Tres evidències i una explicació: la importància de l’estudi de la marxa en les persones grans

És una evidència que la població catalana cada dia és més vella. L’augment de l’esperança de vida, junt amb una menor natalitat, fa que any rere any hi hagi més proporció de la població que entra en la definició de “vellesa” (per sobre dels 65 anys). Si l’any 1975 eren un 10%, actualment correspon a un 18,1%, mentre que s’espera que l’any 2030 ja arribi pràcticament a un quart de la població (23%, concretament), tot segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).

Una altra evidència és que quan ens fem “vells”, no ens movem de la mateixa manera que els nens o que quan som adults. De fet, quan veiem una persona caminant pel carrer, podem intuir a quin grup d’edat pertany (nen, adult o ancià) no només per la seva mida, sinó també per les seves proporcions corporals i per “com es mou”. A més de canvis en la forma de caminar, altres moviments es veuen alterats, incloent tasques com incorporar-se després d’estar asseguts, manipular objectes, ajupir-se, girar-se, etc.

És important observar i analitzar la manera com es desenvolupen aquestes activitats perquè poden predir altres capacitats, com comprar o cuinar, que són fonamentals per a una vida autònoma. S’estima que aproximadament el 30% de les persones de més de 55 anys presenten algun tipus de limitacions físiques, les quals augmenten el risc de caigudes, institucionalització (ingrés en centres especialitzats), comorbiditat (aparició d’altres patologies concomitants) i mort prematura (Tieland, Trouwborst, & Clark, 2018).

Una altra conseqüència directa és la capacitat de tenir cura de la pròpia salut, específicament en el peus. Cal tenir en compte que, segons un comunicat del Consejo General de Colegios Oficiales de Podólogos, el 80% de les persones grans necessiten les cures d’un professional de la podologia de forma periòdica.

Una tercera evidència és que les persones grans caminen més lentament. I aquesta disminució de la velocitat sembla que té relació amb l’esperança de vida: les persones que caminen més lent del que seria normal per a la seva edat, moren de mitjana 6 o més anys abans que els que caminen a velocitat normal, i 10 o més anys que aquells que ho fan ràpid. I quina velocitat és normal? En un procés d’envelliment normal, es manté estable fins aproximadament els 70 anys, i a partir d’aquesta edat disminueix un 15% per a cada dècada.

Quines característiques canvien en la forma d’estar i de caminar de les persones grans?

La forma de caminar depèn, entre d’altres, de quina és la nostra postura quan estem quiets. Les persones grans poden presentar petits canvis, com una lleugera inclinació cap endavant. Alguns canvis en la columna vertebral i la pelvis sí que són més evidents: una manca de força dels músculs abdominals (que tendeixen a quedar-se “tous” quan no s’exerciten), junt amb un augment del greix que els recobreix, i un escurçament dels músculs de la cuixa, fan que la pelvis s’inclini endavant i provoqui un augment de la corba que tenim a la regió lumbar de l’esquena (lordosi). Els peus també canvien la seva posició, separant les puntes per tal d’augmentar l’equilibri en incrementar el polígon de sustentació (separar els peus i les seves puntes és una resposta automàtica que hem pogut experimentar quan tenim dificultats per mantenir l’equilibri, com en caminar en una superfície inestable o mòbil, com un vaixell amb mala mar).

Pel que fa al caminar pròpiament, cal tenir en compte dos paràmetres importants per la seva repercussió: la velocitat i la variabilitat. La velocitat depèn de dos paràmetres, fonamentalment: com de llargs són els passos (longitud del pas) i quantes passes fem cada minut (cadència). Les persones grans disminueixen la seva velocitat, principalment com a conseqüència de la primera: caminen a passos petits, escurçant la longitud del pas, perquè d’aquesta manera es mantenen durant més temps amb els dos peus a terra, la qual cosa els dóna estabilitat i seguretat, i menys temps amb un peu a terra i l’altre oscil·lant. Aquests canvis encara són més evidents quan caminen en superfícies irregulars o que rellisquen, però de vegades fins i tot en superfícies planes i regulars pot semblar que caminin sobre una pista de gel. La cadència, en canvi, no pateix grans canvis i, en condicions normals, tenen un ritme de passos més estable al llarg de les diferents edats.

En relació amb la variabilitat en la marxa, es pot definir com “quant de diferents són els passos entre si”. Sembla que hi ha una gran relació entre aquesta variabilitat i l’estat de processos mentals, com l’atenció o la memòria, que es coneixen com a capacitats cognitives. Aquesta relació és tan important que,  valorant alguns aspectes de la forma de caminar, es pot fins i tot predir la reducció en la memòria o atenció que pateix una determinada persona (Byun, 2018). Aquests canvis en la nostra forma de moure’ns tenen a veure amb els canvis associats a l’edat que tenen lloc a nivell musculoesquelètic (en els ossos, en les articulacions i en els músculs), però també a nivell neurocognitiu i fins i tot psicològic.

El podòleg pot detectar aquests canvis en un estudi de la marxa en les persones grans?

Els estudis de la marxa que realitzen els professionals de la podologia inclou la valoració de nombrosos paràmetres que s’ha comprovat que estan relacionats amb la qualitat de vida present i futura dels pacients. Parlant dels canvis en la forma de caminar de les persones grans, cal recordar que dos paràmetres fonamentals són la velocitat i la variabilitat.

La velocitat a la que camina una persona gran es pot calcular amb relativa facilitat, coneixent la longitud d’un passadís i calculant el temps que triga a recórrer-la amb un cronòmetre, per exemple. Tanmateix hi ha tests més específics a l’abast del podòleg, com el Timed Up & Go Test, que té en compte, a més de la velocitat, la facilitat o dificultat per posar-se dempeus i tornar a seure en una cadira, i que es relacionen directament amb les capacitats motrius d’aquesta persona (aquí podeu trobar informació de les habilitats motrius en nens).

Font: Lusardi, M.M. (2004). Functional Performance in Community Living Older Adults. Journal of Geriatric Physical Therapy, 26(3), 14-22.
Font: Lusardi, M.M. (2004). Functional Performance in Community Living Older Adults. Journal of Geriatric Physical Therapy, 26(3), 14-22

 

Quant a la variabilitat de la marxa, calen sistemes més avançats d’anàlisi del moviment, com les plataformes de pressions o la vídeo-gravació, que permeten mesurar paràmetres de la marxa com el temps de vol i de contacte, el desplaçament del centre de pressions o la cadència. Aquests sistemes es poden trobar a la major part de les consultes de podologia.

Aquests són només dos exemples de com l’envelliment normal o fisiològic afecta la forma de caminar i la seva exploració. Cal tenir en compte que, a més a més, es poden produir una gran diversitat de malalties neurològiques, cutànies, etc., que poden afectar la forma de caminar i que entrarien en el camp de la patologia, la qual també pot ser detectada i diagnosticada pel podòleg.

Per tant, el podòleg pot esdevenir el primer graó en la detecció d’alteracions que van més enllà del moviment, i que poden tenir relació amb la pèrdua de capacitats cognitives (memòria, atenció, concentració…) i fins i tot de l’esperança de vida.

Dr. Carles Escalona, professor del grau en Podologia de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.