Durant la vida ens passem el dia mesurant coses. Preguntem als nostres amics i amigues com estan de salut, a vegades els podem demanar sobre el seu pes, on viuen o senzillament quin és el seu número de telèfon. A vegades la informació que n’obtenim no és certa del tot. Algú ens ha dit el pes de fa 5 anys, o algú s’ha amagat un parell d’anys, o fins hi tot hem pogut entendre malament el seu darrer numero de telèfon. Algunes d’aquestes coses són fàcils d’esbrinar – per exemple si truquem al telèfon i se’ns hi posa una altra persona -, però d’altres seran més difícils, per exemple el pes. Llavors, quan ens és difícil de comprovar i podem sospitar que no tenim una informació suficientment vàlida, podem optar per millorar la forma de mesurar-ho, per exemple en lloc de preguntar-li el pes podem fer servir una balança.
En salut, moltes vegades volem preguntar constructes difícils de mesurar, com per exemple percepcions de salut, estat d’ànim, ansietat, etc. Per poder arribar a conèixer aquest constructe no tenim un element físic (com una bàscula o un termòmetre) i necessitem emprar una bateria de preguntes (test) per tal de poder esbrinar-ho. Però abans ja hem dit que preguntar pot portar a un cert error en la resposta i és per aquest motiu que ens hem d’assegurar que el nostre test aporti suficients evidències de validesa. Segons els standards for educational and psychological testing, existeixen 5 tipus d’evidència de validesa: les evidències basades en el contingut del test, en el procés de resposta, en l’estructura interna del test i/o en relació a altres variables i les basades en les conseqüències d’administració del test.
La capacitat de raonament clínic és una de les competències que ha de tenir un professional de la fisioteràpia, així com altres professionals de les ciències de la salut. El raonament clínic és la base per desenvolupar la capacitat de presa de decisions i impregna tot el procés d’atenció en fisioteràpia. Aquest concepte es refereix al procés en el què el terapeuta interacciona amb el pacient/usuaris o altres professionals, estructura el significat, planteja objectius i estratègies en el maneig de la salut en base a dades clíniques, eleccions del client, judici clínic i al propi coneixement del professional. D’aquesta manera saber quin és el grau de percepció de la capacitat de raonament clínic dels estudiants en el moment d’acabar el grau d’una especialitat sanitària és clau.
Des de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa s’ha desenvolupat, seguint els standards for educational and psychological testing, un qüestionari per avaluar la percepció de la capacitat de raonament clínic dels estudiants de fisioteràpia. El test final consta de 29 ítems, amb una puntuació mínima possible de 29 i màxima de 290. En passar el test a una mostra d’estudiants de quart curs de fisioteràpia l’any 2018 vàrem veure que el mínim tret pels estudiants era de 165 i el màxim de 269. La mitjana se situava en 218.7 (figura 1). D’aquesta manera podem dir que la percepció de la capacitat de raonament clínic dels estudiants de fisioteràpia és més alta que el valor teòric mitjà. Tanmateix, incorporant noves eines com les de la simulació clínica es pretén que aquesta percepció pugui millorar, ja que precisament la metodologia de la simulació permet crear oportunitats de reproducció de situacions clíniques segures per a la formació de professionals en salut que permeten desenvolupar eines de raonament clínic a partir de casos concrets.
Figura 1. Puntuació total del qüestionari sobre percepció de la capacitat de raonament clínic en estudiants de 4 art curs de fisioteràpia. Curs 2017-18.
Gonzalo Lorza i Albert Espelt, professors del Grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC