El mite de la caverna[i] és una al·legoria sobre l’educació i la funció que el professor té en el sistema educatiu.
En aquesta metàfora, Plató il·lustra la situació d’uns presoners lligats de peus, de mans i de coll, tancats en una cova i obligats a mirar constantment a una paret del fons on només de tant en tant es projectaven les ombres d’unes persones que passaven il·luminades per un petit foc, projectades a través d’una mampara, com la dels titellaires. Els presoners tancats a la caverna acaben tenint una visió incorrecta de la realitat, confonent el món de les ombres amb la realitat. Aquest mite vol explicar el procés ascendent de creixement personal des del món ple d’errades (foscor, món de la caverna) cap a la idea del bé (la llum del sol, el món exterior).
Si fem una comparativa entre el text i la metàfora de la línia recta que apareix en el llibre VI de la República, es pot veure que, si es projectés la metàfora sobre aquesta línia, es podria esglaonar el procés que va de dins la caverna al seu exterior, i podríem fer un símil a una progressió lineal del procés d’aprenentatge que l’estudiant activa per la millora de coneixement.
La metàfora ens pot ajudar a entendre que l’estudiant té una percepció de la “seva” realitat (ombres, objectes físics), que es basa en una opinió molt personal i que es fonamenta en el seu món de sensacions. Aquí, en aquesta percepció, l’estudiant veu les “ombres de la caverna” i no és capaç de veure una altra realitat. És una percepció de la realitat basada en la ignorància del que no sap. Necessita d’una “força” que l’ajudi a sortir a l’exterior de la caverna, i que pugui entendre una altra realitat basada en el coneixement intel·lectual que mostra la realitat d’un món diferent, un món real, però que no era visible si no surt de la foscor. A partir d’aquí, ell té la força suficient per seguir gestionant la seva intel·lectualitat i endinsar-se en la investigació com a font del saber.
Aquesta metàfora és un bon referent per interpretar la funció pedagògica del professor en el procés d’aprenentatge.
Segons aquesta al·legoria, el professor ha d’ endinsar-se en la caverna per poder entendre la realitat en la que es situa l’alumne, i entrar de ple en el món de les emocions i dels sentiments, ja que aquests configuren el primer esglaó en l’aprenentatge “significatiu”.
S’ha demostrat que les emocions i els processos cognitius són factors imprescindibles per adquirir coneixement. Però no suficients. Hi ha altres elements que intervenen en la millora del coneixement. Cal que l’experiència sigui gratificant per aconseguir un aprenentatge significatiu. Com a docents, tenim l’obligació d’acompanyar en aquest procés en el qual l’estudiant és conscient de la seva situació, de les seves emocions i, també, de les seves limitacions. Educar en base a les emocions dels estudiants ha de formar part de les metodologies emprades, ja que facilita la comunicació de sentiments, afavoreix conductes positives i facilita les relacions socials. Saber gestionar aquestes competències emocionals ha de formar part dels objectius docents, ja que potencia actituds de respecte, tolerància, i afavoreix el desenvolupament d’habilitats d’equilibri personal, millora l’autoestima i augmenta la capacitat empàtica amb les persones.
Aconseguir que l’aprenentatge sigui significatiu i viscut de forma positiva, és la clau per millorar el resultats docents.
Montse Vila Gangolells, professora del grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC
REFERÈNCIES
[i] Plató, La República, 514a-517a, Fundació Bernat Metge, Barcelona, pp. 11-122