Un dels conceptes que més intentem transmetre a tots als alumnes d’UManresa, sense excepció, siguin de ciències de la salut o socials, és que la ciència segueix un mètode, però que aquest no és únic ni dogmàtic, marca un camí, però no condiciona cap resposta; que la ciència no té com a objectiu esbrinar cap veritat, ja que aquesta sovint amaga informació a la que no podem accedir, sinó que intenta generar molt bones preguntes basades en bones preguntes; que la ciència sovint no dona respostes, però argumenta molt més els dubtes, i d’aquesta manera, a través precisament d’un dubte molt argumentat, podem engrandir un coneixement que és, en essència, col·laboratiu.
Un altre dels conceptes bàsics associats al coneixement científic és la “diversitat”. Ens calen molts punts de vista, molta informació, molts investigadors, moltes disciplines, moltes maneres diferents de veure les coses. Dos cervells pensen millor que un si es coordinen, i si son deu… cent! molt millor. I és aquí on apareix la xarxa que, imitant els cervells humans, connecta persones que es fan les mateixes preguntes per treballar horitzontalment i col·laborativament, sense diferències, amb l’única jerarquia de la pregunta de recerca.
Sovint, el fet de no trobar respostes o de trobar respostes parcials a les coses, genera malestar i frustració, però a efectes pràctics ens permet saber que la realitat és fractal, infinita i sovint amagada… Així que que ens haurem de conformar en saber precisament on s’amaguen les millors preguntes que ens facin entendre molt millor tot el que ens envolta.
Preguntes, esperit crític, diversitat, col·laboració, xarxa, horitzontal, més preguntes…
A la Universitat es respira llavors aquella ferum de preguntes que volen generar més preguntes, el neguit d’una recerca que se sap on comença, però no se sap on acaba… i que potser no acabarà mai si està ben feta. I les vivències personals dels investigadors, cadascú de nosaltres, que intentem entendre de manera honesta el que ens envolta. Però sovint, a la cafeteria, de tant en tant, no se sap com ni qui l’ha penjat, -pot ser per generació espontània- apareix ben clavat al suro d’anuncis un cartell ben llustrat i acolorit amb una foto pixel·lada d’un buda o una piràmide il·luminada o uns núvols que s’obren per deixar passar un magnífic raig de llum que apunta a la proclamació d’una “veritat absoluta” que resulta reveladora i que ens assossega. Aquests cartells expliquen coses sobre la ciència entropocàstica o la psicologia de l’autopsique que acompanyarà l’individu a poder identificar fàcilment un coneixement veritable basat en les seves constel·lacions ermatonèutiques que abans no veia i que ara es revela gràcies a la identificació dels xacres estocàstics al·lurvèdics i intrapòrtics que defineixen els nostres set punts cardinals d’il·luminació energètica vital.
Potser és meś fàcil de pair que existeixen línies energètiques vitals entroiurvèdiques per tot el nostre cos que expliquen com ens connectem amb el nostre metaconscien que no pas pair que mai arribarem a una resposta. És molt més atractiu cuidar els nostres embornals energètics entoponèutics que no pas ser crític i generar mil preguntes abans de trobar una resposta que sovint és només parcial. És un plaer excels pensar que ja hem arribat a la meta, que ja ho entenem tot, que ja sabem com funciona el món, que ja som receptacles de la revelació de la veritat… davant del “no entendre res mai”, acumular dubte sobre dubte, escarbar i escarbar i seguir escarbant… amb la diferència que… l’única cosa al món que ens fa lliures és el dubte, i que les metes no existeixen, ja que redueixen l’univers a la finitud d’una insignificància que resulta sempre una mentida.
Aneu llavors amb compte en la gestió de les vostres frustracions, ja que si sucumbiu a aquests cants de sirena, a aquests xamans de pacotilla, podeu ser esclaus de la parcialitat dogmàtica per sempre, sense poder gaudir dels beneficis immensos que dona el dubte i de les seves pastures infinites de llibertat. Aneu amb compte amb els plantejaments piramidals, amb una única idea o persona al capdamunt, ja que aquestes no poden créixer i no us poden fer créixer, només es poden fer grans apuntant sempre a allò que se situa a la seva reveladora punta que, molt sovint, és una magnífica i dolça mentida o un atractiu gurú il·luminat. Aneu amb compte amb les paraules buides i els discursos amb molts somriures que us volen amagar coses per evitar que sigueu crítics.
Que una resposta no us amargui el dubte. És en el dubte on estan totes les respostes!
Per acabar: si veieu a la cafeteria d’UManresa un cartell que us anuncia que el món s’explica gràcies a la cienciologia actonomòrfica de la psicologia energètica dels xacres visuocataclàstic teniu tot el meu permís de no fer-li ni cas.
Xavier Gironés, director de Recerca i Innovació del campus Manresa de la UVic-UCC