L’amenaça de l’estagflació

El 1993, l’aleshores president de la Reserva Federal dels EUA, Alan Greenspan, va defensar que les relacions històriques entre els diners, el PIB i el nivell de preus s’havien en gran part trencat, fent que els agregats monetaris deixessin de ser útils com a guies en la política dels bancs centrals. Però la revifada actual de la inflació ha tornat a recordar-nos que la inflació és sempre un fenomen monetari. I que la contínua expansió de l’oferta monetària, contrastable en les xifres dels balanços dels bancs centrals, crea inflació. En les circumstàncies actuals, els preus es disparen a la majoria de països. Hi ha inflació, i el risc és que el creixement perdi vigor, i augmentin la desigualtat i la inestabilitat financera. Estaríem parlant, per tant, del temible retorn a l’escenari econòmic mundial de l’estagflació, la suma d’estancament i inflació. Els factors que expliquen que moltes economies avançades i mercats emergents enfilin una inflació més elevada i una desacceleració del creixement econòmic són tant d’oferta com de demanda.
Entre els factors d’oferta, cal destacar la invasió russa d’Ucraïna, que ha fet pujar el preu de l’energia, els metalls industrials, els aliments i els fertilitzants. Un altre és que la Xina ja no creix a taxes de dos dígits com abans i està ordenant confinaments draconians de centres econòmics sencers com Xangai amb la seva política de Covid zero, provocant interrupcions addicionals de la cadena de subministrament i colls d’ampolla en el transport. En tercer lloc, el procés de desglobalització, amb la interrupció dels intercanvis comercials i financers entre Rússia i Europa, trencats per la guerra, genera una reconfiguració de l’economia i geopolítica mundials. Els EUA lideren el bloc occidental, amb els seus socis europeus i també asiàtics com el Japó o Austràlia. L’altre gran bloc el lidera la Xina, que intensifica les relacions amb Rússia i Índia. El règim de Xi Jinping, que no ha condemnat l’agressió de Putin, seria el gran beneficiat juntament amb l’Índia de la redirecció de l’abundant subministrament energètic rus a preus rebaixats. Així com la deslocalització va allunyar activitats industrials cap a països amb costos baixos, la relocalització torna a moure una part del procés productiu, portant-lo a països més propers amb costos superiors. I un quart factor rellevant que contribueix a l’estagflació és l’envelliment de la població. A mesura que els treballadors abandonen el mercat laboral per jubilar-se sense que hi hagi relleu generacional, el potencial de creixement disminueix.

Però els factors més importants que expliquen la inflació actual, i la possible recessió futura, són els de demanda. Estem parlant dels grans plans d’estímul monetari i fiscal dels anys 2020 i 2021. Alguns dirigents comencen a admetre-ho amb la boca petita. La primera a fer-ho ha estat la directora gerent de l’FMI, Kristalina Georgieva, al reconèixer que la decisió de gastar per donar suport a l’economia té el risc que massa diners acabin perseguint massa pocs béns, alimentant d’aquesta manera la inflació. També Janet Yellen, la secretària del Tresor dels EUA, ha manifestat que la inflació és un fenomen explicable per la demanda i per l’oferta, i que tota la despesa que es va liquidar en els plans d’estímul va certament alimentar la demanda. El retorn de la inflació per excés de despesa ens ha recordat una lliçó que mai hauríem d’haver oblidat: que el deute públic, tard o d’hora, s’acaba pagant. I es paga amb menys despesa futura, amb més impostos o amb més inflació. De fet, la inflació no és més que un impost no aprovat pel parlament que serveix per amortitzar deute públic, mitjançant la disminució del seu valor real. Un impost universal sobre el patrimoni monetari de tots els ciutadans.

Quines mesures caldria prendre per evitar l’estagflació? La primera és moderar els nivells de despesa i controlar la creació monetària normalitzant els tipus d’interès. És el que ha començat a fer el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, admetent que ha reaccionat massa tard. La seva col·lega del BCE encara va més tard i ho ha deixat per després de l’estiu. Una altra mesura efectiva és reduir totes les barreres que hi ha al comerç internacional. Un dels beneficis més importants del lliure comerç és exposar les empreses nacionals, i els mercats laborals, a una major competència, fet que indueix a mantenir els preus baixos i a innovar constantment. Segons un informe recent del Peterson Institute for International Economics, una reducció de les barreres comercials podria portar a una reducció de la inflació d’1,3 punts percentuals. L’estudi és conservador i es centra només en les restriccions comercials que es poden aixecar de manera fàcil a curt termini. A mitjà termini, la millora de l’eficiència dinàmica també contribuiria a una menor inflació.

De manera similar, la immigració alleuja l’escassetat de mà d’obra i els nouvinguts, si estan qualificats, poden augmentar la productivitat i la innovació. Els països amb visió de futur accepten els immigrants. El Regne Unit, per exemple, ha adoptat un nou programa de visats que acull graduats de les millors universitats del món. Fixem-nos que no es tracta d’acceptar a qui sigui amb l’únic objectiu d’aconseguir una subvenció per superar un determinat llindar de població, sinó de formar i integrar joves que puguin dur a terme el seu projecte de vida a casa nostra.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.