L’Esther no vol fer fitxes

 

La mestra de l’Esther ha passat una nota als seus pares que diu “Fa dies que l’Esther es nega a fer les fitxes, parleu seriosament amb ella”. La seva mare de seguida es va preocupar “Què hem de fer?”, “Què li hem de dir?”, “Com podem fer per a què vulgui fer les fitxes?”, en definitiva “Què podem fer per a què l’Esther faci tot el que fan els altres?” perquè sembla prou clar que si una nena es nega a fer les fitxes que fan tots els altres nens i nenes de la classe, el problema deu ser ella, no?

Doncs potser no. Des del meu punt de vista, quan una nena de 3 anys es nega a fer una fitxa o qualsevol altra activitat, i més de forma reiterada, és que aquesta no és suficientment atractiva, motivant o divertida. I des d’aquest mateix punt de vista, la persona preocupada hauria de ser la mestra, i no la mare.

A educació infantil, l´ús i abús de les fitxes com a recurs educatiu fàcil i còmode sovint té poc d’educatiu i força de negatiu. Per una banda, les fitxes proporcionen a la mestra la seguretat del llibre de text, es descarrega  de la selecció i seqüenciació de continguts i de la necessitat de programar i inventar noves activitats, ja que tot ve donat pels suposats experts que editen i comercialitzen el material. A més, les fitxes tenen l’aparent avantatge de poder demostrar a les famílies com treballen els seus fills i filles a l’escola quan cada trimestre s’emporten l’àlbum a casa amb tots els seus deures fets.

D’altra banda, però, les fitxes obliguen als nens i nenes a treballar temes sovint sense sentit i descontextualitzats, simplement perquè toca fer això o allò, i no perquè els infants estiguin realment intrigats i fascinats per aquell tema i vulguin descobrir-lo. A més, l’ús indiscriminat de fitxes desatén a la diversitat de l’aula. Donar prioritat al fet que tots els infants de la classe facin el mateix en el mateix moment i de la mateixa manera, deixa completament de banda la realitat de les aules on cada nen i nena és diferent, té ritmes maduratius diferents, estils d’aprenentatge diferents, i habilitats i interessos diferents. I, per últim, les fitxes solen centrar-se en activitats purament grafomotores propiciant així les situacions de taula i cadira i oblidant altres activitats de caràcter més psicomotriu, narratiu o conceptual, que de segur els infants preferiríen.

La paraula “escola” prové del grec clàssic eskolé que significava esbarjo i diversió, i potser estaria bé recuperar el seu origen etimològic per fer-ne una constant en l’educació infantil, ja que ningú ha dit que aprendre no pugui ser divertit.

Anna Carballo
Coordinadora de pràctiques. Grau en Educació Infantil. FUB

Accés a l’article en pdf

Leave a Reply