En la taula rodona de cirurgia, inclosa dins de les Jornades científiques de podologia, es pretenia debatre sobre un dels temes que estan més d’actualitat i que porten més controvèrsia: cirurgia oberta & cirurgia MIS.

En aquesta sessió de debat varem gaudir de la presencia de quatre conferenciants, dos experts en cada branca o tipus de cirurgia.:
Defensant la  cirurgia  MIS: Eduardo Nieto i Lluís Castillo.
Defensant la cirurgia oberta: Jordi Mayral i Francesc Monés .
En Lluís Castillo i en Francesc Monés varen realitzar una breu explicació de cada tipus de cirurgia, historia,  en que consisteix i les aplicacions que poden tindre,  seguit de cada exposició. L’Eduardo Nieto i el Jordi Mayral varen exposar-nos diferents casos clínics, més o menys complexos,  tant de cirurgia oberta com de MIS.

El debat posterior es va basar inicialment en aspectes pre i postoperatoris, arribant a la conclusió, que desprès de molts anys de realitzar cirurgia sense pauta antitrombótica, en cirurgia oberta es començà a protocol•litzar, degut a algunes alteracions trombòtiques que s’han tingut de fer front últimament. No es el cas de la cirurgia MIS on es continua sense protocol•litzar teràpia antitrombòtica. Recordem que  aquest tipus de cirurgia (MIS) no requereix isquèmia, i la deambulació es immediata.

En les dos modalitats utilitzen protocol•làriament antibiòtic-teràpia profilàctica, la oberta amb cefalosporines endovenoses (bona absorció òssia) en el preoperatori, dintre de l’àrea quirúrgica. Els experts de les tècniques per MIS  van explicar que utilitzen Betalactàmics orals malgrat que aquets  només tenen un 20% d’absorció òssia. Suposadament aquesta  profilaxis es per evitar infeccions en incisió.
Extrauríem la conclusió que en oberta, al utilitzar material d’osteosíntesis, el risc d’osteïtis és superior, motiu per el qual s’utilitza teràpia endovenosa amb bona absorció òssia.

Els partidaris de cirurgia oberta citaren que les seves tècniques les realitzen amb isquèmia de turmell, però amb  bloqueig anestèsic de turmell, sense bloqueig popliti ni raquidural. Preguntats per si realitzen sedació preparatòria per evitar el dolor d’isquèmia, esgrimeixen que fan sedació conscient, sense explicar quina, però que la isquèmia no fa mal. Com a mínim és debatible. Crec que això no es va argumentat del tot bé.

Preguntats per l’analgèsia postoperatòria, els 4 experts van considerar suficient l’analgèsia amb AINES  i rescat amb paracetamol, considerant els quatre ponents que és suficient amb aquesta pauta. Aquest aspecte ens fa arribar a la conclusió que no es més dolorosa una cirurgia que l’altre, i que per la pauta que s’utilitza, no es una cirurgia extremadament dolorosa . Personalment discrepo sobre aquest punt, tractant-se de cirurgia osteoarticular, on en moltes ocasions es pot ser molt agressiu, realitzant múltiples osteotomies. Crec que es tindria d’administrar una analgèsia lleugerament superior , més potent, i en algunes ocasions, si es precís,  invasiva. En cas contrari, el dolor pot comportar un repòs superior, precisant de teràpia antitrombótica, no utilitzada en cirurgia MIS.

L’expert Francesc Mones va valorar com a defensa de la cirurgia oberta, que en aquestes tècniques es valora l’anatomia, realitzant incisions per plànols i respectant més les zones anatòmiques que en la cirurgia MIS, esgrimint que en la MIS no es veu tot el que s’està manipulant a profunditat. Argument que va ser replicat pel professor Eduardo Nieto citant un treball publicat en format de llibre que va realitzar el Professor Alfonso Rodriguez (Catedràtic d’anatomia de la UAB) juntament amb el mateix Nieto, sobre disseccions anatòmiques posteriors a cirurgia MIS de la zona afecta del procés cruent, demostrant la poca destrucció en les vies d’abordatge en aquestes tècniques.
Un dels arguments que han esgrimit els defensors de la cirurgia MIS és un recolzament postoperatori immediat, que no requereix d’isquèmia ni teràpia antitrombótica, però a pregunta de Jordi Mayral sobre el postoperatori en osteotomies de base del 1er MTT el professor Eduardo Nieto va reconèixer la necessitat de no recolzament durant aproximadament 2 setmanes per evitar desplaçaments o no consolidacions en osteotomies de base.

El debat més apassionat es va obtenir sobre las osteotomies de metatarsians. Uns, tècnica oberta, defensaven la consolidació de les fractures quirúrgiques mitjançant fixació amb material de síntesis, evitant així els problemes de consolidació que pot haver-hi si no fixes. Els altres,  tècniques percutànies argumenten la no consolidació amb osteosíntesis, permetent així la col•locació del cap del MTT en una posició fisiològica, respectant la posterior biomecànica del peu, assumint un cert risc de no consolidació òssia. Controvèrsia que continuarà, segons la meva opinió, fins que no apareguin estudis reglats, que demostrin eficàcia o ineficàcia, comparant les 2 alternatives a curt i llarg termini.

Es una pena que estes limitat el temps,  donat que crec que el debat sobre Hallux valgus, Quintus varus i alteracions de retropeu hagués pogut ser apassionant i molt enriquidor, motiu per el qual us convidaria a continuar debatin en aquest espai. Debat obert a tothom, exposant les seves experiències, èxits, fracassos i alternatives de tractament.

Lluis Miquel Riu Gispert.
Professor dels Estudis de Podologia.