La depressió s’ha convertit en la gran epidèmia del nostre temps. Segons els informes de l’Organització Mundial de la Salut, els trastorns depressius ocupen el segon lloc en causa de mort després de les cardiopaties. La indústria farmacèutica ha experimentat uns guanys extraordinaris. Segons recull Allen Frances, en el seu excel·lent llibre “Som tots malalts mentals?” (Ed. Ariel), cada any es dispensen 300 milions de receptes de fàrmacs psiquiàtrics només als EUA i els antidepressius generen 12.000 milions de dòlars l’any.
Sembla que es produeix un sobre-diagnòstic de la depressió. En relació a aquest aspecte convé reflexionar sobre per què molts d’aquests diagnòstics els fan els metges de capçalera. El Dr. Allen, en la citada obra, referint-se a la població dels EUA, diu que l’excés de medicació psicotròpica per part dels metges d’atenció primària s’ha convertit en una greu amenaça contra la salut pública, però ha fet augmentar espectacularment els ingressos de la indústria farmacèutica.
Al nostre país, un Informe del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat sobre la utilització de medicaments antidepressius a Espanya durant el període 2000-2013 (publicat el 14-1-2015), recull que el major ús dels antidepressius podria explicar-se per l’augment de la incidència de trastorns de l’estat d’ànim, per la major detecció diagnòstica per part dels metges d’atenció primària, així com per l’extensió de les indicacions terapèutiques autoritzades per a aquests medicaments.
Sembla, per tant, que la depressió és tractada com una malaltia mèdica, de causa biològica, que com tota malaltia d’etiologia biològica ha de ser tractada amb un fàrmac. Per a la indústria farmacèutica i per a molts professionals, la depressió té el seu origen en neurotransmissors defectuosos, per exemple que quan ens sentim abatuts els nostres nivells de serotonina (neurotransmissors) baixen.
No obstant això, nombrosos estudis -tot i que les companyies farmacèutiques sostenen el contrari- mostren que no hi ha correlació entre l’ansietat o la depressió i uns nivells baixos de serotonina. Així ho recull C. Lane, Catedràtic de la Universitat de Chicago, en el seu text “La timidesa (com la psiquiatria i la indústria farmacèutica han convertit emocions quotidianes en malaltia”. Ed. Zimerman), on conclou que és més fàcil acceptar que el nostre patiment prové d’uns neurotransmissors defectuosos que admetre que hi ha multitud de factors -psicològics, biològics, socials i ambientals-que influeixen en els nostres estats mentals.
La principal publicació dels metges nord-americans “The Journal of the American Medical Association” (Vol. I, núm. 1,6-1-2010), basant-se en múltiples estudis realitzats entre 1980 i març de 2009, conclou que si bé el 75% dels pacients amb depressió es beneficien de la medicació, els placebos van resultar tan eficaços com els medicaments en un 75%. Els resultats d’aquest mega-estudi indicaven que hi ha poca evidència que els antidepressius tinguin efectes farmacològics específics comparats amb els placebos per a pacients amb depressió lleu i moderada. Coincideixen amb aquestes dades les conclusions que sosté el Dr. Allen a l’obra anteriorment esmentada.
Una altra opinió discordant és la de la Dra. Joanna Moncrieff, professora de Psiquiatria a University College de Londres (UCL). Per a ella el concepte modern de depressió no va ser enterament acceptat fins al desenvolupament de la idea d’un fàrmac antidepressiu (“Parlant clar. Una introducció als fàrmacs psiquiàtrics”, Ed. Herder). Aquesta autora sosté que la indústria farmacèutica ha col·laborat en la transformació de problemes que abans eren vistos com una cosa pròpia de situacions socials o interpersonals en malalties psiquiàtriques. Segons aquesta autora, assajos recents mostren que la diferència entre els que prenen antidepressiu i placebo és molt petita, de fet, tan petita que resulta poc probable que el seu ús valgui la pena, fins i tot encara que tinguessin un efecte antidepressiu real. Encara que l’informe de l’Institut Nacional de Salut i Excel·lència (NICE), del Regne Unit, reconeix que poden no ser útils en trastorns d’intensitat lleu o moderada, sí reconeix beneficis en persones amb depressions greus.
És convenient, per part de tots, reflexionar sobre aquestes informacions. Per què se segueix fent ús d’un recurs terapèutic amb grans costos econòmics i en nombroses ocasions amb greus efectes secundaris si, pel que fa a les depressions lleus, els antidepressius tenen el mateix efecte que el placebo? Per què no es recorre a la psicoteràpia? És cert que es requereix més temps. La indústria farmacèutica posa l’esquer en la immediatesa, en “curar-nos” sense haver de realitzar cap esforç. La psicoteràpia requereix d’un diàleg, d’integrar símptomes en la història personal, d’un respecte i compromís per trobar la millor manera d’alleujar el sofriment. Tot i que la majoria de les vegades s’integren psicoteràpia i fàrmacs, generalment s’imposa l’esperança d’aconseguir resultats tan sols amb la ingesta de la píndola màgica.
Així ho assenyala el Dr. Allen en l’obra citada, en la qual assenyala que a la psicoteràpia li falta aquesta vessant seductora i d’engany publicitari de la indústria farmacèutica que diu que “tot és causat per un desequilibri químic”. No obstant això, com bé afirma aquest autor, la psicoteràpia funciona igual de bé que els fàrmacs en trastorns lleus i moderats, i encara que triga més a tenir efectes i per tant costa més, els seus efectes són més beneficiosos, més duradors, i per tant, amb el temps, resulta més barata i millor.
Com ens assenyala Luis Hornstein (“Autoestima i Identitat”, Ed. Fons Cultura Econòmica), és científicament fals i humanament perillós postular que les depressions són només biològiques. Aquest metge psiquiatre i psicoanalista defensa que les depressions han de ser abordades des del paradigma de la complexitat, i així podem entendre el desequilibri neuroquímic present en les depressions a causa d’una acció conjunta i difícilment destriable de l’herència, la situació personal, la història, els conflictes, la malaltia corporal, les condicions històrico-socials, les vivències, els hàbits i el funcionament de l’organisme.
Per acabar, recollim algunes de les reflexions que proposa la Dra. Moncrieff en la seva obra. Entre d’altres que tot aquell que consideri prendre un medicament psiquiàtric hauria de preguntar què se sap sobre les possibilitats de recuperació sense el tractament farmacològic; i conèixer les proves que existeixen sobre si l’ús del fàrmac en aquesta situació particular ajuda a millorar. A tots se’ls hauria de donar informació sobre les alternatives als fàrmacs.
Seria desitjable que al nostre país es donés el que sosté la Dra. Moncrieff, per al Regne Unit, que l’assessorament i la psicoteràpia poden ser accessibles a les persones amb patiment mental a través dels seus metges de família, el que suposa una alternativa benvinguda davant de l’omnipresent prescripció d’antidepressius.
Miguel Pérez és professor del grau en Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut del Campus Manresa de la UVic-UCC