L’ús de pacients simulats en l’entrenament d’habilitats professionals en l’àmbit de la logopèdia

En la formació del grau en logopèdia, com en d’altres professions sanitàries, té un pes fonamental la formació pràctica dels estudiants, ja que és el moment en què l’alumne integra i assoleix objectius i competències i és el seu primer contacte amb el món professional.

La formació pràctica engloba habitualment un conjunt d’activitats diverses entre les quals tenen una gran importància les estades externes en un centre en què l’alumne es troba tutoritzat per un logopeda professional.

Darrerament però, i a imatge d’altres professions sanitàries, va prenent força la necessitat de complementar aquestes pràctiques amb activitats de simulació, ja que ofereixen un conjunt d’avantatges importants com a eina d’aprenentatge. La simulació, entesa com aquella metodologia docent en què es duu a terme la recreació d’una situació o l’entrenament d’una tècnica de la forma més real possible, destaca per poder oferir:

•  L’adaptació de la dificultat de l’experiència d’aprenentatge. La preparació i conducció de l’activitat per part del docent permet adaptar la complexitat de la situació d’aprenentatge al nivell adequat a l’alumne
• La realització d’activitat pràctica en un entorn segur . El control i l’ús d’elements simulats en la situació imitada proporciona la realització de pràctiques evitant riscos amb pacients reals
• Augmenta exponencialment les possibilitats de reflexió per part de l’alumne i amb el tutor. La planificació de l’activitat en el marc d’una unitat docent permet la reflexió (debriefing) sobre la pròpia actuació en temps real
• La transferència de l’aprenentatge. La similitud de la situació simulada amb la realitat permet que els aprenentatges realitzats en aquestes situacions siguin transferibles a l’actuació real

La simulació recull un ampli conjunt de procediments que es poden classificar per diferents criteris (en funció de la situació simulada, en funció del tipus de simulador usat, segons la finalitat de l’activitat formativa…) i s’ha de dur a terme en tres etapes ben diferenciades(1): una fase de preparació (el Predebriefing), l’actuació i la reflexió sobre l’actuació (Debriefing).  Per al treball de les habilitats comunicatives i d’entrevista és habitual en logopèdia recórrer a l’ús de pacients simulats o standaritzats (2,3). Bona part de l’èxit d’aquest procediment recau en la preparació i l’entrenament del propi actor per dur-la a terme (3,4).

D’entrada caldria que la persona que ha de fer d’actor tingui:

• Formació avançada o experiència significativa en funcionament de situació.
• Capacitat d’improvisació.
• Haver tingut alguna experiència que tingui relació amb el que es vol simular (per exemple, experiència amb algun pacient semblant…)

Respecte a la situació concreta que es vol simular l’actor ha de :

• Comprendre els objectius docents concrets de la simulació que es vol dur a terme.
• Conèixer la informació mèdica detallada sobre el cas.
• Dominar un glossari de termes mèdics i antecedents rellevants per a l’actuació.
• Conèixer informació com l’edat, el sexe i el nivell socioeconòmic del personatge.
• Tenir presents els antecedents familiars i la dinàmica que es vol simular.
• Interioritzar els estats emocionals comuns als pacients / famílies en situacions similars.
• Disposar d’exemples de típics comentaris, preguntes o preocupacions expressades pels pacients / famílies en situació similar.

També és important el paper que l’actor pot tenir en la reflexió posterior a la simulació, és a dir, en el debriefing. La presència de l’actor, que no deixa el seu rol de pacient, pot servir per connectar l’alumne amb la situació que s’acaba de simular. Pot transmetre, per exemple, com se sentia en el diàleg amb l’alumne: ” Quan vas dir …., em vaig sentir …. “ i ajudar a la reflexió d’aquest sobre la seva actuació.

Als Estudis de Grau de logopèdia del Campus Manresa de la UVic –UCC l’ús de pacients simulats ja és una pràctica habitual amb els alumnes tercer i quart curs. Disposem d’un grup d’actors per poder simular diferents situacions i alteracions (per exemple: disfonia, disfèmia, afàsia, disfunció ATM, dislàlies múltiples…). En la nostra experiència considerem també que l’entrenament de l’actor és essencial per tal que l’activitat de simulació aconsegueixi els objectius formatius pels quals ha estat dissenyada. En el cas d’algunes de les alteracions, com les disfuncions de l’ATM o de la veu, la participació d’actors que, a més són logopedes, és clau perquè es pugui dur a terme.

L’ús de pacients simulats pot ser una bona metodologia perquè l’alumne pugui desenvolupar habilitats per a l’entrevist clínica, en l’elaboració de diagnòstics, en l’entrenament de tècniques, en l’avaluació d’alteracions, en mostrar alteracions poc freqüents…(5). També pot ser un bon instrument per al professor per a l’avaluació d’habilitats clíniques concretes dels estudiants (6). El potencial és enorme i cal anar coneixent i compartint les diverses experiències dutes a terme per tal d’anar millorant els instruments que poden fer d’aquesta una metodologia adient per a l’assoliment de les competències del grau de logopèdia.

Mireia Torralba, directora dels estudis de grau en Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC

REFERÈNCIES

1.  Lioce L, Meakim CH, Fey MK, Chmil JV, Mariani B, Alinier G. Standards of Best Practice: Simulation Standard IX: Simulation Design. Clin Simul Nurs [Internet]. Elsevier; 2015 Jun 1 [cited 2015 Nov 15];11(6):309–15. Available from: http://www.nursingsimulation.org/article/S1876139915000250/fulltext
2. Zraick RI, Allen RM, Johnson SB. The use of standardized patients to teach and test interpersonal and communication skills with students in speech-language pathology. Adv Health Sci Educ Theory Pract [Internet]. 2003 Jan [cited 2016 Feb 19];8(3):237–48. Available from: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/14574048
3. Hill AE, Davidson BJ, Theodoros DG. A review of standardized patients in clinical education: Implications for speech-language pathology programs. Int J Speech Lang Pathol [Internet]. 2010 Jun [cited 2016 Feb 19];12(3):259–70. Available from: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/20433345
4. Pascucci RC, Weinstock PH, O’Connor BE, Fancy KM, Meyer EC. Integrating actors into a simulation program: a primer. Simul Healthc [Internet]. 2014 Apr [cited 2016 Feb 26];9(2):120–6. Available from: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24096918
5. Syder D. The use of simulated clients to develop the clinical skills of speech and language therapy students. Eur J Disord Commun [Internet]. 1996 Jan [cited 2016 Feb 19];31(2):181–92. Available from: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/8776439
6. Dinsmore BF, Bohnert C, Preminger JE. Standardized patients in audiology: a proposal for a new method of evaluating clinical competence. J Am Acad Audiol [Internet]. 2013 May [cited 2016 Feb 19];24(5):372–92. Available from: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23739058