Si tu dius blanc i jo dic negre, no anem bé

La Marina li pregunta a la seva mare si pot mirar la tele una estona, la mare li respon que ara no, que el pare està acabant de preparar el sopar i en cinc minuts seuran a taula. Aleshores la nena, molt espavilada va cap el pare que és a la cuina i li fa la mateixa pregunta, el pare que està enfeinat li diu: Va, però només 10 minuts. Gràcies papa! respon molt contenta la Marina. La nena, ho ha aconseguit.

Els infants proven sort per aconseguir allò que desitgen, allò que els dóna satisfacció, sigui una bossa de llaminadures o una estona més de tele. Saben  quina és la millor estratègia en cada moment per aconseguir-ho. Una és la que ha fet servir la Marina, fer una mateixa pregunta per separat a veure si hi ha sort, però n’hi ha d’altres. Qui no ha presenciat l’escena d’un infant plorant i tirant-se al terra enmig d’un centre comercial, per tal d’aconseguir una bossa de patates o un paquet de galetes. A veure qui és el pare o la mare que aguanta el tipus i no claudica davant la mirada d’un nombre important de persones. És molt important que davant d’aquests situacions, es prengui la decisió que es prengui, pare i mare estiguin d’acord. Sempre s’ha d’anar alhora, tenir una sola veu i allò que diu un membre de la parella, no ha de ser rectificat per l’altre i menys davant l’infant.

Tot i que els nens i nenes busquin trobar el punt de contradicció entre nosaltres per aconseguir allò que volen, el que necessiten com a model per a la seva formació com a persona, és justament el pacte entre la parella, l’acord en aquelles coses que fan referència a la seva educació. És essencial que els criteris siguin els mateixos; una decisió o una resposta davant d’una situació determinada no pot ser contradita per l’altre, i menys davant l’infant, encara que un dels membres de la parella pensi que no és la més encertada.

No serà trascendent per al desenvolupament de l’infant que un dia miri 10 minuts més o menys de tele, en canvi sí que ho serà veure amb quina facilitat es desautoritza la parella, perquè en el fons està prenent models de referència per a la seva adulta i per a les seves futures relacions de parella.

Educar no sempre és una acte intencionat i pensat a consciència, eduquem en els fets quotidians del dia a dia i també amb les nostres maneres de fer, sense que en siguem del tot conscients. És important que ho tinguem present.

Sílvia Mampel
Coordinadora del Estudis de Grau en Educació Infantil de la FUB

Accés a l’article en pdf

Leave a Reply