Un dels temes que la neurociència ha tractat d’il·luminar en els darrers anys per començar a entendre la seva complexitat és com el cervell identifica i processa una experiència estètica o vivencial classificant-la com a “satisfactòria”, “interessant”, “transcendent”, “gratificant”… i, per tant, com ens empeny a repetir-la o a aprofundir-hi més. És a dir, el que succeeix al cervell per atorgar a alguna cosa, la que sigui, l’etiqueta de “bellesa” o “goig”.
Així doncs, preguntes molt bàsiques com per què una senzilla patata fregida és tan temptadora i no podem “tastar-ne només una” o per què ens quedem clavats admirant la “Gioconda” totalment embadalits amb el seu somriure… o l’explicació de què li va passar a Stendhal quan va visitar Florència i va ser exposat a una tremenda sobredosi de coses belles, art i transcendència a la Basílica de la Santa Creu, poden tenir una resposta amagada entre les neurodinàmiques del nostre cervell. Sembla cosa de bruixeria… però no! El cert és que són coses de la nostra fisiologia neuronal que, portades a l’extrem, fins i tot ens poden fer girar el cap i que expliquen el com i per què el nostre cervell identifica una experiència estètica com a “gratificant”.
Per anar per feina: la neurociència ens ha permès saber que la ingesta d’una innocent patata fregida, amb la seva peculiar personalitat greixosa, representa per al cervell una cosa gens trivial i la consecució d’un objectiu adaptatiu molt clar: l’obtenció d’aliments rics en greixos essencials, tan escassos en els escenaris del passat, però que tant abundants són a les dietes occidentals actuals. Així doncs, per garantir ben garantida aquesta ingesta, el cervell ho té clar: premiar amb allò que segur ens atrapa, que no és res més que el plaer. Així que genera, associada a la seva obtenció, tot un “tsunami” d’endocannabinoides (sí… exacte! substàncies neuromoduladores molt semblants a les trobades al cànnabis, però fabricades per nosaltres mateixos) per fer d’aquella patateta tot un senyor objecte del desig i voler repetir, i repetir, i repetir… Us sona? (1, 2). D’aquesta manera, premiant l’experiència, garantim l’adquisició de greixos essencials. Bona estratègia: patateta = plaer = obtenció garantida de greixos.
Llavors… És per això que a mi, quan era petit, sempre em donaven dos petit-suisse enlloc de només un? (3) I els donuts… és per això que millor “de dos en dos”? (4) Molts són els exemples d’una aplicació dirigida de la comprensió dels mecanismes relacionats amb els “premis” del nostre cervell. Greixos… sucre… incitadors de missatges de plaer al cervell… es converteixen en més vendes i més consum.
I si parlem de “premi” i si parlem de cervell cal fer un esment especial a la dopamina. Un neurotransmissor que és molt present al sistema nerviós central, protagonista del sistema de plaer cerebral, associat directament amb els sentiments de “goig” i amb els mecanismes per motivar l’individu de manera proactiva. Se sap que la bellesa, independentment de la seva forma, desperta rierades de dopamina i ens provoca aquesta sensació tan agradable de plaer cerebral. El mateix fenomen passa amb determinades sensacions (menjar xocolata) o activitats (practicar sexe), i amb el consum de drogues, que produeixen alliberaments massius del neurotransmissor.
Però per què obtenim les mateixes sensacions de plaer quan mengem un aliment que ens proporciona un nutrient essencial que quan observem un paisatge primaveral protagonitzat per un prat verd farcit de roselles?
Amb el menjar, tan lligat a la supervivència, tenim clar que el cervell premia aquelles experiències que valora com a més idònies per garantir la nostra continuïtat i supervivència. Amb les altres “experiències”, la cosa no està tant clara. I ara ve quan ens preguntem per què ens agrada tant l’estàtua de “David” de Miquel Àngel o el quadre de “el crit” de Munch. És evident que en tots dos casos el nostre cervell ha processat informació, però com si es tractés d’un caramel a la boca n’ha generat plaer i ens recomana quedar-nos a gaudir de la percepció durant més temps. Ens hi sentim còmodes, mirant el David. Aquesta barreja de raó, lògica i sentiment a partir d’informació en ha generat plaer. I això resulta un avantatge evolutiu? Doncs… sí… segur! Però… per què? Com funciona?
#/media/File:%27David%27_by_Michelangelo_JBU0001.JPG){kind=link}
L’origen d’aquest enteniment té els seus inicis amb la voluntat d’intentar esbrinar amb coneixement científic com funciona el nostre òrgan més valuós: el cervell. I li hem atorgat l’etiqueta de “més valuós” ja que “som” gràcies a ell, en el “som” més profund possible. Ell és qui ens posa en comunicació i contacte amb el nostre entorn, qui ens fa entendre’l, gaudir-lo i fer-lo nostre, qui alberga la nostra personalitat, història, records, sentiments… i qui ens ha acompanyat fins a aconseguir que l’ésser humà sigui condecorat com l’espècie amb més èxit biològic de la història de la Terra. Tot un privilegi que hem assolit sense urpes afilades, ni grans ullals, ni ulls telescòpics… ni amb res més “a destacar” que un complicat sistema nerviós capaç de desenvolupar intel·ligència fins a l’extrem més extrem fins ara conegut, fins a arrissar el rínxol de la plasticitat neuronal construint un cervell molt flexible i adaptable, amb una alta capacitat d’aprenentatge, emmagatzematge d’informació i capacitat per relacionar experiències i nous esdeveniments. I també amb gran capacitat de generar sentiments quan experimenta i processa experiències estètiques i vivencials. Tot un punt clau que enriqueix la informació dels sentits i dóna “sentit” a la informació que aconseguim captar del nostre entorn.
No oblidem, però, que el principal objectiu i responsabilitat del cervell és aconseguir que sobrevivim en un entorn que, sovint pot ser hostil per aquests objectius -abans molt més que ara, en el món occidental. I el cervell, per solucionar aquest problema, ha optat per l’estratègia de gestionar gairebé artísticament la informació que pot recopilar. I això vol dir: captar la realitat i barrejar-la amb sentiments, experiències, comunicació, cultura, comunitat, intuïció… de tot, perquè el resultat sigui prou creatiu com per no només adaptar-nos a la realitat sinó també poder-la manipular a la nostra voluntat. I aquest camí passa per prioritzar i considerar experiències com a gratificants o desagradables. Passa per barrejar percepció amb plaer i fer-ne de tot plegat una sola cosa. I que funcioni!
Així doncs si ens volem entendre a nosaltres mateixos i saber cóm interpretem el món que ens envolta, haurem de girar uns 180 graus l’ull cap endins del cervell, literalment, i mirar com funciona. En aquest sentit, és la neurociència cognitiva la que més ha aprofundit en l’enteniment dels mecanismes com la consciència, la imaginació o la complexa comunicació humana. Gràcies a aquests coneixements ja estem en disposició d’obrir de bat a bat les portes a l’enteniment del procés de creació artística, la percepció de la bellesa i d’allò sublim. És a dir, de com interpretem la realitat i, en especial, la bellesa.
I és aquí on vull esplaiar-me una mica més, ja que la bellesa és un concepte perceptiu on el cervell intervé decisivament en determinar que, tot un complex compendi de percepció, coneixement, aprenentatge, cultura, comportament i sentiment, pot donar com a resultat un constructe considerat moltes vegades com a “art”. I és que “art” és tot allò que funciona com a “art”. Però, què és el que determina aquesta atribució de bellesa? Existeixen processos cerebrals especialitzats en la creació i percepció de l’art i la bellesa? I si és així, de què ens serveixen? Podem “racionalitzar” l’art?
Per apropar-nos a les respostes tirarem de la neuroestètica, disciplina científica que intenta entendre com el cervell concep la bellesa i, per tant, com som capaços de crear-ne i de percebre-la.
Anatòmicament el cervell està dividit en dos hemisferis que tenen diferents atribucions cognitives i funcionals que, per regla general, es podrien resumir en (5):
Hemisferi esquerre:
S’ocupa de l’organització del missatge i de la seva estructura. És capaç de reconèixer estructures de comunicació ordenades, la numeració, les matemàtiques i la lògica, com a facultats necessàries per transformar un conjunt d’informacions en paraules, gestos i pensaments. És el centre de la facultat d’expressió, comprèn les idees, els conceptes i els emmagatzema en un llenguatge no verbal que després tradueix a un llenguatge o idioma après per l’individu mitjançant la cultura.
Li correspon el vocabulari, la comprensió verbal, la memòria i el càlcul aritmètic mental. S’especialitza en el llenguatge articulat, el maneig d’informació lògica, el pensament proporcional, el processament d’informació en sèries, el maneig d’informació matemàtica, la memòria verbal, els aspectes lògics gramaticals del llenguatge, l’organització de la sintaxi, la discriminació fonètica, l’atenció focalitzada, el control del temps, la planificació, l’execució, la presa de decisions i la memòria a llarg termini.
Processa la informació usant l’anàlisi, que és el mètode de resoldre un problema descomponent en peces i examinant aquestes una per una.
Hemisferi dret:
És un hemisferi integrador, holístic, centre de les facultats visuo-espaials no verbals, especialitzat en sensacions, sentiments, prosòdia i habilitats especials com les visuals i sonores, per exemple, les habilita artístiques i musicals.
Concep les situacions i les estratègies del pensament d’una forma total. Integra diversos tipus d’informació (sons, imatges, olors, sensacions) i les transmet com un “tot”. El mètode d’elaboració utilitzat per l’hemisferi dret s’ajusta al tipus de resposta immediata que es requereix en els processos visuals i d’orientació espacial. El lòbul frontal dret i el lòbul temporal dret semblen els encarregats d’exercir les activitats especialitzades no verbals de l’hemisferi dret. Això es correspon, en molts aspectes, amb les funcions de control de la parla que exerceixen el lòbul frontal i el lòbul temporal de l’hemisferi esquerre.
L’hemisferi dret està considerat com el receptor i identificador de l’orientació espacial, el responsable de la nostra percepció del món en termes de color, forma i lloc.
Moltes de les activitats atribuïdes a l’inconscient li són pròpies. Processa la informació majoritàriament usant el mètode de síntesi, component o formant la informació a partir dels seus elements, com un conjunt.
A la seva vegada, aquests hemisferis, s’organitzen en diferents zones, els lòbuls, amb certes especialitzacions atribuïdes. El lòbul occipital està relacionat amb la visió; el temporal amb l’audició, les emocions i la percepció visual; els parietals amb la tridimensionalitat; i els frontals amb la reflexió abstracte, la moral… Així doncs, quan al cervell li arriba un tipus d’informació concreta que interpreta com a “bellesa”, s’activen diverses zones del cervell creant la seva dimensió neurològica, on intervé la amígdala, que juntament amb el sistema límbic, coordinen les emocions i sentiments al nostre cervell. Així doncs el problema de la percepció estètica passa per comprendre la connexió que es produeix entre les zones del còrtex cerebral i les estructures límbiques emocionals.
Aprofundint en aquestes àrees i connexions, tan intricades i complicades, i gràcies a estudis amb ressonància magnètica funcional, que ens donen informació sobre quines zones del cervell estan actives mentre l’individu duu a terme una tasca, pensament o sensació (6), s’ha arribat a poder establir que la percepció de la bellesa comprèn una versió subjectiva, relacionada amb aspectes culturals de l’individu, i una d’objectiva, present en l’anatomia i funcionalitat del cervell. Així doncs, certs elements estètics com les proporcions, la simetria, el ritme o l’ordre arriben a fomentar una activació cerebral “objectiva” i comuna a l’espècie humana, que es barreja en el mateix procés amb una decisió “subjectiva” de percepció de bellesa, molt més experiencial i emocional.
La percepció de bellesa és, per tant, una experiència amb una vessant biològica que es combina també amb una subjectivitat determinada per conceptes com la “novetat” o la “moda”. I, d’aquesta manera, per definir si una experiència és “bella” o no… caldrà fer-se, la següent pregunta, que no és gaire fàcil de respondre: t’agrada?
En base a aquestes conclusions, des de la Direcció de Recerca i Innovació (DRI) de la UManresa – Fundació Universitària del Bages (FUB), hem posat en marxa una experiència pilot sobre la percepció estètica d’un espectacle artístic relacionat amb les arts escèniques (dansa, teatre, òpera, circ, varietats) en el marc de la Fira Mediterrània de Manresa 2015, la música (presentada en un format de concert sobre un escenari o similar) o el cinema (en el marc de la Mostra de Cinema Humanisme i Religió 2015 de la Cova de Sant Ignasi de Manresa).
Amb aquest objectiu el grup del DRI, format per psicòlegs i neurobiòlegs, ha elaborat un qüestionari que, tenint en compte les diferències funcionals i cognitives tant dels dos hemisferis cerebrals com dels diferents lòbuls (frontal, de l’ínsula, occipital, parietal i temporal), disposa una sèrie de preguntes molt directes per acabar de determinar totes les vessants possibles i explicacions del per què un espectacle ha “agradat” o no. Aquesta informació pot resultar molt interessant des de dos punts de vista: des de l’enteniment del mateix espectacle en poder desgranar i descriure la seva vessant estètica i, des d’una visió més tangible del tema, en poder donar informació de primera mà al “creatiu” de l’espectacle sobre si les seves intencions estètiques s’han comprés i s’han transmès de manera directa o, si per contra, l’espectacle ha quedat coix en determinades atribucions.
Així doncs les preguntes s’han formulat al votant de:
Hemisferi esquerre:
- El nivell d’estructura de l’experiència
- La capacitat comunicativa i creadora de missatge de l’experiència
- El nivell de transcendència artística global
- La ordenació temporal i lògica de l’experiència
- La visió analítica i detallada de l’experiència
Hemisferi dret:
- La capacitat d’incertesa estètica generada
- La càrrega creativa / imaginativa de l’experiència
- La càrrega sentimental i emocional artística global
- El nivell de satisfacció estètica musical
- La visió global i holística de l’experiència
Els resultats globals extrets d’una mostra significativa d’assistents als diferents espectacles ha permès aclarir el per què “agrada” o “no agrada” l’experiència, obtenint indicadors i paràmetres molt més detallats que la intensitat i/o durada dels aplaudiments del públic al final de l’espectacle.
Però queda aprofundir molt més i gratar, sobretot, en les vessants objectives de la percepció estètica cerebral fent-nos moltes més preguntes: Com és que identifiquem com a belles certes proporcions com l’àuria? Quina avantatge biològica ens proporciona aquesta reacció positiva amb el plaer cerebral? A què es deuen les modes? Existeix un patró normal de bellesa determinat per la nostra genètica? Com és que existeix una percepció estètica “comuna” a l’espècie humana? Quin sentit i utilitat evolutiva té?
I, per suposat, per moltes preguntes que afegim al tema… i per moltes voltes que li donem… i el capgirem… la qüestió clau és i sempre serà: T’agrada? o… no?
Xavier Gironès, director de Recerca i Innovació del campus Manresa de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
Referències:
(1) DiPatrizio NV, Astarita G, Schwartz G, Li X, Piomelli D. Endocannabinoid signal in the gut controls dietary fat intake. Proc Natl Acad Sci U S A. 2011 Aug 2;108(31):12904-8. doi: 10.1073/pnas.1104675108. Epub 2011 Jul 5.
link:http://www.pnas.org/content/108/31/12904.full?sid=8c439f8c-a67c-42ef-91dc-4cd5b792fed7
(2) Campanya publicitària de “matutano” (1987) https://www.youtube.com/watch?v=bFZrKII2eU0
(3) Campanya publicitària “petit-suisse” (1998) https://www.youtube.com/watch?v=RnD5kXkKM4Q
(4) Campanya publicitària de “donuts” (1988) https://www.youtube.com/watch?v=Qd3KasDjuPc
(5) Pérez-Rubín C. La creatividad y la inspiración intuitiva. Génesis y evolución de la investigación científica de los hemisferios cerebrales Arte, Individuo y Sociedad, 107-122, 2001.
https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=898474
(6) Di Dio C, Macaluso E, Rizzolatti G (2007) The Golden Beauty: Brain Response to Classical and Renaissance Sculptures. PLoS ONE 2(11): e1201. doi:10.1371/journal.pone.0001201
http://journals.plos.org/plosone/article?id=10.1371/journal.pone.0001201