De la mateixa manera que en la pràctica assistencial s’ha canviat el mètode de l’ull clínic per la medicina basada en proves i el seguiment de protocols i guies clíniques, també en els conflictes morals s’ha de deixar l’olfacte moral per un mètode de deliberació reglat que ens aporti major objectivitat i justícia en la presa de decisions.
Mètodes de deliberació en la pràctica clínica que donen suport a una presa de decisions raonada i estructurada n’hi ha diversos, entre els quals hi ha el mètode deliberatiu de Diego Gracia1, o la deliberació narrativa de Domingo i Feito2.
Es destaca el mètode dels quatre paràmetres de Jonsen, Siegler i Winslade3 per ser una guia de deliberació ètica que té per objectiu sistematitzar la presa de decisions clíniques. El mètode ha de permetre al professional no només donar resposta als problemes ètics, sinó reflexionar i comprendre els diferents escenaris, motiu pel qual el procés, i no només el resultat, agafa relleu.
El mètode parteix de l’anàlisi dels casos concrets, per la qual cosa cada pacient i cada situació requereix d’una anàlisi diferent, atesa les característiques úniques de cada persona en un moment donat. Els quatre paràmetres del mètode són: les indicacions mèdiques, la qualitat de vida del pacient, les preferències del pacient i els elements contextuals.
Amb la plasmació de les indicacions sanitàries s’emmarca el context clínic general del pacient, així com la situació actual, es defineixen els objectius a aconseguir i es proposen alternatives a l’acció a emprendre; en l’anàlisi de les preferències del pacient s’ha de determinar la competència, si el pacient disposa de suficient informació per prendre decisions i si la compren, en definitiva s’ha de recollir si accepta o no el tractament que se li proposa. Tanmateix, en el cas que el pacient sigui incompetent, s’ha de veure si té voluntats anticipades i si hi ha un representant que pugui defensar la seva voluntat quan aquell la podia expressar; en la valoració de la qualitat de vida, s’haurà de partir de l’opinió del pacient i el professional haurà de revisar els possibles prejudicis en relació a la situació o al pacient; en últim terme es posaran de relleu els elements contextuals com poden ser les implicacions a terceres persones, la presència de pressions externes, si les decisions a prendre s’ajusten al codi deontològic o a la llei i si hi ha límits a la confidencialitat4.
Núria Oriol, professora del grau en Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa de la UVic-UCC
REFERÈNCIES
1. Gracia Guillén D. La deliberación moral: El método de la ética clínica. Med Clin (Barc). 2001;117:18-23.
2. Domingo T, Feito L. Bioética narrativa. Madrid: Escolar y Mayo; 2013.
3. Jonsen R, Siegler M, Winslade J. Ética clínica. Barcelona: Ariel; 2005. 7-351 p.
4. Oriol-Peregrina N. Bioètica en la presa de decisions : adaptacions dietètiques en la disfàgia. Universitat de Barcelona; 2018.