La decadència catalana

Israel és un país amb poc més de 9 milions d’habitants, només 1,2 milions més que Catalunya, però líder en creativitat i innovació. Presenta el percentatge més alt a nivell mundial de start-ups, les empreses tecnològiques de nova creació que tenen grans possibilitats de creixement. Israel és el tercer centre tecnològic a nivell mundial després de Silicon Valley i Boston, amb unes 280 multinacionals amb centre d’R+D al país. Tenen més empreses en el Nasdaq que tota la Unió Europea. Representen una fracció insignificant de la població mundial, només el 0,2% del total, però acrediten el 20% del total de Premis Nobel. La consellera en funcions d’Acció Exterior de la Generalitat, Victòria Alsina, ha visitat Israel i Palestina. L’objectiu és identificar àmbits de col·laboració entre Catalunya i Israel, especialment en matèria d’innovació i recerca. El desenvolupament econòmic d’Israel es basa en el coneixement i en la tecnologia, en la innovació i en la recerca, en la transferència de coneixement entre universitats i empreses, el sector privat i el públic, i aquest model és el que es vol traslladar a Catalunya. A diferència de la secular enveja hispànica (també catalana) que estigmatitza l’èxit empresarial i s’alegra de les desgràcies alienes, els jueus revolucionen els mercats quan triomfen i ho intenten de nou amb més energia quan fracassen.

A diferència de la nostra cultura estatista, que pressuposa la iniciativa pública i el lideratge de l’Estat, que planifica la societat de dalt a baix, els israelians concedeixen un gran àmbit de llibertat al treballador de base, que inicia de baix a dalt el procés de transformació i millora. Un tinent de l’exèrcit d’Israel té més llibertat de decisió que el seu homòleg en qualsevol exèrcit del món. A diferència de les forces armades espanyoles, farcides d’oficials i mancades de soldats, l’exèrcit jueu té pocs oficials i molts soldats dotats d’àmplia autonomia i marge per prendre decisions pròpies. Des dels seus inicis, la civilització jueva ha estat coneguda per la seva capacitat d’argumentar (i contraargumentar). El rang es demostra amb el que se sap, i no amb la jerarquia. El 45% dels habitants d’Israel tenen estudis universitaris, una xifra que es troba entre les més altes del món (a Catalunya és el 32% i a Manresa el 29%). Quan un emprenedor jueu té una idea de negoci, la posarà en pràctica en pocs dies. Esperar massa refreda l’entusiasme i és necessari combinar la iniciativa, el risc i l’agilitat. A casa nostra es prefereix la disciplina abans que la flexibilitat, la rutina a la innovació i l’estructura administrativa a la iniciativa. I així no anirem bé.

Sabem que Catalunya pateix d’un excés de proliferació de normatives i tràmits administratius que porten associats llargs terminis de tramitació per a l’obtenció de llicències d’activitat empresarial i professional. La complexitat regulatòria disminueix la renda i incideix negativament en el creixement de les empreses. El nombre de normes publicades als butlletins oficials no ha parat de créixer a les institucions catalanes, mentre que la derogació de normatives existents és poc habitual. En un treball per al conjunt de països de la UE, el neerlandès George Gelauff estima que l’impacte a llarg termini d’una reducció de càrregues administratives del 25% en el cas d’Espanya seria equivalent a un increment del PIB de l’1,7%. Segons Doing Business, elaborat pel Banc Mundial, Catalunya es troba en 17a posició −sobre un total de 19 comunitats autònomes− pel que fa a la facilitat administrativa d’iniciar activitats industrials. Fan falta un mínim de 118 dies −a Castella i Lleó només 62 − i els tràmits tenen un cost superior al 20% de la renda anual mitjana per habitant −a Andalusia només l’1,2%. A aquesta problemàtica s’hi afegeixen criteris significativament més restrictius que a altres comunitats. També Catalunya lidera, en negatiu, el rànquing del nombre de pàgines publicades als butlletins oficials autonòmics, 107.000 pàgines (equivalent a 70 trilogies del Senyor dels Anells), una xifra 18 vegades superior a les 6.000 pàgines del País Basc.

L’Institut Ostrom, un think tank generador d’idees i de debat, acaba de presentar un informe que revisa les barreres més rellevants i especifica un decàleg de mesures per posar remei a la problemàtica. En el camp de la regulació, també Israel avantatja Catalunya, que té la necessitat urgent de millorar el marc normatiu, amb l’establiment de regles clares, estables i predictibles. Catalunya presenta un saldo positiu amb Israel en l’àmbit comercial: les exportacions de vehicles i material elèctric superen les importacions de plàstics i combustibles. També les inversions d’Israel a Catalunya en els darrers cinc anys (97 milions d’euros), on s’hi compten les de la mina de Súria propietat d’ICL, superen la inversió de Catalunya a Israel (11 milions). Catalunya acredita un passat de lideratge industrial i comercial gràcies a generacions d’empresaris que durant molt de temps varen ser emprenedors, creatius, valents i persistents. Per desgràcia, en els darrers anys s’ha perdut aquest esperit emprenedor, i el preeminent sector públic, profundament jacobí i fiscalitzador, exerceix un control desproporcionat i asfixiant sobre l’empresa, a qui veu com l’enemic a vèncer. La iniciativa privada catalana és escarransida, mentre que la pública depèn de Madrid. I així es va escrivint la decadència de Catalunya.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.