professions sanitàries, especialment aquelles que s’exerceixen en unitats assistencials amb pacients en situació de fragilitat i vulnerabilitat, requereix de persones amb els trets de la personalitat altruista que s’han citat. Igualment seria convenient introduir en els plans d’estudi d’aquestes professions les eines necessàries per fomentar conductes altruistes i empàtiques.
Miguel Pérez, professor de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC
BIBLIOGRAFÍA
Ambrona Benito, T. (2013). La generalización del vínculo empatía-altruísmo cuando hay otros en necesidad. Universidad Autónoma de Madrid. Facultad de Psicología.
Ashton, M. C., Paunonen, S. V., Helmes, E., y Jackson, D. N. (1998). Kin altruism, reciprocal altruism, and the big five personality factors.
Batson, C. D., y Oleson, K. C. (1991). Current status of the empathy-altruism hypothesis. Review of personality and social psychology, 12, 62-85.
Eisenberg, N., y Miller, P. A. (1987). The relation of empathy to prosocial and related behaviors. Psychological Bulletin, 101(1),91-119.
Gordillo Álvarez-Valdés, M. V. (1996). Desarrollo del altruismo en la infancia y la adolescencia: una alternativa al modelo de Kohlberg. Madrid : Centro de Investigación y Documentación Educativa
Sober, E., y Sloan Wilson, D. (2000). El comportamiento altruista: evolución y psicología. Madrid : Siglo Veintiuno de España Editores.
Tomasello, M. (2010). ¿ Por qué cooperamos?. Madrid: Katz Editores.