Retornats a l’activitat ordinària després del necessari descans vacacional, caldria fer un balanç de l’activitat turística d’aquest estiu. No debades el turisme és un sector amb un fort pes, clarament excessiu, sobre l’activitat econòmica total (17% del PIB català). La Gran Recessió del 2007 no ens va servir de massa per aprendre dels errors. Va punxar un sector en metàstasi, l’immobiliari, però es va substituir per un altre sector igualment dolent, el turisme. El parèntesi 2020-21, una aturada forçada per la Covid, era el moment propici per repensar-lo i canviar un model de turisme basat en la quantitat i la massificació per un de fonamentat en la qualitat i el valor afegit. No es tracta pas de renunciar, sinó de reduir grassa i guanyar musculatura, amb un turisme de qualitat més experiencial i menys massiu que ofereixi als visitants altres activitats a un preu més elevat. La despesa diària d’un turista d’alta gamma mou a Espanya 860 euros, quan a Alemanya són 1.000 euros, a França i Gran Bretanya al voltant de 2.000 euros i a Itàlia 6.000 euros. La pandèmia va arribar en un moment en què ja es debatia el perill de saturació que viuen algunes destinacions. Per això, durant els dos anys que el turisme s’ha mantingut en estat de letargia, es va alimentar l’esperança que les coses canviarien. Malauradament, però, no ha estat així. L’experiència d’aquest 2022 ens diu que tot continua igual. I que les inèrcies del passat pesen més que les necessitats de renovació pel futur.
Catalunya va superar el juliol el nombre de turistes que va rebre durant el mateix mes del 2019. I tot sembla indicar que la tendència s’ha mantingut a l’agost. El sector ha recuperat les xifres de visitants i les pernoctacions hoteleres, a preus sensiblement superiors als de l’any passat. La idea que després de la pandèmia la gent seria reticent a viatjar ha resultat falsa. La plebs, amb renovat frenesí, desitja recuperar el temps perdut i els turistes tornen a ser aquí amb la mateixa tipologia que tenien el 2019. Res ha canviat. S’ha deixat passar l’oportunitat de crear un nou model turístic ambientalment responsable, socialment just, territorialment equilibrat i connectat amb els elements que ens identifiquen com una nació mil·lenària. Perquè, no ens enganyem, el turisme predominant continua sent el de sol i platja. Lloret, Salou i Barcelona se situen entre les 10 destinacions amb més turistes d’Espanya. I això, tractant-se d’un turisme depredador, no és un èxit a celebrar. Les hordes de visitants saturen els espais, tensionen els serveis públics, comprometen el descans i el benestar del veïnat, contribuint també a la contaminació ambiental. Barcelona és líder en l’emissió de partícules d’òxid de sofre i nitrogen, elements cancerígens. Curiosament, Ada Colau prohibeix la circulació de cotxes dièsel, però permet l’entrada de creuers turístics molt més contaminants. Considerin també els efectes del turisme sobre el consum d’aigua en uns mesos especialment secs. A l’estiu, Catalunya veu incrementada la població amb més de mig milió de persones cada dia (32 milions de pernoctacions durant el juliol i l’agost). Però mentre que un ciutadà resident consumeix uns 130 litres per dia, un turista en consumeix entre 4 i 6 vegades més. I no parlem dels costos de tractament posterior d’aquesta aigua. Qui paga les externalitats negatives que genera el sector turístic català? Ens adonem que ho acaba pagant la ciutadania i que, al final, el turisme resulta ser un sector subvencionat. Exigim que la indústria sigui respectuosa amb el medi ambient. I està bé que així sigui. En canvi, apliquem els mateixos estàndards al turisme?
Aquest model de turisme també contribueix al manteniment de feines precàries i sous de misèria. A diferència del sector industrial, que permet increments de productivitat i estabilitat laboral, el turisme massiu és de baix valor afegit i encara només durant uns mesos. Mentre que la indústria (i els serveis industrials) són el motor econòmic principal de tota societat pròspera, el turisme només hauria d’ocupar el de motor secundari i auxiliar. Si el turisme signifiqués riquesa, Espanya, Grècia, Tailàndia, Egipte o Perú serien societats pròsperes. Però no ho són. La seva població continua enfonsada en la misèria i, socialment, hi ha molts problemes. Les turístiques Illes Canàries ocupen el darrer lloc a Espanya en el rànquing de PIB per càpita. Com més s’especialitza en turisme un poble, comarca o comunitat autònoma, més pobre és. Lloret de Mar (67 sobre 100) té una de les rendes per càpita més baixes de Catalunya. Exactament igual que Tossa (78), Salou (75), Castelló d’Empúries (71), Roses (71), Creixell (83), Roda de Berà (83), Palamós (88), Pals (95), Cadaqués (82) o Torredembarra (80). Manresa, que no és un gran destí turístic ni destaca en places hoteleres, també està per sota de la mitjana catalana per causes diferents que bé haurem de desgranar en algun futur article. En canvi, les gens turístiques Ametlla del Vallès (138), Cabrils (151), Vilanova del Vallès (126), Santpedor (102) o Sant Fruitós de Bages (114), destaquen clarament per sobre de la mitjana. En un tipus de turisme massiu i depredador, la societat no viu del turisme, sinó que el turisme viu de la societat. I, per tant, cal canviar aquest model productiu.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC