L’alquímia és l’estudi esotèric de la transmutació dels materials per trobar, entre altres coses, la pedra filosofal capaç de convertir els metalls en or. Segons el diccionari també és una transmutació meravellosa i increïble.
El món de l’empresa ha de veure molt en l’alquímia, perquè és capaç de transmutar de forma fantàstica i increïble uns productes en uns resultats beneficiosos per a tots els intervinents en el procés i per als seus destinataris. Està a un punt entre la ciència i l’art. És ben cert que l’empresa es pot beneficiar de les tècniques que defineixen el seu desenvolupament professional: des de l’anàlisi del marge de contribució per producte fins al funcionament dels seus òrgans de direcció i govern, per exemple. Però no és menys cert que aquesta professionalització ha de tenir cura de no ofegar totalment l’esperit emprenedor i la passió necessaris per encetar i continuar un projecte, que quasi ningú amb seny s’atreviria a dur a terme.
L’alquímia està relacionada amb la màgia i és la mare de la química. Els negocis tenen molt de màgics, creen progrés i benestar i, igual que la química, tenen uns elements que s’han de saber combinar. Quins són? Una idea, recursos econòmics, persones, planificació, comunicació, control i passió. Molts d’ells no són elements estancs, sinó interconnectats, de manera que es reforcen o debiliten mútuament.
Una idea, en més d’una ocasió aparentment inviable per als tradicionalistes; que aporti avantatges per les quals algú estigui disposat a pagar. Aquestes poden ser de qualitat, d’ubicació, lliurement… Convé que siguin diferencials respecte a d’altres i que siguin sostenibles en el temps.
Els recursos econòmics, sent imprescindibles (“quan no hi ha farina tot és moïna”), són els més fàcils d’obtenir si es tenen la resta d’elements. Hi ha una cosa que n’hi diem bancs que presten diners i també fons d’inversió i Business Àngels, entre d’altres. Finalment, tenim les 3F (Family, Friends & Fools –família, amics i ximples) que financen les etapes inicials de la majoria de projectes.
Les persones no formen part del balanç comptable, però solen ser el principal actiu i passiu de qualsevol projecte. L’èxit acostuma a ser resultat del treball en equip. Les persones adequades al lloc adequat són un dels avantatges competitius més difícils de copiar. És important recordar que les persones fan les coses pels seus motius, no pels nostres. Per tant, cal conèixer els seus i fer que facin seu el projecte de l’empresa, per la qual cosa ajuda que la motivació vagi més enllà de simplement guanyar diners.
A tot burro li pot sonar un cop la flauta. L’èxit continuat és conseqüència de la planificació, és a dir, de determinar qui farà què, quan i com. En la fase inicial potser està al cap de l’empresari emprenedor, però a mesura que l’empresa creix és necessari explicitar la planificació per tal d’alinear les decisions. Tota bona planificació té previstos els oportuns plans de contingència, perquè Murphy existeix i també els cignes negres.
La comunicació és el millor oli per reduir la fricció entre els engranatges d’un projecte empresarial. Cal comunicar amb els col·laboradors per assolir la seva implicació, comunicar amb els clients, també amb els proveïdors de productes, serveis i diners, així com amb els socis i amb la família. És important aconseguir que els socis que no són en el dia a dia del projecte el sentin com a seu. És fonamental que la família comprengui i faci costat a l’esforç de l’empresari a la molt probable travessia del desert inicial. Tota aquesta comunicació no ha de ser unidireccional, sinó en dos sentits i amb una actitud d’escolta activa per tal de tractar d’entendre els altres.
Tenir un control de l’assoliment de les fites en el calendari previst acostuma a ser imprescindible, perquè res acaba sortint com està previst. Potser cal reajustar el pla d’acció o canviar els objectius en funció dels canvis de la situació externa. La manca de control sol ser la principal causa de fracàs dels projectes. S’han de controlar moltes coses, però sobretot la tresoreria, perquè “mentre hi ha caixa hi ha esperança”.
La passió no per ser la darrera és la menys important. Sense passió no s’inicia cap projecte, no se superen les dificultats. “Fa més el que vol que el que pot”. Ha de ser una passió racional, conscient de les fortaleses i de les àrees de millora, però amb un toc d’irracionalitat per ser capaç de veure oportunitats on la majoria dels mortals veuen problemes. Si la racionalitat mata la passió, el negoci té mal futur.
Jordi Tarragona Coromina, Professor Col·laborador dels Estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC