Just quan la Unió Europea (UE) vol tirar endavant el sisè paquet de sancions contra Rússia per la guerra a Ucraïna, en què es preveu la prohibició a les importacions de petroli, Putin decideix tallar el subministrament de gas a Europa a través de Polònia. Rússia produeix poc menys de 10 milions de barrils diaris i n’exporta la meitat, 5 milions. Europa és el principal mercat de Rússia per al petroli i gas natural i, per tant, la seva principal font d’ingressos. Putin ha rebut d’Europa, des de l’inici de l’atac, més de 50.000 milions d’euros, 10 vegades més del que s’ha proporcionat en efectiu i equipament a Ucraïna. Privar al dèspota d’aquesta font d’ingressos el forçarà a intensificar l’esforç exportador a Xina i Índia, que en podrien ser les grans beneficiades, obtenint recursos barats amb un important descompte. El principal damnificat per l’embargament del petroli i gas rus, però, serà la pròpia UE, que haurà de buscar proveïdors d’energia alternatius. Comprar el petroli a altres països productors és relativament senzill, però substituir el gas rus és molt més complicat. Això torna a posar en el mapa la importància del MidCat, un projecte de gasoducte que hauria de connectar la xarxa de gas d’Espanya i França mitjançant la construcció d’un tram de canonades que partiria d’Hostalric a Girona i arribaria fins a Larrau al sud de França, creuant els Pirineus, en un trajecte de 190 km. Les alternatives pel Kazakhstan són molt més cares, travessen entorns polítics molt més inestables i, a més, ja estan compromeses amb la Xina. El que pot aportar Espanya a la UE, i especialment a Alemanya, és donar més poder de negociació davant de Rússia, reduir la dependència gasista i protegir les indústries europees de grans oscil·lacions en el preu del gas, el mateix preu que en un mercat marginalista acaba també determinant la factura de la llum.
La capacitat de transport del MidCat ja no seria per abastir el consum de gas d’Espanya, sinó que, amb les noves circumstàncies bèl·liques, tindria la finalitat de millorar el sistema europeu amb gas provinent d’Algèria, Nigèria o Guinea Equatorial. La UE importa cada any de Rússia 155.000 milions de metres cúbics de gas (155 bcm en argot tècnic) i rebaixar la dependència russa a només una tercera part, com indica la Comissió Europea en la comunicació del 8 de març, és un repte molt complicat. El 2019 el projecte MidCat va quedar aparcat després que el regulador francès, la Comission de Régulation de l’Énergie, i l’espanyol, la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, acordessin desestimar la seva construcció. Ara tot és diferent, i els polítics canvien el discurs. La ministra Teresa Ribera considera que el projecte de construcció duraria cinc anys i demana finançament europeu. Encara que sigui gana per avui, el Midcat pot suposar pa per demà. Recordem que Espanya disposa de molta capacitat regasificadora (60 bcm) amb sis plantes, una d’elles a Barcelona, que si operessin a ple rendiment, no com ara, podrien cobrir bona part del subministrament rus. Dissortadament, la baixíssima interconnexió gasista de la península ibèrica amb el continent europeu amb prou feines permeten distribuir el 12% de tot el gas natural liquat (GNL) que pot regasificar Espanya. Si aquest país deixés de ser una illa energètica, amb molt escassa interconnexió amb Europa, es podria convertir en el principal distribuïdor de gas europeu.
L’objectiu comunitari de reduir a curt termini les importacions russes de gas de 155 bcm a només 55 bcm implica que s’han d’obtenir 100 bcm per vies alternatives. Segons un estudi de l’Agència d’Energia Internacional, es podrien obtenir fins a 10 bcm per altres gasoductes que no surten de Rússia, 6 bcm de noves instal·lacions eòliques i solars, 13 bcm de l’explotació a ple rendiment de les nuclears existents, 2 bcm substituint calderes de gas per bombes de calor, 2 bcm per la millora de l’eficiència energètica d’edificis i indústria, 10 bcm més baixant 1ºC el termostat de la calefacció, i fins a 28 bcm si es substitueix el gas per carbó, fet que naturalment dispararia la contaminació. L’enorme marge restant, a l’entorn de 30 bcm, hauria de ser GNL provinent majoritàriament dels EUA per vaixell, regasificat a les plantes de tractament i distribuït per gasoductes que encara no existeixen a dia d’avui. I l’objectiu de la UE a més llarg termini, el 2030, és encara més ambiciós: zero importacions de gas rus. Són canvis importants, però necessaris per deixar de finançar la maquinària de guerra russa. Veurem com ho gestiona la UE. Tornarà el vell continent a ser l’ostatge d’un tirà disposat a matar milers de persones? O farà el que sigui necessari per mantenir la civilització occidental, la prosperitat econòmica i el compromís amb l’estat de dret que han sustentat gairebé vuit dècades de pau i relatiu creixement?
Abans de la guerra, la UE ja importava gairebé tant gas liquat com gas canalitzat. Si es vol acabar amb la dependència del gas rus, han d’augmentar molt considerablement les importacions de GNL. Serà costós, però és tècnicament possible, especialment si entra en funcionament el MidCat. Karl Marx deia que «la història es repeteix dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa». El temps ho dirà.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC