La Logopèdia és una disciplina d’origen multidisciplinari que es sustenta en coneixements que provenen de la psicologia, medicina, lingüística, sociologia, la física…i pren aquests coneixements i els aplica per resoldre i tractar les alteracions de la deglució, el llenguatge, la parla, la veu i la lectoescriptura.
La logopèdia parteix, per posar uns exemples, dels supòsits teòrics sobre el desenvolupament lingüístic i cognitiu (psicologia evolutiva) per tal de detectar i preveure les alteracions lingüístiques dels nens; li calen també els coneixements de les propietats del so (física acústica) per entendre com és el funcionament de l’orella i tractar les deficiències auditives o conèixer de quina manera es combinen els diferents òrgans de l’aparell buco-fonador (anatomia) per atendre les disfonies.
Es tracta doncs d’una formació plural i diversa que es mou a cavall entre els coneixements del terreny de les ciències però també del de les social i humanitats. Per aquesta raó, per la multidisciplinarietat del seu origen la visió tradicional ha contemplat sempre la logopèdia com una disciplina aplicada en el sentit que pren i adopta les teories i mètodes d’altres disciplines i les aplica al context de la comunicació alterada. Aquesta concepció però situa a la logopèdia en un status inferior al d’altres disciplines ja que li atorga un lloc secundari. Vist així, semblaria que la logopèdia dependria del desenvolupament d’aquestes àrees de coneixement de les quals es nodreix i no tindria un desenvolupament científic propi. En el seu lloc i contraris a aquesta idea, una visió més actual de la logopèdia considera que tot i que la logopèdia té una relació codependent amb altres disciplines, ha de tenir un lloc legítim en la recerca. La logopèdia es defineix com una ciència que pot fer contribucions independents a les teories de les que s’ha nodrit i que s’alimenta de la seva relació amb la pràctica. (1) (2)
La logopèdia té el seu propi àmbit de recerca i de coneixement i així pot veure’s com es va incrementant el nombre de publicacions en aquesta àrea en les bases de dades més reconegudes. Es fa difícil tenir un mapa del conjunt d’aquesta recerca i dels diferents focus específics però en destaquen almenys quatre en interrelació:
- Les funcions (deglució, parla, veu..).,
- Els agents implicats (un pacient/s i un logopeda o més)
- Els processos (la detecció, l’exploració, l’avaluació, el diagnòstic i la intervenció)
- Les alteracions (disfàgia, afàsia, disfèmia, ..)
Fruit de la seva interdisciplinarietat hi ha estudis d’orientació quantitativa i qualitativa (2) i mètodes i ús de tècniques de recollida de dades molt diverses: els qüestionaris, les entrevistes, l’observació participant, els tests …. la producció pot semblar extensa però en relació a altres professions sanitàries com infermeria, fisioteràpia o podologia no ho és tant. La investigació encara ha de créixer per poder demostrar com funciona la intervenció logopèdica i com és d’eficient i necessària la seva actuació. La importància, el reconeixement i el creixement de la professió dependrà en gran mesura de la quantitat i de la qualitat de la producció científica de la que es deixi constància.
Fins fa ben poc els estudiants en logopèdia no tenien accés a aquesta formació i estava reservada a formació avançada però amb la formació de grau els alumnes ja hi són introduïts amb continguts sobre la metodologia de la recerca, la pràctica basada en l’evidència (PBE) i els treballs de fi de grau. El treball de recerca, que tanca la formació dels alumnes graduats tot i tractar-se d’un treball limitat (6ECTS en un semestre) pot ser una bona manera d’introduir a l’alumne en l’interès pel rigor científic i la metodologia de manera que sigui una invitació a continuar en una formació de màster i de doctorat.
Les dues promocions finalitzades de graduats en logopèdia de la FUB han deixat més de cinquanta treballs que han estat presentats amb èxit i que poden ser una bona mostra de diversos temes de recerca en logopèdia. Aquests en són alguns exemples:
- Habilidades lingüísticas en ancianos pasivos en relación a ancianos activos. Implicación social y familiar.
- Disseny d’una eina de cribatge de detecció de possibles patologies vocals en nens de 5 a 10 anys.
- La veu en la transexualitat.
- Dificultats comunicatives de persones adultes amb trastorn de l’espectre autista (TEA) dins d’un marc sociolaboral.
- Detecció de la disfàgia en persones laringectomitzades.
- Incidència d’un programa d’estimulació del llenguatge en nens amb implant coclear.
- La musicoteràpia com a eina d’intervenció en nens amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA).
- Protocolo para la detección de las alteraciones fonético-fonológicas en niños catalanoparlantes de 3 a 7 años.
- Valoración subjetiva del paciente afectado de afasia tipo Broca, en relación a sus dificultades comunicativas y motoras, y a sus tratamientos respectives.
- Estratègies per potenciar la comunicació dels/de les alumnes amb autisme dins l’escola ordinària.
- Lum C. Scientific thinking in Speech and language Therapy New Jersey: Lawrence Erlbaum Associates Publishers; 2002.
- Irwin D, Pannbacher M, Lass N. Clinical research methods in speech-language pathology and audiology. second edition ed. United Kingdom: Plural publishing; 2013.
Mireia Torralba, sotsdirectora dels estudis de Logopèdia d’UManresa
x