Tot i que cada vegada existeix una major consciència dins el món de la salut i l’esport de l’alt nombre de lesions del lligament encreuat anterior (LEA) dins el sector jove i adolescent, el nombre de lesions no ha deixat d’augmentar els darrers 10 anys, oferint taxes de 60 intervencions quirúrgiques l’any en hospitals comarcals a Catalunya i més del doble en hospitals de la regió metropolitana de Barcelona.
D’aquestes intervencions, entre el 30 i el 50% dels pacients tenen més de 18 anys. Fins fa cinc anys, el perfil del lesionat era el d’un futbolista masculí, d’entre 18 i 35 anys. Actualment la població prevalent està girant cap a dones adolescents que practiquen esports de l’anomenat “jumper knee”, com el futbol, el bàsquet, el voleibol o el handbol, entre d’altres. La incorporació d’aquest segon grup no ha fet, però, que baixi la taxa dins la població masculina, que també presenta un canvi predominant en l’edat cap a esportistes més joves [1-3].
El problema no acaba aquí. En pacients intervinguts tenim actualment un 30% de recidives abans dels dos anys, i un 50% d’osteoartritis femoropatelar als 10 anys post-cirurgia [4-5]. Què passa i què cal fer, doncs?
El que passa és complex, però intentarem fer una pluja d’idees que ens permetin reflexionar i debatre el paper del fisioterapeuta en el món de l’esport i la seva tasca en la prevenció primària de lesions tan greus vist el pronòstic i les conseqüències de la ruptura del LEA.
La política de potenciar l’activitat física a les escoles ha fet que pràcticament tots els nens tinguin un fàcil accés al món de l’esport i la competició. Els valors educatius de l’esport (independentment de quin) remarquen la importància de la constància, el treball en equip, l’esperit de superació i el culte a l’activitat física. Si lliguem aquests principis al fet que segons l’OMS la inactivitat física ja suposa la quarta causa de mort en la població adulta, tot sembla que aquesta política hauria de ser totalment positiva i en cap cas negativa per a ningú. No obstant això ens trobem amb una situació en la qual alguna cosa falla quan tenim lesions esportives que condicionen massa aviat i de forma greu a joves amb cossos que encara estan en creixement [6].
Si revisem com es decideix i s’encara la vinculació d’un nen a un esport, veiem que neix en el nucli familiar, probablement per proximitat d’un dels pares o responsables legals del menor d’edat i el propi interès del nen en aquell esport concret. Però més enllà de l’interès, algú revisa si el nen compleix els requisits físics suficients per poder fer aquest esport amb garanties? Realment les revisions esportives són tant complertes com per detectar aquest risc?
Cada esport necessita d’uns requeriments i condicions mínimes per tal de reduir el risc de lesions. Cal recordar que l’activitat física, que alguns igualen amb un fàrmac, també té les seves indicacions, limitacions i contraindicacions. El metge de l’esport és un professional excel·lent que pot i de fet fa un control exhaustiu d’aquestes dades, però està essent suficient per evitar les lesions del LEA? La resposta és no si analitzem els resultats que es presenten. Els darrers estudis publicats en relació amb aquest tema remarquen l’índex de massa corporal, el tabac, l’alcohol, la hiperlaxitud i l’estrès com a factors favorables a la lesió esportiva sense contacte o, el que és el mateix, produïda pel mateix atleta [7-8]. Si bé tots aquest factors són certs, qui valora les característiques funcionals i biomecàniques de força, coordinació i agilitat que requereix aquell esport? Realment es coneix quines són les variables que s’haurien de valorar per tal d’assegurar un risc mínim de lesió?
Dins el món de les ciències de la salut, el fisioterapeuta és el professional expert del moviment i per tant coneixedor d’aquests factors de risc. Sense anar més lluny i lligat al món del creuat anterior, sabem que un mal control lumbo-pèlvic condicionat per com es treballen les abdominals, la manca de força dels músculs abductors de maluc, l’assimetria d’ús entre les dues cames i la manca de proporcionalitat de força reactiva entre el múscul quàdriceps i els isquiotibials, facilita l’aparició d’aquestes lesions[9-11].
I com es valoren? Doncs amb proves específiques d’equilibri estàtic i dinàmic, de força i control motor que, supervisades per un fisioterapeuta, poden complementar les revisions esportives sobre rendiment i risc cardiovascular (valorades pel metge de l’esport) per tal d’informar del risc potencial que el propi atleta assumeix a partir de la seva condició física actual.
La vinculació del fisioterapeuta de l’esport en la prevenció primària, doncs, no ha de limitar-se tan sols a formar part del staff d’atenció a l’esportista jove, adolescent, amateur o professional, sinó també poder formar part de la valoració del risc per tal de preservar més i millor els valors del esport en pro de la salut[12].
Rafel Donat, professor del grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC
REFERÈNCIES
- Hewett TE, Johnson DL. ACL prevention programs: fact or fiction?. Orthopedics 2010; 33(1).
- Voskanian N. ACL Injury prevention in female athletes: review of the literature and practical considerations in implementing an ACL prevention program. Current reviews in musculoskeletal medicine 2013; 6(2), 158-163.
- Taylor JB, Waxman JP, Richter SJ, Shultz, SJ. Evaluation of the effectiveness of anterior cruciate ligament injury prevention programme training components: a systematic review and meta-analysis. Br J Sports Med, bjsports-2013.
- Nakamura N, Zaffagnini S, Marx RG, Musahl V. Controversies in the Technical Aspects of ACL Reconstruction. Springer Berlin Heidelberg 2017.
- Lewis DA, Kirkbride B, Vertullo CJ, Gordon L, Comans, TA. Comparison of four alternative national universal anterior cruciate ligament injury prevention programme implementation strategies to reduce secondary future medical costs. Br J Sports Med, bjsports-2016.
- Filbay SR, Roos EM, Frobell RB, Roemer F, Ranstam J, Lohmander LS. Delaying ACL reconstruction and treating with exercise therapy alone may alter prognostic factors for 5-year outcome: an exploratory analysis of the KANON trial. Br J Sports Med, bjsports-2017
- Vertullo C, Kirkbride B, Comans T. Implementation Of A Universal Youth Acl Prevention Programme In Australia: A Cost-benefit Analysis. Anz Journal of Surgery 2016; 86, 100.
- Liu JN, Hendel MD, Myklebust G, Marx RG. ACL Prevention Programs. In Controversies in the Technical Aspects of ACL Reconstruction (pp. 1-9). Springer, Berlin, Heidelberg 2017.
- Lang PJ, Sugimoto D, Micheli LJ. Prevention, treatment, and rehabilitation of anterior cruciate ligament injuries in children. Open access journal of sports medicine, 2017; 8, 133.
- Nessler T, Denney L, Sampley J. ACL injury prevention: what does research tell us?. Current reviews in musculoskeletal medicine 2017; 10(3), 281-288.
- Zebis MK, Andersen LL, Brandt M, et al. Effects of evidence-based prevention training on neuromuscular and biomechanical risk factors for ACL injury in adolescent female athletes: a randomised controlled trial. Br J Sports Med, bjsports-2015.
- Ardern CL, Ekås G, Grindem H, et al. 2018 International Olympic Committee consensus statement on prevention, diagnosis and management of paediatric anterior cruciate ligament (ACL) injuries. Knee Surgery, Sports Traumatology, Arthroscopy 2018; 1-22.