La mort forma part de la vida. Aquest aspecte tan evident sembla que s’oblida en la societat occidental, que amaga tant com pot aquesta realitat. Des que l’ésser humà es forma i pren vida, té la possibilitat de morir. Per això, el paper de la infermera, i el de la resta de professionals de la salut, comença amb la vida del fetus i s’allarga fins a la mort de la persona de més avançada edat. Aquest suport inclou, també, les persones que formen part de l’entorn de la persona que ha de morir o ha mort. L’acompanyament es fa al llarg de totes les etapes del cicle vital, perquè la mort pot aparèixer en qualsevol d’elles. La infermera està al costat de la persona, de la seva família i fins i tot de la seva comunitat.
L’atenció que es fa en aquest darrer àmbit, el comunitari, tendeix a créixer amb diferents iniciatives importants de ressaltar, que donen visibilitat a la necessitat de suport, en barris i pobles, per promoure la sensibilització vers les persones que estan en dol. La infermera sovint forma part dels equips que engeguen aquestes iniciatives, com la de ciutats compassives o els grups d’acompanyament al dol, amb xerrades útils com la que es fa quan arriba Nadal i que porta per títol ”És Nadal… i hi ha una cadira buida a casa”, que a Manresa s’organitza des del servei d’acompanyament en el dol Catalunya Central. La mort és única per a la persona i per als seus familiars, siguin quines siguin les seves circumstàncies. Aquest sol fet la converteix en quelcom a atendre amb el màxim coneixement, responsabilitat i compassió, des del nostre petit lloc de vida.
L’objectiu de la infermera en aquest acompanyament al final de la vida és col·laborar a alleugerir el dolor de la persona, per tal que visqui de la millor manera possible la situació i tingui una mort digna. La persona que es troba en el procés de mort sol presentar situacions complexes en termes de salut i cal garantir el seu benestar i la seva individualitat. Com diu la infermera especialista en ètica Montse Busquets: “la infermera ajuda a que la vida quotidiana de les persones sigui compatible amb la malaltia i els seus tractaments”. La infermera acompanya cuidant. Cuidar és la màxima expressió de la tasca infermera, i ho fa de manera holística. Cuida des del seu àmbit de treball, sigui un hospital de dia d’oncologia, un servei de llarga estada d’una residència, el domicili, una unitat de cures intensives, una planta d’hospitalització, etc.
Tot i que hi ha infermeres expertes en cures pal·liatives al final de la vida, la mort apareix en qualsevol dels àmbits d’actuació, cosa que fa que les habilitats bàsiques d’atenció a les persones al final de la vida i als seus familiars es converteixi, per a la infermeria, en una competència transversal bàsica. Per tant, tenir habilitats per acompanyar al final de la vida és imprescindible. En els estudis de grau, ja es comença a donar aquest coneixement en assignatures específiques com la de “cures infermeres al final de la vida”, i també en les pràctiques dels estudis, en què molts alumnes han de mirar de cara a la mort de les persones que atenen en les unitats on desenvolupen el seu aprenentatge. Aquest fet comporta un important creixement personal per a l’estudiant.
Com a membre imprescindible de l’equip terapèutic de cures pal·liatives al final de la vida, en el qual coincideixen diferents perfils professionals com el de medicina, treball social o psicologia, la infermera hi treballa de forma totalment coordinada, i basa la seva atenció en pal·liar i minimitzar el dolor que provoca la malaltia a nivell físic, treballant en el control dels símptomes que apareixen. A nivell emocional fa suport a la persona i als seus familiars, pal·liant també l’intens dolor que senten, afavorint la comunicació franca per resoldre temes pendents, prioritzar les coses importants, ajudar a reorientar les situacions que apareixen al llarg del procés.
Diu la infermera Lourdes Guanter que “ajudar a morir és ajudar a viure en la part final de la vida”. Amb la pandèmia del coronavirus, aquest acompanyament s’ha vist estroncat. Tot i així, gràcies a la creativitat professional, s’han trobat maneres impensables d’acompanyar en aquest últim tram del recorregut vital, per dolorós que hagi estat, com ha estat fer de mitjanceres en els comiats entre les famílies i els malalts que no podien compartir el mateix espai, exemples que mostren el compromís de la professió per estar al costat del patiment humà.
Montserrat Suriñach, infermera i professora del Grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC