El dia 9 de març, en el marc de les XVIII Jornades Científiques Catalanes de Podologia, es va fer una taula rodona sobre la compensació de les assimetries.
Els ponents van ser la Pediatra Doctora Imma Vilalta, el Posturòleg Ignasi Beltran Ruiz, el Fisioterapeuta Pedro Rubio Montoro i la Podòloga Laura Planas Ortega.
Després de l’exposició de cada un d’ells i del posterior debat, la sensació va ser que no hi ha uns criteris del tot ben definits a l’hora de compensar les dissimetries, ja que hi ha masses variables : escoliosi, basculació pelviana, supinació del peu, genu valg…
Tenint en compte que les dissimetries són un procés dinàmic fins que el pacient no arriba a la maduració òssia (en les nenes entre els 13 i els 16 anys i en els nens entre els 16 i els 18), que el creixement longitudinal de l’os està en relació amb els cartílags de creixement (fisis), i que el 90% de la població té una assimetria d’EEII radiològica que oscil•la 5 mm de mitjana, el gran problema diagnòstic és poder diferenciar els dos tipus de dissimetries. D’una banda, la dissimetria real, una desigualtat global de longitud anatòmica veritable o bé per escurçament/allargament real d’alguns segments ossis i, de l’altra, la dissimetria aparent, una desigualtat global d’altura, resultant geomètrica d’un vici estàtic.
Va quedar palès que s’ha d’avaluar la repercussió general d’aquest desequilibri en els diversos components de l’aparell locomotor. Les dissimetries augmenten el risc de presentar una patologia, principalment a la regió lumbar i generen uns patrons asimètrics durant l’estàtica i la dinàmica: canvis d’acció i intensitat d’activitat muscular, modificacions en càrrega, temps i tipologia del suport podal.
Tal com va fer referència el Sr. Pedro Rubio (fisioterapeuta), Harwey WF (2010) troba que en dissimetries de més d’un centímetre augmenta la incidència d’artrosi de genoll i el risc d’evolució a la cama curta, segons un estudi dut a terme en 2.964 pacients
El protocol de valoració de les dissimetries que es va comentar reflecteix:
– La valoració de la torsió intrapelviana mitjançant la valoració de punts de referència: test de Gillet, test dels polzes, test de Downing i Long sitting-test.
– La teleradiografia es considera una magnificació entre el 5 i el 15% de mitjana segons els autors. Aquesta es veurà exagerada en cas d’una mala posició pelviana.
– Valoració dels CDG segmentaris amb o sense alça de diverses altures.
– Valoració del test de flexió, assimetria de polzes i gibositats sense alça i amb diverses altures d’alces.
– Valoració de la localització del pes corporal amb o sense alça (molt interessant aquest concepte de col•locar una balança sota cada peu i comparar els pes de cada balança segons l’alça provisional colocada).
– Test d’equilibri amb i sense alça.
Les variacions de tots aquests paràmetres i les condicions morfològiques de la persona ens indicaran l’alça necessària i tolerable en cada cas.
Tots els ponents van coincidir que, sempre que sigui possible, és millor col•locar una alça sencera i no pas talonera per aconseguir la menor diferència possible entre l’avantpeu i el retropeu, i no provocar equinisme de la tibioperoneoastragalina.
La taula rodona es va fer curta, i encara queden alguns dubtes per resoldre com ara: on col•loquem l’alça, a l’extremitat curta o sota el coxal quan està el pacient assegut? Quina alça posem als nens? …
Alèxia Casals Castells. Professora dels Estudis de Podologia