Fa un mes que estem en una guerra, una lluita conta una pandèmia, contra el covid-19. Ahir vaig sortir de guàrdia i en aquests moments puc començar a fer una reflexió sobre els moments que estem vivint.
Sempre he treballat a urgències i per tant, les he vistes de tots colors, però amb aquesta situació no m’hi havia trobat mai. És excepcional i ha arribat de manera brusca. Estàvem fent classes, vivíem el nostre dia a a dia entre classes, guàrdies, presentacions de Treballs de Final de Grau i de cop i volta tot s’ha paralitzat. És una situació surrealista que ens fa actuar amb gran rapidesa i aplicant moltes tècniques amb molta complexitat.
A l’Hospital, en dos dies es van reorganitzar els boxs d’urgències, es van duplicar les UCI i es va reorganitzar la zona de Reanimació. Tot l’hospital està ocupat per pacients amb coronavirus.
Ens toca treballar moltes hores seguides amb EPI (monos, mascaretes i ulleres) que no et deixen ni veure bé ni respirar, que et fan llagues a la cara… Psicosis de no tocar res. Marxar de l’hospital dutxat i amb roba neta per no portar-ho a casa i estar el màxim d’apartat de la família per no contagiar-la.
Es reorganitzen els equips amb personal de d’altres serveis, amb companys joves, alumnes de quart curs d’infermeria inexperts, però que se sumen a viure la malaltia i la mort amb aquesta intensitat, amb jornades esgotadores i intenses, i i amb condicions que no són optimes. En alguns moments falten equipaments per treballar.
Els pitjors moments en aquesta crisi els vivim quan ens toca veure un company intubat. Som els que estem al davant. Per viure això, no estàvem preparats .
És una impotència que no es pot explicar. Els pacients estan sols i no es poden acompanyar en els seus darrers moments, però el pacient no pateix, intentem fer totes les cures de la millor manera que sabem. És tot el contrari del que fins ara hem anat promocionant en les cures pal·liatives dels pacients.
Aquesta crisi del coronavirus ha evidenciat el treball en equip de tots els professionals. Ajudar-nos buscar material, respiradors, llits. Ens hem tornat inventors. Tothom s’ha sumat a buscar solucions per donar servei als professionals que estem al davant.
Com a infermera puc dir que quan tot això acabi gestionar aquesta experiència de viure la malaltia i la mort amb aquesta intensitat no serà fàcil.
Tinc moltes ganes de poder trobar-nos a la cafeteria de la universitat i de fer una gran abraçada als amics i companys. No valorem el que tenim .
Ens en sortirem!
Montserrat Soler Sellarès, professora del Grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa i Infermera SEM assistencial SEM 061 Manresa