7 motius que fan triomfar les teràpies no basades en l’evidència

L’any 2009, John Diamond, un periodista anglès va publicar un llibre titulat ”L’escàndol de la medicina alternativa”. Va ser un llibre pòstum, perquè Diamond havia mort per càncer de coll l’any 2001. Amb el llibre volia narrar la seva experiència personal causada pel diagnòstic de malignitat que va sofrir. Com a periodista va explicar públicament la seva història, però mai es va imaginar els centenars de missatges que rebria oferint-li tot tipus de pocions i suposades “teràpies” per guarir-se d’un mal que no tenia remei. Molts d’aquests remeis eren teràpies no basades en l’evidència.

La història de la medicina inclou una història paral·lela de xarlatans i curanderos que, amb més o menys astúcia, i amb més o menys bona intenció,  han buscat el lucre a base d’oferir tractaments inventats, no provats, a persones desesperades en moments molt delicats de les seves vides. El que crida més l’atenció és que tot això hagi arribat als nostres dies, amb un creixement exponencial en els darrers anys. Les xarxes socials en són un factor multiplicador. Persones que abans no podien comunicar-se o ho feien de forma més precària, ara obren grups de Facebook, o pàgines web on intercanvien opinions, noms de “professionals” o expliquen experiències meravelloses. Això fa preguntar als més escèptics, per què passa això? Per què hi ha persones que abandonen el tractament mèdic, inclús posant en risc les seves vides, per anar a parar a mans d’ofertes tan poc recomanables com l’aigua de mar, l’orina, el cartílag de tauró, o el verí d’escurçó, per posar alguns exemples?

És important que els professionals de la salut parem atenció a aquest fenomen. És una realitat, i, enguany, amb el coronavirus circulant i provocant una pandèmia de magnituds inesperades, tornem a sentir els cants de sirena dels negacionistes: el virus no existeix, o/i , si existeix, es guareix bevent qualsevol poció mentre els científics segueixen dia i nit buscant tractaments autèntics i vacunes.

Analitzem alguns factors que podrien explicar-ho:

  1. Descrèdit de les institucions i posicions oficials. Ja fa temps que es veu una actitud de crítica als estaments oficials. Està molt bé plantejar-se coses, ser rebel o no dòcil i tenir esperit crític, però això ha arribat, com una taca d’oli, a estendre’s a temes tan importants com la salut. És cert que la Indústria farmacèutica fa un temps que cotitza a borsa, i quan la salut es converteix en un negoci, genera desconfiança. Això no vol dir que els tractaments que venen no siguin provats. Ans al contrari, han de passar per controls rigorosos. En canvi, només cal que algú posi en ampolletes una substància qualsevol i la vengui dient que és curativa. 
  2. Manca de control. L’ésser humà necessita controlar. Estem acostumats a grans avenços en tots els àmbits (científics, econòmics, socials, organitzatius….) que ens han fet assumir que som molt més potents que la natura, que podem vèncer moltes coses. Hem pogut curar moltes dolences abans mortals, hem anat a la lluna, explorem planetes llunyans…. Però no ho controlem tot. L’anomenada “fantasia de control” és de vegades necessària psicològicament per subsistir a algunes situacions adverses. Per exemple, alguns pacients greus necessiten sentir que porten les regnes de la seva malaltia, encara que el pronòstic sigui incert i aleatori. Això, extrapolat a la societat, fa que algunes persones creguin en explicacions causals sobre dolences variades i sobre tractaments amb l’objectiu de no caure en la incertesa i la desesperació. Amb la Pandèmia per CoViD-19 veiem com proliferen aquest tipus d’idees sobre les causes de l’expansió del virus, la forma de combatre’l o, anant més lluny, aquells que neguen que existeixi (negacionistes). És una manera de no experimentar les desagradables sensacions de confusió que genera la incertesa.
  3. A mi em funciona. Un altre aspecte que hi ha sovint en aquestes actituds són els anomenats “amiemfuncionisme”. Moltes dolences que són poc clares, o que es curarien amb un curs normal, o per evolució o edat, fan que la gent cregui en les bondats de diverses teràpies. En realitat aquestes teràpies no han fet res, però que en aplicar-les més tard, arriben just quan la malaltia millora sola. Hi ha, per exemple, tota una sèrie de bronquitis infantils, refredats, dolors, entre d’altres, que pel seu propi curs acabarien desapareixent o millorant. El que fan aquestes persones que les utilitzen és atribuir aquesta millora a la teràpia no provada.
  4. Biaixos cognitius. “La nostra ment ens enganya”, resa el títol d’un llibre de la professora Helena Matute, catedràtica de Psicologia bàsica. Què vol dir? Que tenim tota una sèrie de biaixos atencionals que ens fan de filtre per valorar o estar més atents i magnificar determinada informació que confirma el que creiem, versus una menor consideració de fets que anirien en contra de les nostres creences. En aquest sentit, molts pacients o familiars de pacients incorporen amb gran energia i claredat aspectes parcials o personals i desestimen altres experiències que no entren en el seu sistema de creences. Així podem sentir frases com “no és cert que la gent gran mori per coronavirus, el meu avi s’ha curat, ens enganyen” o, al revés, “diuen que la gent jove no es mor pel virus, no és cert, un amic meu ha mort”. El biaix fa de filtre i no s’assumeix que s’estan donant dades com a factors de risc , no promeses absolutes, que és el que espera la gent.
  5. Creences. Relacionat amb l’anterior, en salut hi ha moltes creences irracionals difícils de combatre. Són aquelles que romanen malgrat les evidències que hi van en contra. Quan una persona està molt aferrada a una creença és molt complex poder-la fer canviar de parer. Quantes vegades venen a consulta familiars desesperats per una pacient que no vol rebre tractament perquè creu que es curarà a base de canviar, per exemple, les seves relacions, i quantes vegades, malgrat la progressió evident de la malaltia, la persona segueix donant mil explicacions que justifiquin la seva decisió.
  6. Por. Les situacions de malaltia no deixen de constituir una amenaça a la vida, a la persona en el seu físic, però també en la seva integritat psíquica. La pandèmia actual ha generat molt pànic col·lectiu, por, en definitiva. La por ens fa reduir la capacitat de raonament, de decisió, d’anàlisi i ens porta, de vegades, a prendre decisions poc meditades, a no saber ponderar. Així, molts pacients opten per allò que els sembla més obvi, que té més a veure amb el que poden palpar, o escolten aquells que semblen comprendre millor aquesta por i transmeten missatges més amables o dirigits a pal·liar-la.
  7. Relació amb els sanitaris. Cal dir que molts xarlatans o venedors de fum es guanyen la confiança de la gent a base d’estratègies molt bàsiques: dedicar més temps (estan en pràctica privada, no tenen la pressió assistencial), escolten i “toquen” el malalt, sovint es despullen de la bata blanca o de la distància. La pressa i, de vegades la falta de formació i una medicina una mica defensiva (l’augment en el nombre de denuncies a metges augmenta any rere any), fa que de vegades els pacients trobin aquell afecte o calidesa en espais poc recomanables. Sempre recordaré una pacient oncològica que estava sola perquè era nouvinguda al país i durant les tres setmanes entre tandes de quimioteràpia anava a un centre on li donaven una planta que se suposava que feia que tolerés millor els efectes secundaris del tractament. La planta no feia res, però em vaig adonar que aquelles tres setmanes de solitud extrema feien necessari un seguiment i un suport que no tenia i que trobava en aquell centre.

Què podem fer?

Aquest tema preocupa els professionals de la salut, tot i que alguns també ofereixen solucions no basades en l’evidència, el que porta encara a més confusió. Alguns metges s’han agrupat per dir que el coronavirus no existeix, que és un invent per controlar-nos…. És l’argument “ad verecundiam”, que potser és una de les fal·làcies que més mal fa, ja que si ho diu un metge és que deu ser veritat. Cal dir que molts ho creuen realment, no sempre tenen voluntat d’enganyar, o no tots. Aquí caldria que els col·legis professionals de l’àmbit sanitari fossin rigorosos.

També és de risc la visió d’aquells periodistes que segueixen molts defensors de les teràpies alternatives emparant-se en el respecte a la llibertat d’expressió i d’elecció. Però, és realment lliure algú que segueix una opció que en realitat és una estafa? ¿És lliure d’elegir condicionat per la por? Les dades demostren que la línia és molt fina, inclús en el que s’anomena medicina complementària (qualificatiu que també ha servit per afegir confusió). Les persones que comencen usant-ne alguna per “ajudar-se en la lluita contra la malaltia”, tenen fins al doble o inclús, segons alguns estudis, fins un 470% més de risc de mort que els que no les usen”,  ja que acaben tenint altes probabilitats d’abandonar el tractament convencional. Per tant cal intentar eradicar debats suposadament equidistants entre un professional seriós que es basa en l’evidència i un pseudocientífic que afirma coses no provades. El risc de donar pàtina de debat o d’opinions respectables en els mitjans és massa gran quan es tracta de la salut i de la vida de les persones i no sembla massa adequat. No es parla de política o de colors, no és una opinió, hi ha d’haver ciència darrere. Hem vist durant la pandèmia debats tristos en els que un metge de família desbordat per la situació discutia fins a quedar-se afònic amb algú que afirmava que el virus no existeix o que la cura és beure lleixiu. Val la pena posar sobre la taula que ambdós tenen dret a dir el que pensen si un dels dos està defensant unes creences, però en cap cas amb evidència científica? La població està veient el debat, creu que són posicions en igualtat de condicions.

Crec que cal fer pedagogia de la ciència a les escoles. L’exemple que he posat sobre biaixos cognitius fa pensar que és necessari que la població tinguem més eines per valorar, decidir, saber què és un factor de risc, no confondre’l amb una causa segura, i tants altres conceptes que donarien autonomia per poder decidir de forma adequada. I per acabar, cal valorar la millora de l’atenció als pacients, sobretot en determinades situacions. El sistema no sempre ho permet i la manca de temps, la pressió assistencial (sobretot en l’era del coronavirus) són obstacles complicats de saltar. Però estem oferint informacions racionals a moments emocionalment molt compromesos. Els psicòlegs hi podem ajudar molt, però es necessiten recursos i canvis en les organitzacions. La salut no és només física.

Tània Estapé, doctora en Psicologia i professora de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *