Dolor? Sofriment?

Es pot patir dolor sense sofriment? Hi pot haver sofriment sense dolor?

depression

Doncs sí, pot haver-hi dolor sense sofriment, així com sofriment sense dolor. Fordyce1 evidencia la diferència entre dolor i sofriment ja que es poden donar de forma independent. Si bé ambdós conceptes comparteixen una emoció negativa, i sovint a la pràctica poden donar-se junts2, cada entitat respon a mecanismes diferents que impliquen formes d’abordatge diferents. Per exemple, en un part sense complicacions pot haver-hi dolor, però no acostuma a haver-hi sofriment. El dolor té un sentit, la vida del nou ésser en camí justifica el dolor. En canvi, en una pneumònia amb ofec hi ha sofriment, encara que no hi hagi dolor. La percepció d’amenaça i el sentiment de no poder afrontar la situació quan falta l’aire dóna explicació del sofriment.

Segons la International Association for theStudy of Pain (IASP) el dolor es defineix com “una experiència sensorial i emocional desagradable, associada a lesions tissulars reals o probables, o descrita en funció d’aquests mals”3. El dolor és la reacció del cos o del psiquisme davant d’una agressió. L’ésser humà sempre ha buscat i busca la manera de combatre el dolor i un dels objectius de la medicina és minimitzar-lo o reduir-lo.

Ara bé, el sofriment és bastant més complex ja que no es redueix únicament al mal físic. En paraules de Chapman i Gavrin2 el sofriment es refereix a un estat afectiu i cognitiu complex que es caracteritza per una “percepció d’amenaça a la integritat del jo, al sentiment d’impotència per afrontar aquesta amenaça i en últim terme per l’esgotament dels recursos psicosocials i personals que permetrien afrontar aquesta amenaça”.

Segons Cassel el sofriment pot definir-se com un estat sever de distrès associat a esdeveniments que posen en perill la integritat de la persona i continua fins que l’amenaça desapareix. “El sofriment l’experimenten les persones, no només els cossos”. Aquest autor apunta que el sofriment pot aparèixer en relació a qualsevol aspecte de la persona, ja sigui el rol social, les relacions amb ell mateix, amb el seu cos, amb la seva família, etc. i que no només concerneix a la malaltia sinó que va més enllà i també afecta al tractament4. La pèrdua de control sobre la vida d’un mateix o la renúncia a algun aspecte considerat important per un mateix també són causes de sofriment2.

Davant del sofriment el sanitari es troba desemparat. Els professionals de la salut  poden recollir-lo i acompanyar-lo, però no poden fer-lo desaparèixer. Com que les arrels del sofriment van molt més enllà del dolor físic o orgànic, i es situen en elements emocionals, culturals, ambientals, espirituals, el control del sofriment, en definitiva, roman en el mateix malalt i no en el sanitari5. Així doncs és en la mateixa persona que hi ha la font de sofriment i el camí per aconseguir l’alleujament d’aquest sofriment. Els professionals de la salut tenen la funció de fer costat al pacient i de donar-li fortalesa4; però no poden vèncer el sofriment si es tracta només la malaltia.

Núria Oriol, professora dels estudis de Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC

REFERÈNCIES

  1. Fordyce W. Pain and suffering: What is the unit? Qual life Res. 1994;3(1):S51-6.
  2. Chapman, C.R. y Gavrin J. Suffering and its relationship to pain. J Palliat Care. 1993;9(2):5-13.
  3. Merskey H, Bogduk N. Classification of Chronic Pain. IASP Pain Terminology. 1994. 240 p.
  4. Eric J. Cassel. The nature of suffering and the goals of medecine. N Engl J Med. 1982;306(11):639-45.
  5. Gregory D1, JC. E. The myth of control: suffering in palliative care. J Palliat Care. 1994;10(2):18-22.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.