Lesions del peu al bàsquet

Lesions més freqüents

El bàsquet és un esport d’equip fomat per deu o onze jugadors, dels quals han de participar-ne 5 dins el terreny de joc, amb la finalitat d’introduir la pilota dins la cistella del camp contrari situada a una alçada de 3,05 m. Es juga en una pista dura de forma rectangular que fa 15×28 m. El material de la pista pot ser ciment o sintètic, malgrat que actualment predomina el parquet flotant, que és el que s’utilitza més en categories professionals. Aquest parquet esmorteeix parcialment les forces que reben les articulacions. Predominen els gestos esportius de salt, gir, desplaçament lateral i tir.

La lesió més freqüent i amb una incidència més alta és l’esquinç de turmell, que esdevé amb major freqüència en categories inferiors i amateurs. En jugadors professionals aquestes lesions no tenen una prevalença tant gran degut a que els jugadors professionals juguen amb els turmells embenats (durant la competició i moltes vegades inclús durant l’entrenament).

Altres lesions típiques són la tendinitis rotuliana, lumbàlgia, patologia lligamentosa al genoll (LCA,LCP,LLE,LLI), luxacions i capsulitis dels dits de la mà, tendinitis aquilea, hèrnies o protrusions discals, fascitis plantar, patologia meniscal, metatarsàlgies, sindromes compartimentals a les cames, periostitis tibial i patologia muscular.

És difícil conèixer amb exactitud la incidència de les lesions musculars en el bàsquet. Segons un estudi realitzat a la lliga americana les lesions musculars més freqüents afecten a:

  • Isquiotibials, adductors, tríceps sural, quàdriceps, espatlla, regió lumbosacra i contusió quadricipital “bocadillo”.

Altra lesió que pot aparèixer al jugador de bàsquet (principalment en amateurs) son les butllofes provocades per la fricció entre el peu i la sabata. Per això es recomana controlar la sudoració, utilitzar un calçat adequat, aplicar vaselina o apòsits per protegir la zona de conflicte i utilitzar mitjons que impedeixin aquesta fricció.

També hem de destacar la presència d’hematomes subunguials derivats normalment de trepitjades o de la pilota i patologies com Osgood Schlatter i Saver que tenen un paper important en etapes de creixement.

MECANISME LESIONAL DE L’ESQUINÇ DE TURMELL

Pel que fa a l’esquinç de turmell, la lesió més freqüent és l’externa (per inversió), i depenent de la gravetat serà de primer, segon o tercer grau.

Dintre de l’esquinç de turmell per inversió, s’afecta més sovint el fascicle anterior (lligament peroneo-astragalí anterior). Aquesta lesió pot ser causada per una situació fortuïta, com succeeix quan un jugador cau sobre el peu d’un altre després d’un salt (on recau tot el pes del cos sobre una superfície inestable amb la conseqüent inversió forçada del peu); o bé degut a una mala funció biomecànica en la qual el jugador, a causa d’una inestabilitat del turmell pateix diverses entorsis que poden desencadenar un esquinç.

MESURES PREVENTIVES D’ESQUINÇOS DE TURMELL

  • Escalfament: Preparar l’organisme per l’activitat física.
  • Refredament o “cooldown”: per tornar a l’estat de repòs progressivament per evitar futures patologies de sobrecàrrega.
  • Preparació muscular: per a obtenir una bona contractilitat i força de la musculatura de la cama.
  • Preparació tècnica / tàctica: per a optimitzar gest esportiu.
  • Flexibilitat: per a proporcionar extensibilitat, deformació, elasticitat i contractilitat del teixit muscular.
  • Higiene postural: en estàtica i dinàmica (desplaçar-se, ajupir-se, etc…).
  • Dieta i hidratació.
  • Repòs.
  • Equipament: primer valorar el tipus de canya en funció de la posició de joc, l’historial de lesions, característiques de l’individu, i diferenciar entrenament i competició. Després trobar un equilibri entre estabilitat i amortiment adequat en la mitjasola per evitar entorsis.
  • Embenats funcionals i neuromusculars: evitar-ne l’abús, intentar limitarlos a la competició.
  • propiocepció: és el factor més importants en quant a la prevenció d’aquesta patologia i hauria d’estar inclòs dins de les pautes d’entrenament.

TRACTAMENT DEL ESQUINÇOS DE TURMELL

El tractament depèn del grau de la lesió.

Els objectius del tractament són:

  • Eliminar el dolor.
  • Reduir l’edema.
  • Evitar la rigidesa i bloqueig articular.
  • Tractar la inestabilitat de turmell en la mesura possible.

Els esquinços de primer i segon grau es tracten de forma conservadora, buscant la tornada a la pràctica esportiva tant aviat com sigui posssible. Per això immediatament després de la lesió es pot fer servir el protocol RICE: repòs, gel, compressió i elevació de l’extremitat. En aquesta fase aguda també es pot utilitzar embenats neuromusculars per reduir l’edema.

Després de les 48 hores posteriors a la lesió es pot dur a terme la cinesiteràpia per aconseguir un bon balanç articular, i es poden realitzar exercicis propioceptius en descàrrega.

Després de la fase aguda iniciarem els exercicis isomètrics. Posteriorment hi afegirem els concèntrics, i per últim els excèntrics. En aquesta fase s’introdueixen exercicis propioceptius en càrrega de manera progressiva, alhora que es fa una potenciació de la musculatura pronadora.

En esquinços severs de tercer grau es requereix del tractament quirúrgic per estabilitzar l’articulació. Posteriorment a la intervenció es començarà amb la fase de rehabilitació, que inclou els processos descrits anteriorment a més d’actuacions específiques depenents de l’extensió de la lesió.

Manel Diaz, Jordi Leiva i Roger Pons
Alumnes del Grau de Podologia

  • Bibliografia
    . Vázquez Amela F. Xavier, Tratamiento de las lesiones mas frecuentes en la práctica del baloncesto, Revista Española de podologia [Revista a internet], 2008 [citat el 9/4/2013], XIX(6).

    . Cea Sánchez E, Manonelles Marqueta P, Ereña Domínguez JL, Giménez Salillas L, Sarasa Olivan J, Lapeña Tortosa V, Larma Vela A, Biel Saez E, Gómez Gayán F, Jornadas sobre prevención de lesiones de baloncesto (actas), Arago: Diputación general de Aragón Departamento de Educación Cultura y Deporte; 2004.

    . Marante Fuertes J, Barón Pérez Y, Casas Ruiz M, Cano Gómez C, Tallón López J, Lesiones en jugadores no profesionales de baloncesto. Estudio estadistico, Rev. S. And. Traum. y Ort. [revista a internet], 2002 [citat el 9/4/2013], 22 (1):86-91. Disponible a http://www.elsevier.es

    . Pifarré F, escoda J, Marugan de los Bueis M, Oller A, Prats T, Prevención de lesiones en el deportista (aspectos generales y aspectos podologicos), revista El Peu [revista a internet], 2009 [citat el 9/4/2013], 29 (2): 76-91.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.