L’augment generalitzat del cost de l’energia i dels combustibles s’està repercutint en els preus dels aliments. La guerra a Ucraïna, amb el bloqueig dels cereals als ports del Mar Negre, i els desastres naturals induïts pel canvi climàtic faciliten una situació de tempesta perfecta no només en l’àmbit energètic, sinó també en l’alimentari. El ràpid increment del preu dels aliments intensificarà la desnutrició d’una part de la població, i també amenaça amb desestabilitzar l’ordre social i polític. L’ecologisme orgànic del govern de Sri Lanka ha fet caure la producció d’arròs fins a un 50%, disparant els preus. Les multituds, famolenques i indignades, han sortit al carrer i les imatges de milers de persones assaltant la residència presidencial del mandatari del país han donat la volta al món. També la revolta als països àrabs del nord d’Àfrica (2010-2012) s’atribueix en part a l’encariment dels aliments. Els líders polítics i les organitzacions internacionals han ignorat durant massa temps aspectes com la insuficient cobertura de la xarxa de seguretat alimentària i la innovació agrícola, fent que els episodis de fam generalitzada, que es creien relegats a capítols puntuals dels llibres d’història econòmica, tornin a tenir un protagonisme ben actual.
L’evidència més clara del retorn de l’emergència alimentària és el comportament del preu dels aliments: s’estima que s’han encarit un 25% en termes interanuals. I que en relació a la darrera crisi mundial del 2008-2012, són encara un 12% més alts. A nivell global, la mitjana del subministrament diari d’aliments arriba a les 3.000 calories i els 85 grams de proteïnes, una xifra que supera amb escreix les necessitats del metabolisme humà per a una vida saludable. La principal causa de la fam i la desnutrició al món no és la producció agrícola insuficient, sinó la pobresa i la mala distribució, inclòs el malbaratament d’aliments. Els alts preus dels aliments perjudiquen relativament més la població sense recursos per la senzilla raó que gasten una part molt més important dels seus ingressos en el menjar. Per aquest motiu, s’ha de controlar especialment i assegurar que els beneficiaris de les ajudes socials i la recepció d’aliments, tant per part de l’administració pública com d’organitzacions solidàries, arribi a qui més ho necessita realment. Encén les alarmes veure alguns beneficiats en cotxes de gran cilindrada. Especialment, quan hi ha gent necessitada i invisible a les ajudes oficials que viu les privacions en l’anonimat més inconspicu.
Els governs, integrats a l’organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura (FAO), davant el canvi climàtic i el conflicte bèl·lic, haurien d’activar xarxes de seguretat alimentàries. Els responsables polítics han d’entendre que no resoldre les emergències humanitàries de manera ràpid i urgent comporta costos superiors a curt i mitjà termini. Especialment, perquè l’encariment dels aliments i la inseguretat alimentària estan directament relacionats amb les revolucions socials i les migracions forçades. Quan no es pot alimentar la família, es disparen els conflictes al carrer i augmenta la inestabilitat social. Qualsevol agència humanitària pot corroborar que és molt més complicat satisfer les necessitats de les persones desplaçades que ajudar-les en origen. I el nombre de desplaçats no para de créixer. A finals del 2021 eren 89 milions. I amb la invasió de Rússia, 12 milions d’ucraïnesos han fugit de casa seva.
La invasió russa d’Ucraïna no ha provocat la crisi alimentària, però sí ha contribuït a agreujar un problema ja existent. Abans que comencés la guerra, els preus ja estaven pujant. La invasió i el bloqueig dels ports del Mar Negre accelera aquesta tendència en interrompre les exportacions de blat, oli de gira-sol, blat de moro i fertilitzants, fent que els preus mundials dels aliments es disparin un 18% només entre gener i març del 2022. Els responsables polítics haurien d’avaluar la necessitat d’un acord global per limitar la prohibició d’exportacions nacionals de productes alimentaris. I és que l’acció dels governs intentant assegurar l’alimentació de la població autòctona mitjançant prohibicions de les exportacions, també contribueix a la inflació i l’emergència alimentària global. L’Índia va prohibir les exportacions de blat, Indonèsia va bloquejar les exportacions d’oli de palma i la Xina va prohibir també l’exportació d’alguns productes. Imposar prohibicions a les exportacions per tal que els xocs mundials no afectin els mercats interns és un greu error. Aquestes polítiques fracassen inevitablement. Cap país pot ser autosuficient. El comerç internacional, fins i tot en els grans països productors, és necessari per evitar les inflacions que estem vivint. L’Organització Mundial del Comerç té mecanismes per limitar les mesures proteccionistes quan els preus són decreixents, però no per frenar les prohibicions a les exportacions quan els preus són creixents com ara. Per tant, calen nous acords comercials que contemplin aquesta realitat quan la conjuntura és inflacionària.
Finalment, els responsables polítics haurien de promoure la innovació agroalimentària. Una major inversió en R+D no només augmenta la productivitat agrícola, sinó que també redueix el malbaratament de recursos. A la Xina calen 284 litres d’aigua per produir un quilo de tomàquets, però als Països Baixos només 9. Pura casualitat? No. De fa dècades, les polítiques públiques neerlandeses impulsen la investigació i la recerca a les universitats, que són al darrere de la innovació en agricultura. Per tant, les xarxes de seguretat alimentàries, l’acció immediata, els límits a les prohibicions per exportar i la inversió en recerca són alguns punts clau per superar l’emergència alimentària. Que gaudeixin de les vacances i fins la propera.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC