Els manresans celebrarem demà la Festa de la Llum, lligada a la construcció de la sèquia en el segle XIV i l’arribada de l’aigua a la ciutat de Manresa. El bisbe de Vic Galcerà Sacosta s’oposava a la construcció de la sèquia, ja que aquesta obra reduiria el cabal d’aigua d’uns molins de la seva propietat i amb això també les seves rendes. La condemna moral i excomunió de la ciutat durant 5 anys per la defensa dels interessos patrimonials del mitrat és un exemple més de la dificultat de servir Déu i les riqueses alhora. La llegenda explica que el dia 21 de febrer de 1345 una llum resplendent va arribar, provinent de Montserrat, fins a l’església del Carme. Aquest senyal diví va fer reconsiderar l’actitud del bisbe, que aixecava l’excomunió sobre la ciutat i feia realitat, finalment, que l’aigua arribés a Manresa el 1383. Amb aquesta gran obra d’enginyeria civil, encara en actiu, de 26 quilòmetres de llarg i amb un desnivell de només 10 metres, es solucionava el problema de la sequera i la manca de collites que van fer caure molts manresans en la pobresa i la carestia d’aliments, les malalties i les epidèmies. I això va ser una realitat en el segle XIV, el segle d’or de la ciutat, quan menys de cinc mil manresans varen ser capaços de construir per a la posteritat monuments com la sèquia, la Seu, el magnífic temple gòtic del que es signà el contracte de construcció l’any 1322, ara fa per tant 700 anys, les esglésies del Carme, Sant Pere Màrtir i Sant Miquel, destruïdes durant la guerra civil, i el Pont Nou.
En el primer terç del segle XIV, Manresa era una ciutat en ascens. L’agricultura, l’artesania i el comerç prosperaven. Però una sequera severa va tenir lloc l’any 1333, anomenat ‘el mal any primer’, i la situació es va prolongar fins a fer-se insostenible. La manca de collita va portar fam i pobresa, mort i emigració. La solució passava per dur aigua a la ciutat; per beure i per regar els camps. La qüestió era com portar-la i es va decidir construir una sèquia. Per a iniciar el transvasament, el rei Pere III no només va donar el seu permís, sinó que concedia una rebaixa d’impostos per tal d’impulsar la seva construcció. L’exempció fiscal consistia en la reducció de tots els impostos que la ciutat hauria de pagar en els següents 10 anys a només 5.000 sous anuals en concepte de quèstia (una mena d’IRPF medieval). El període daurat de Manresa, que va coincidir també amb el de la corona catalanoaragonesa, va ser breu. La Manresa del segle XV va ser menys burgesa i urbana que la del segle anterior. La pesta, el debilitament de l’economia i l’augment dels impostos varen invertir el cicle econòmic. La riquesa inventariada dels ciutadans va caure de 3.000 lliures a només 800. Un decrement superior al 70%. Manresa, en regressió, perdia habitants. Qui s’ho podia permetre abandonava la ciutat per anar a viure als dos centres urbans més importants de la Corona d’Aragó: Barcelona i, més especialment encara, València.
L’ensenyança que se’n pot extreure del segle d’or de la nostra ciutat de Manresa és doble. En primer lloc, la importància fonamental de la iniciativa emprenedora en la promoció d’obres d’interès públic i col·lectiu, construint la societat des de baix (i no a l’inrevés) amb iniciatives d’ampli abast social que fan camí per l’impuls de la societat civil. Es tracta de què l’esperit emprenedor privat fecundi l’àmbit públic i la societat civil arrossegui els dirigents, i no pas que el sector públic posi pals a les rodes de la iniciativa privada o que els desitjos dels polítics s’imposin als de la ciutadania. Com van fer els nostres avantpassats del segle XIV. I no com fem ara, per exemple, al pagar 15 milions d’euros per l’expropiació d’uns terrenys a les Saleses de rendibilitat social nul·la o molt baixa. La segona ensenyança és la necessitat de tenir un sistema fiscal estable i previsible, suportable i no confiscatori, que no desincentivi els esforços productius de la ciutadania. De nou, malauradament, quelcom força allunyat del que tenim en l’actualitat.
Aquest any, la festa de la Llum coincideix amb l’estada a la ciutat d’Ignasi de Loiola fa exactament cinc segles. El sant penitent, que transitava a diari pel carrer de Santa Llúcia per anar de l’hospital a la Seu, a ben segur que va visitar l’església del Carme. Ignasi va veure la llum en l’episodi de l’exímia il·luminació del Cardener. Però Ignasi va experimentar també enlluernaments capciosos i profundament enganyosos que el varen portar a les portes del suïcidi. Hem de ser capaços de discernir una de l’altra. L’enlluernament cega, no és constant, fa molt soroll per no res, és arrogant, prioritza l’ego i les necessitats del jo a les d’altri. La il·luminació, en canvi, et mostra el camí, evita ensopegades, anima a avançar, asserena i et conforta. Com diu el primer vers de El Retaule de la Llum, estrenat per l’Orfeó Manresà, som una ciutat molt noble, una vila molt lleial. Que la Llum ens il·lumini.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC