L’atletisme comprèn diverses modalitats, però en aquest cas es parlarà de la carrera de velocitat, que pot ser des de 60 fins als 400 metres. En l’atletisme es poden trobar com lesions més habituals: esquinços, lesions múscul-tendinoses, fractures i lesions dèrmiques.
Els esquinços es poden donar de tres graus diferents: per un estirament excessiu del lligament, per un estrip parcial del lligament o per un estrip total del lligament. Hi ha dos tipus d’esquinços, el que es produeix per una torçada del turmell cap enfora ( el més comú) o cap endins.
Les lesions múscul-tendinoses, es donen en un 8% dels esportistes i respecte aquesta dada, un 25% presenta una lesió muscular anualment. Dins d’aquest grup hi podem trobar: ruptures fibril•lars, periostitis tibials i estrips o tendinitis del tendó d’Aquil•les. Les causes de les ruptures fibril•lars són: traumatismes aguts, sobrecàrrega, anomalies de la columna vertebral o dissimetries. Tanmateix, classifiquem les ruptures fibril•lars segons les fibres implicades: ruptura de miofibrilles, ruptura de varies fibres (parcial) i ruptura de totes les fibres (total).
• Pel que fa a l’estrip del tendó d’Aquil•les, es produeix per una insuficiència d’escalfament previ a l’activitat; en canvi a la tendinitis la causa més freqüent és l’excés d’esforços i el fregament del tendó amb el calçat.
• En la periostitis tibial, l’origen és la vibració excessiva del periosti i, per tant, la inflamació d’aquest. Es dóna a causa de l’entrenament sobre superfícies dures i desiguals amb sabates dures.
• D’altra banda, també prenen molta importància les lesions per estrès (7% dels casos) que solen aparèixer després d’activitats repetitives i de càrrega elevada.
• Finalment, les lesions dèrmiques més freqüents solen ser les butllofes, micosis (peu d’atleta), hiperqueratosis, hematomes, equimosis, etc.
PREVENCIÓ I TRACTAMENT
a) Esquinços. És recomanable treballar la propiocepció, utilitzar el calçat més adient, cuidar la preparació física, l`entrenament invisible (dieta, hidratació, hores de son, principalment) i realitzar els estiraments propis de l’atletisme.
Pel que fa al tractament dels esquinços, ens centrarem en tractar la simptomatologia aguda amb crioteràpia (RICE). També podem recórrer als embenats neuromusculars, drenatge limfàtic, ús de turmelleres o embenats funcionals si s’ha de competir i també és important dur a terme una bona teràpia rehabilitadora (fisioteràpia).
b) Lesions múscul-tendinoses.
b.1) Ruptures fibril•lars. Com a prevenció d’aquesta lesió, és necessari: estirar abans i després de l’activitat física, exercicis de força i de propiocepció, dieta equilibrada i bona hidratació.
En quant al tractament, depenent del grau de la lesió, es realitzarà un tractament conservador (grau I i grau II) o tractament quirúrgic (grau III). El tractament conservador consisteix en repòs relatiu durant la formació de la cicatriu i fisioteràpia per remodelat d’aquesta. Finalment, en grau III de lesió, consistirà en aproximar els extrems estripats.
b.2) Periostitis tibials. La prevenció es basarà en l’elecció adient del calçat, tractament ortopodològic en cas que sigui necessari i estar atent als canvis de terreny. També s’aconsella escalfar abans de l’activitat i estiraments regulars posteriorment. Seria recomanable acudir al fisioterapeuta.
El tractament consistirà en una disminució de la càrrega i intensitat esportiva, s’han d’evitar les pujades i també es pot recórrer als embenats neuromusculars i als embenats funcionals. Després dels entrenaments, s’aconsella aplicar gel i drenatge limfàtic.
b.3) Tendinitis Aquília. La prevenció consisteix en fer una bona pauta d’estiraments i escalfament, una bona política de calçat, i evitar el calçat molt pla en terrenys plans i rígids, especialment urbans.
Pel que fa al tractament, en fase aguda és molt important el repòs amb l’ajuda de tècniques de rehabilitació amb un fisioterapeuta. Si el quadre és recidivant és important esbrinar la causa i procedir a la seva correcció o compensació, això es pot fer mitjançant, ortesis plantars, taloneres, calçat adequat, etc.
c) Lesions per estrès (en general).
En aquest cas es pot dir que el millor tractament per a aquest tipus de lesió és la prevenció, ja que gran part d’aquestes lesions es podien haver evitat identificant i eliminant els factors lesius.
El tractament depèn dels riscs de complicació de la lesió. Les de baix risc poden ser tractades de manera satisfactòria amb repòs i seguit d’una introducció gradual a l’activitat. Les d’alt risc, solen requerir intervenció quirúrgica.
d) Lesions dèrmiques. Tota prevenció d’aquestes lesions comença resolent la causa que les provoca: hiperhidrosi, fregament, punts de conflicte, calçat, mitjons, superfície, gest o càrrega esportiva, entre d’altres
Pel que fa al tractament, en funció del tipus de lesió s’actuarà d’una forma o d’una altra. En el cas de les butllofes drenant-les o no en funció de l’activitat i simptomatologia del pacient. Al peu d’atleta, s’optarà per tractaments antimicòtics i el control de la sudoració. Pel tractament de les clivelles el principal objectiu serà la hidratació del peu, sempre tenint en compte la seva causa i localització.
Finalment, s’ha de tenir present que el tractament ortopodològic dins de la disciplina de l’atletisme de velocitat és una tasca difícil pel tipus de calçat que s’utilitza, ja que sol ser estret i guanya pes si se li introdueix el suport plantar. Per aquest motiu, aquest tipus de tractaments seran útil als entrenaments però per la competició es buscaran altres alternatives.
Carles Arnau, Mònica Gassió, Maria Nicolás i Núria Vivancos
Alumnes del Grau de Podologia