Els trastorns de la parla es defineixen com les alteracions dels aspectes formals del llenguatge (Massana, 2003). Cal diferenciar-los dels desordres en l’àrea del llenguatge. El llenguatge és un concepte més ampli, que engloba també els paràmetres de la parla. En els trastorns de la parla es compromet la forma del missatge, l’articulació, la prosòdia… En el cas del llenguatge són els continguts dels missatges i les funcions lingüístiques les que es veuen alterades (Massana, 2003).
Hi ha quatre grans grups d’alteracions de la parla que pot presentar una persona adulta. Són la dislàlia funcional, la disglòssia, la disàrtria i la disfèmia. Anem a entrar en cada un d’aquests conceptes.
El trastorn de l’articulació d’un fonema o grup de fonemes per omissió, substitució o distorsió en la seva pronúncia s’anomena dislàlia funcional. Poden ser:
- dislàlies simples aïllades (la dificultat s’observa en un sol so, per exemple no pronunciar bé la /r/),
- dislàlies múltiples aïllades (es produeix en dos o més sons que no tenen relació entre ells, per exemple no pronunciar bé la /r/ i la /y/),
- dislàlia múltiple sistemàtica (en què s’afecta tot un grup d’articulacions que tenen relació entre sí, per exemple alteració en tots els sons fricatius) (Massana, 2003).
La causa que porta a la dislàlia és l’alteració de la funció dels òrgans perifèrics de la parla (Perelló, 2001), sense que hi hagi cap causa orgànica o auditiva que ho justifiqui. Els òrgans articulatoris implicats en la producció dels fonemes es divideixen en dos grups: els òrgans actius (llengua, llavis, paladar) i els òrgans passius (dents, alvèols i paladar dur). Una de les classificacions de les dislàlies funcionals més acceptada és la que distingeix entre:
- Dislàlia de base pràxica (per col·locació incorrecte del punt articulatori, hipotonia muscular, mals hàbits (succió del polze en el cas dels nens…)).
- Dislàlia de base discriminativa (per manca d’habilitat perceptiva cosa que impedeix una bona conceptualització del so) (Massana, 2003).
Habitualment la dislàlia apareix en el context evolutiu del desenvolupament de llenguatge i té bon pronòstic de resolució quan s’hi intervé. És en aquells casos en què la dislàlia no s’ha rehabilitat durant la infantesa i la joventut que la dificultat es manté en l’edat adulta. En aquests casos pot ser més difícil eradicar l’alteració, ja que la producció del so està força instal·lada. Tot i així, és possible treballar-ho. Serà l’exigència personal i la professional les que delimitaran la necessitat o no de millorar la situació. Per exemple, en el cas d’un locutor, un cantant o un mestre, dels quals es presumeix una bona dicció. A vegades, en l’adult també pot donar-se la dislàlia dialectal quan l’articulació es desvia de la norma en una zona determinada (per exemple el ceceo) (Perelló, 2001).
Un altre gran grup d’alteracions de la parla en la persona adulta, tot i que menys freqüent, és la disglòssia. Quan l’alteració articulatòria es deu a una malformació o anomalia anatòmica dels òrgans bucofonadors (OBF) es parla de disglòssia. Aquesta pot tenir com a origen una malformació congènita, un trastorn del creixement i, en l’edat adulta, aparèixer com a conseqüència d’un traumatisme amb les seves possibles conseqüències (cicatrius, estenosis…). Pot afectar els llavis (per exemple el llavi leporí), la llengua (resecció de part de la llengua), el paladar (per exemple una fissura palatina), els maxil·lars o les fosses nasals (Perelló, 2001). La solució acostuma a ser quirúrgica, combinant posteriorment el treball logopèdic. L’objectiu de la intervenció logopèdica és reforçar i compensar les mancances de la part de l’òrgan alterat amb la resta de l’òrgan sa i també amb la resta d’òrgans implicats en la producció del so en qüestió. Tot i que a vegades pot no normalitzar-se la situació articulatòria, sí que es podrà compensar i millorar la situació prèvia.
En tercer lloc, la disàrtria és el trastorn de la parla per lesió del sistema nerviós central i/o perifèric que compromet el recorregut muscular, la força, el to, la velocitat i la precisió dels moviments de la musculatura orofacial (Melle, 2008). La disàrtria, però, no només comprèn dificultats articulatòries, sinó que també pot comportar dificultats en els processos de la respiració, la fonació, la prosòdia i l’articulació. Aquesta és una alteració adquirida quan es dóna en l’edat adulta, ja que la lesió del sistema nerviós que afecta a la parla es produeix en una situació prèvia de normalitat articulatòria. Tanmateix, hi ha algunes malalties del sistema nerviós congènites que també poden comportar aquesta patologia. En la població adulta, la disàrtria es pot donar de forma:
- sobtada: un ictus, un traumatisme…
- insidiosa: un tumor; en el context de malalties neurodegeneratives com poden ser la malaltia de Pàrkinson o la malaltia de Huntington, per posar algun exemple en què a mesura que es desenvolupa la malaltia també van apareixent les alteracions en la parla.
Sovint, l’aparició del trastorn de la parla acompanya a altra simptomatologia, ja sigui motora (dificultats en la deambulació…) o cognitiva (dificultat en l’atenció, la memòria…). La intervenció en la disàrtria és primordialment logopèdica, a través del tractament conductual. Es fan exercicis per treballar l’articulació, la respiració, la prosòdia i la veu per tal de millorar aquests aspectes. Quan es tracta de malalties neurodegeneratives, en què el pronòstic és d’empitjorament, la intervenció logopèdica té com a objectiu ajudar a mantenir les funcions orals el màxim de temps possible i acompanyar en el procés. En situacions greus, en què la parla és inintel·ligible, pot procurar-se algun sistema alternatiu o augmentatiu de comunicació per tal de facilitar l’entesa entre els interlocutors.
En quart i últim lloc hi ha la disfèmia. La disfèmia és l’alteració de l’elocució caracteritzat per la repetició de síl·labes o paraules, o per aturades espasmòdiques que interrompen la fluïdesa verbal, acompanyada d’angoixa (Perelló, 2001). Popularment es coneix com la tartamudesa. L’etiologia és incerta, hi ha confusió i controvèrsia. Actualment se sap que hi ha influència de factors genètics, estímuls auditius, motricitat articulatòria, lingüística aplicada, entorn familiar i social i del funcionament cerebral (Perelló, 2001). En general, la quequesa apareix abans dels nou anys i passa per determinats períodes. En una primera etapa floreix en la seva manifestació, acompanyant les repeticions o els allargaments de sons o síl·labes amb conductes tenses (crispació de la cara, pressionar els punys…). A la pubertat, és freqüent observar la disfèmia oculta o emmascarada, en què l’afectat adquireix l’habilitat de tapar els símptomes. Si bé és una alteració que no té cura, en l’edat adulta acostuma a haver-hi una milloria, en part per la relaxació psicològica i en part potser per haver deixat de lluitar contra les dificultats en la parla. És el que s’anomena estadi compensat. L’abordatge va més encaminat a corregir el símptoma que a curar. Hi ha dues línies de treball: una que es centra en l’aprenentatge analític del procés de parlar, i l’altra que es basa en introduir tècniques per distreure el malalt de la seva manera de parlar (Perelló, 2001).
En tots els casos exposats, quan l’alteració articulatòria és greu pot arribar a comprometre la intel·ligibilitat dels missatges. És important establir un bon diagnòstic, ja que aquest permetrà establir un pronòstic més acurat. Per exemple, és d’esperar que una disàrtria en una malaltia neurodegenerativa tindrà pitjor pronòstic que una dislàlia funcional per hipotonia lingual. La intervenció logopèdica ajudarà a normalitzar o, si més no, millorar les dificultats, alhora que pot oferir estratègies per controlar la parla i millorar la comunicació.
Núria Oriol, professora dels estudis de Logopèdia a UManresa
BIBLIOGRAFIA
Massana M. Tractament i prevenció de la dislàlia. Quaderns de l’Escola de Patologia del Llenguatge-3. Barcelona; 2003.
Perelló J. Trastornos del habla. 5ª ed. Barcelona: Masson; 2001.
Melle N. Guía de intervención logopèdica en la disartria. Madrid: Síntesis; 2007.