En el darrer número de INFOCOP, revista del Consell General de la Psicologia d’Espanya, s’informava del comunicat emès per la Societat Britànica de Psicologia (BPS) en coordinació amb l’organització Mental Health Europe (MHE) per mostrar el seu suport al recent informe de l’ONU titulat Dret de tothom a gaudir del més alt nivell possible de salut física i mental. Segons INFOCOP, en aquest informe “s’advertia als Estats membre dels obstacles que imperen avui en dia per a una adequada atenció de qualitat en salut mental: el predomini del model biomèdic, el poder de la psiquiatria biològica i les indústries farmacèutiques i els biaixos en la publicació dels resultats de les investigacions farmacològiques, instant cap a un canvi del model d’atenció a favor dels factors psicosocials que afecten els processos de salut “.
Aquest dret de tota persona exigeix el rigor i l’excel·lència en la formació del professional que l’atén. En l’actualitat, els casos d’intrusisme en la pràctica de la psicoteràpia no és infreqüent. Professionals d’altres disciplines amb una breu formació exerceixen la pràctica de la psicoteràpia. Altres vegades són els mateixos psicòlegs els qui sense la formació requerida exerceixen de psicoterapeutes. El ciutadà sap que per ser dermatòleg, ginecòleg, neuròleg, otorinolaringòleg, a més de la carrera de medicina es necessita l’especialitat. Així doncs, les persones que necessitin tractament psicoterapèutic han de saber que per exercir la pràctica de psicoteràpia es necessita una especialització.
A la psicoteràpia individual una persona qualificada estableix un contracte professional amb un pacient i porta a terme intervencions terapèutiques verbals i no verbals amb l’objectiu d’alleujar el malestar psicològic, canviar el comportament inadaptat i estimular el creixement i el desenvolupament de la personalitat (Vinogradov, S., Yalom, I. 1996).
Per Guimón (Guimón, 2003), el qualificatiu de psicoterapèutic té una importància vital, ja que si la psicopatologia és la ciència que estudia les pertorbacions de la conducta i de l’experiència de l’ésser humà, les psicoteràpies haurien de ser definides com els abordatges destinats a millorar-les. Per a aquest autor, ha de ser duta a terme per especialistes que hagin adquirit el coneixement de teoria tant sobre la gènesi dels trastorns com sobre els mecanismes implicats en la seva modificació i que tractin d’avaluar a els resultats de la seva intervenció.
Hi ha diferents enfocaments per a la psicoteràpia, cada un amb unes característiques molt específiques. En síntesi i d’acord amb les objectius que es vulguin assolir es podria establir una classificació: els que busquin disminuir el nivell d’excitació del sistema nerviós (meditació, entrenament autogen, relaxació), els que busquin eliminar els símptomes i aprendre noves formes de pensar i actuar (cognitives -conductuals), millorar l’adaptació social (compliment de tasques, adopció de rols), els que persegueixen l’autoanàlisi i modificació de la personalitat (teràpies psicoanalítiques), aquelles que busquin estimular l’expressió d’emocions (psicodrama) i les teràpies de tall existencial-humanista (basades en gran part en la relació terapeuta-pacient).
La col·legiació és obligatòria per al psicòleg i és el col·legi professional qui homologa i legitima el professional per a l’exercici de la pràctica. La formació com a Psicòleg Especialista en Psicoteràpia, reglada per l’European Federation of Psychologists Associations (EFPA) juntament amb el Col·legi Oficial de Psicòlegs (COP), és de 5 + 2 + 2 (cinc anys de llicenciatura actualment Grau, més un any de pràctica professional i dos d’especialització en psicoteràpia). Aquest títol es renova cada cinc anys i serveix tant per practicar la psicoteràpia individual com grupal.
En relació a la psicoteràpia grupal, un referent important és l’American Group Psychotherapy Association (AGPA) que en els Seves Guidelines for the Training of Group Psychotherapists, a més d’exigir els diplomes de metge, psicòleg o assistent social amb una experiència de dos anys, planteja com a condició tenir un mínim de dues-centes hores de psicoteràpia individual supervisada abans de començar el programa de formació i un total de quatre-centes hores abans d’acabar (Guimón, 2003).
Per combatre l’intrusisme en aquest àmbit caldria que les persones que requereixin d’un tractament psicoterapèutic, sigui individual o grupal, sàpiguen si el professional que les atén té una formació acreditada, per atendre la seva demanda i ajudar-los a millorar la seva qualitat de vida. També és responsabilitat dels Col·legis Professionals, que han de denunciar aquells professionals que realitzen una pràctica per a la qual no estan acreditats.
Miguel Pérez, psicòleg i professor de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC
REFERÈNCIES:
Guimón, J. Manual de Terapias de grupo. Tipos, modelos y programas. Madrid. Biblioteca Nueva, 2003.
Vinogradov, S. , Yalom, I. Guia práctica de psicoterapia de grupo. Barcelona. Paidós. 1996
INFOCOP. Número 79. Octubre- Diciembre 2017