L’eutanàsia es coneix com l’“actuació mèdica indicada amb l’objectiu de causar la mort, d’una manera ràpida i indolora, a un pacient amb un patiment insuportable, provocat per una malaltia incurable i en fase irreversible, a petició expressa, reiterada i informada del pacient”1. El passat 25 de març de 2021 es va publicar al BOE la Llei Orgànica 3/2021 de Regulació de l’eutanàsia, que ha suposat molts anys de lluita pels partidaris d’aquesta possibilitat2.
No dic res de nou si afirmo que, almenys a occident, el tema de la mort continua essent tabú, potser malauradament menys des de la COVID, ja que la situació de pandèmia ens ha confrontat amb la mort d’una manera més propera i directa. Tot i això, el fet de parlar del nombre de morts contínuament als mitjans de comunicació, de la mateixa manera que a vegades passa amb els morts per guerres, acaba convertint el discurs del tema de la mort en una abstracció allunyada de la realitat de cadascú de nosaltres.
Reflexionem una mica sobre les diferents possibilitats d’arribar a la mort d’una forma més proactiva. A Oregon, on des de l’any 1997 l’ajuda al suïcidi està despenalitzada, però no l’eutanàsia, es veu com un de cada tres pacients que demanen la medicació letal per posar fi a la seva vida no se l’acaba prenent3. Això pot explicar-se, en part, perquè el que necessitem és tenir un cert control sobre la situació de la nostra vida, com ja apuntava el catedràtic de psicologia Ramon Bayés4.
En els països on l’eutanàsia i el suïcidi assistit no estan penalitzats, el percentatge de morts oscil·la entre el 2% i el 4%5. Aquesta dada, que es repeteix en diferents estudis, és la que sosté la necessitat de l’existència de la llei recentment aprovada. La llei ha de permetre a aquest percentatge de la població exercir la llibertat de decidir sobre el seu futur en una situació que hom pot considerar indigna i de gran patiment.
Ara bé, cal garantir que, prèviament a arribar a la decisió de l’eutanàsia, hem d’haver pogut oferir totes les cures pal·liatives necessàries per ajudar les persones a ben morir. La llei aprovada de l’eutanàsia, considerada potser per alguns massa garantista, assegura, si més no, a través dels diferents procediments, que la decisió presa per una persona amb un patiment insuportable, provocat per una malaltia incurable i en fase irreversible sigui informada, reiterada i expressa.
Com a societat tenim feina per fer, ja que el primer pas per aconseguir acostar-nos a la mort és poder-ne parlar. Per una banda, cal escollir el moment de fer-ho, és important no deixar les converses sobre la mort quan ja estem a final de vida, ja que potser hi estarem arribant massa tard6.
Per una altra banda, cal ser conscients que mantenir converses per prendre decisions èticament i emocional de gran transcendència no és fàcil. Per morir-se no calen grans tècniques, però sí que calen professionals que treballin en equip i que acompanyin, professionals madurs que hagin identificat en ells mateixos les pors i s’hagin confrontat amb la mort. No podem ajudar l’altre si tenim conflictes no resolts. Si no, com ens podem acostar a l’altre en aquestes circumstàncies?
Núria Oriol, professora del Grau en Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa
REFERÈNCIES
1. Diccionari de la llengua catalana DIEC 2. En: 2a ed. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; 2007 [citat 15 abril 2021]. Recuperat de: http://dlc.iec.cat/
2. Boletín Oficial del Estado. Ley Orgánica 3/2021, de 24 de marzo, de regulación de la eutanasia [Internet]. 2021. p. 34037-49. Recuperat de: https://www.boe.es
3. Hedberg K, New C. Oregon’s death with dignity act: 20 years of experience to inform the debate. Ann Intern Med. 2017;167(8):579.
4. Bayes R. Afrontado la vida, esperando la muerte. Madrid: Alianza Editorial; 2006.
5. Smook A. La eutanasia en Holanda: más de 40 años de experiencia. En: Eutanasia y Suicidio Asistido Cuadernos 41. Fundació Víctor Grífols i Lucas; 2016. p. 26-34.
6. Seamus O’Mahony. The way we die now. London: Head of Zeus; 2016.