El turmell és l’articulació de l’extremitat inferior que pateix més lesions, d’entre totes les altres que conformen aquesta extremitat.
Aquest risc de patir lesions és més elevat per aquelles persones que realitzen algun tipus d’activitat física, ja que l’augment de la intensitat de l’exercici fa que també augmenti el risc d’exposició a una possible lesió [1]. I si ens centrem a parlar exclusivament de les lesions de turmell, ens trobarem que quasi el 93% d’aquestes són del tipus esquinç, i que l’estructura que es veu especialment afectada és el lligament peroneal astragalí anterior (en un 73% de les ocasions descrites) [2].
Dins l’Estat Espanyol, en un estudi de Calvo del 2011 [3], es va determinar que la duració estàndard d’incapacitat temporal per un esquinç de turmell és de 36 dies hàbils. Tot i que no hi ha dades econòmiques que quantifiquin la despesa general que això pot repercutir, és evident que la prevenció i la rehabilitació adequada d’aquesta lesió podrien disminuir la despesa pública i privada que es genera.
Aquestes dades exposades ens han de fer pensar que la lesió del tipus esquinç de turmell la veurem de manera habitual a la consulta de fisioteràpia, i que per tant caldrà realitzar una bona rehabilitació i donar les pautes indicades al pacient, per tal que no es produeixin les temudes recidives, que són el principal factor de risc de repetir aquesta lesió [4].
Un cop la fase més aguda de la lesió ha passat, i podríem considerar que la fase inflamatòria ha remès, és moment de valorar els dèficits reals que el nostre pacient mostra. Tot i que cada pacient és únic i individual, i que la valoració d’aquests dèficits ha de ser totalment personal, sí que es descriuen dues alteracions funcionals que són freqüents en els pacients que han patit un esquinç de turmell, com són l’alteració de l’equilibri i la sensació subjectiva d’inestabilitat articular [5], i que per sí soles ja constitueixen un factor de risc important per patir un esquinç de turmell.
De manera específica caldrà valorar l’afectació que aquesta lesió haurà generat a tota la cadena d’acció de l’extremitat inferior. És molt important no centrar l’exploració al turmell de manera exclusiva, sinó que també s’hauran de valorar els dèficits adquirits a regions distants a aquest. Concretament caldrà valorar l’estat en què es troba la musculatura glútia, ja que aquesta es veu alterada en els pacients que han patit un esquinç al turmell. De fet, en diversos estudis s’han determinat alteracions en el primer moment de contracció muscular (onset) tant del gluti mig com del gluti major, com també una disminució de la capacitat de realitzar força per aquesta mateixa musculatura, per individus que havien patit un esquinç de turmell anteriorment [6,7], i en canvi és més difícil certificar que existeixi alteració, en els paràmetres de força o temps d’onset, de la musculatura pròpia del turmell [8].
És molt interessant revisar l’estudi dut a terme per Li et al. [9], en el qual van poder detectar que a partir d’una estimulació distal del nervi sural al seu pas pel turmell, es va poder detectar activitat muscular reflexa tant a nivell del soli com del gluti mig de la mateixa cama. Aquest fet ens porta a pensar que existeix una gran relació entre aquestes dues estructures, maluc i turmell, que de manera general són les encarregades de mantenir l’estabilitat en l’equilibri del pla frontal.
Per aquests motius, en la rehabilitació d’un esquinç de turmell, així com en la planificació de la seva prevenció, és important incloure exercicis que impliquin diferents tipus d’activitats de tota l’extremitat inferior, ja que sinó no estarem tenint en compte una gran part d’estructures que es veuran afectades per aquesta lesió.
- Beynnon BD. First-time inversion ankle ligament trauma: The effects of sex, level of competition, and sport on the incidence of injury. Am J Sports Med. Thousand Oaks, Calif.: Sage Publications; 2005;33(10):1485–91.
- Swenson DM, Collins CL, Fields SK, Comstock RD. Epidemiology of U.S. high school sports-related ligamentous ankle injuries, 2005/06-2010/11. Clin J Sport Med [Internet]. NIH Public Access; 2013 May 1 [cited 2014 Aug 28];23(3):190–6. Available from: /pmc/articles/PMC3640618/?report=abstract
- Calvo Bonacho E. Duración de la incapacidad temporal asociada a diferentes patologías en trabajadores españoles. Capítulo 2. [Internet]. Gobierno de España. Ministerio de trabajo e inmigragión. Secretaría de Estado de la Seguridad Social. 2009 [cited 2014 Oct 28]. Available from: http://www.seg-social.es/prdi00/groups/public/documents/binario/146662.pdf
- Mckay GD, Goldie P a, Payne WR, Oakes BW. Ankle injuries in basketball: injury rate and risk factors. Br J Sports Med [Internet]. [Surrey, etc.]: British Medical Association; 2001 Apr;35(2):103–8. Available from: http://www.pubmedcentral.nih.gov/articlerender.fcgi?artid=1724316&tool=pmcentrez&rendertype=abstract
- Hiller CE, Nightingale EJ, Lin C-WC, Coughlan GF, Caulfield B, Delahunt E. Characteristics of people with recurrent ankle sprains: a systemic review with meta-analysis. Br J Sports Med. 2011;45:660–72.
- Friel K, McLean N, Myers C, Caceres M. Ipsilateral Hip Abductor Weakness After Inversion Ankle Sprain. J Athl Train. Dallas, TX: National Athletic Trainers’ Association; 2006;41(1):74–8.
- Webster KA, Gribble PA. A comparison of electromyography of gluteus medius and maximus in subjects with and without chronic ankle instability during two functional exercises. Phys Ther Sport [Internet]. Elsevier Ltd; 2013;14:17–22. Available from: http://dx.doi.org/10.1016/j.ptsp.2012.02.002
- Kaminski TW, Hartsell HD. Factors Contributing to Chronic Ankle Instability: A Strength Perspective. J Athl Train. 2002;37(4):394–405.
- Li S, Kukulka CG, Rogers MW, Brunt D, Bishop M. Sural nerve evoked responses in human hip and ankle muscles while standing. Neurosci Lett [Internet]. 2004 Jan;364:59–62. Available from: http://www.sciencedirect.com.are.uab.cat/science/article/pii/S0304394004004653