Rússia ha decidit atacar obertament Ucraïna, després de reconèixer com a repúbliques independents els territoris de Donetsk i Lugansk, a la regió del Donbàs, on fa anys que Putin finança grups armats prorussos. Amb aquesta decisió, Moscou no només incompleix els Acords de Minsk signats el 2015, sinó que inicia un conflicte internacional amb conseqüències imprevisibles. Fins ara, el cost del conflicte entre Rússia i Ucraïna, que acumula més de 14.000 morts des de 2014, ha estat devastador per a Ucraïna, reduint el PIB dels 183.000 milions de dòlars el 2013 a 91.000 milions el 2016. Encara avui continua estant un 15% per sota del nivell del 2013. No s’ha de desestimar la gravetat de la situació. Quan Rússia es va unir a la guerra civil a Síria, l’estiu del 2015, l’aleshores president dels EUA Barack Obama va afirmar que Síria es convertiria en el Vietnam de Rússia. Però es va equivocar. No ha estat així. Moscou ha acumulat més influència a la regió i ha guanyat amb Assad un soci lleial per a les seves aspiracions de poder. Ara Putin vol controlar Ucraïna, com ja ha fet amb Bielorússia i Kazakhstan. Si Rússia aconsegueix el control o la desestabilitza a gran escala, una nova etapa podria començar a Europa. La sobirania russa sobre Ucraïna provocaria una onada d’inseguretat als països de l’est. I així com l’exèrcit rus és poderós, dedicant el país postcomunista més de l’11% de la despesa pública a defensa, la UE no té un exèrcit comparable. Europa dedica moltíssims recursos a mantenir l’Estat del Benestar, però molt pocs a defensa. La continuïtat del Welfare State europeu dependria de l’ajuda prestada pel Warfare State dels EUA de Joe Biden. Aquest país celebrarà les properes eleccions el 2024. I d’aquestes en pot dependre el futur d’Europa. El triomf de Donald Trump o d’un candidat afí podria destruir la relació transatlàntica en un moment de màxim perill, qüestionant les garanties de seguretat de l’OTAN al vell continent.
Els refugiats ucraïnesos, amb el conflicte, poden fugir massivament del país. Quina capacitat té la UE per acollir-los i integrar-los? De quina manera l’èxode alimentaria el creixement dels partits d’extrema dreta i el seu discurs xenòfob? Podria Espanya, un país en regressió demogràfica i necessitat de població jove i emprenedora, ubicar-los en el seu territori i dinamitzar l’estructura productiva? Si Moscou opta per la confrontació directa amb Occident, Pequín podria ser el seu soci preferent. El món es polaritzaria i un dels blocs emergents seria l’aliança entre Rússia i Xina. Fins i tot aquest darrer, encoratjat per l’exemple rus, podria plantejar la invasió de Taiwan. El conflicte es descontrolaria i les conseqüències serien tràgiques. Les sancions econòmiques imposades faran més mal a Europa que a Moscou, per la dependència que tenim del gas de Sibèria. Les exportacions europees de vehicles a Rússia són fàcilment substituïbles per les xineses. Un motiu més que enfortiria l’eix Moscou-Pequín. En canvi, les exportacions russes de gas al continent, que suposen el 40% del consum, només són substituïbles pel gas liquat molt més car provinent dels EUA. L’encariment del gas i el preu del petroli superant els 100 dòlars per barril és una amenaça econòmica seriosa. Incrementarà les tensions inflacionistes, també del tipus d’interès, i frenarà el creixement econòmic. Concretament, s’estima que per cada 10 dòlars d’encariment del preu del petroli, el PIB espanyol disminueix 25 dècimes. La incipient recuperació, per tant, quedaria estroncada. En paral·lel, altres matèries primeres com el blat o l’alumini també s’estan encarint. Per altra banda, Rússia és una potència militar amb armament nuclear, però sense fortalesa econòmica. La seva població ronda els 145 milions i el PIB amb prou feines supera els 1,5 bilions de dòlars. És inferior al d’Itàlia i només un 10% superior al d’Espanya. El gas i el petroli representen el 15% del PIB i proporcionen el 36% dels ingressos públics.
L’objectiu de Putin a Europa de l’Est és força clar. L’autòcrata rus enyora el passat poder soviètic i vol restaurar l’imperi, amb l’estatus de gran potència i la influència que Rússia va perdre fa 30 anys, amb la desintegració de la Unió Soviètica el 1991. La resposta pot ser, i no és una contradicció, al mateix temps pro-russa i anti-Putin. El tsar Alexandre II, al segle XIX, va intentar modernitzar i occidentalitzar Rússia. Va ser assassinat el 1881. Alexei Navalny, un opositor polític de Putin que vol que Rússia segueixi el camí europeu, va ser enverinat i ara està tancat a la presó. A molt curt termini, Europa necessita de la força militar dels EUA i l’OTAN per lluitar i deposar el dèspota rus. Però la UE i l’economia russa són complementàries i es necessiten mútuament. Europa ha de mantenir oberts tots els canals possibles de relació amb Rússia. És possible que Josep Borrell no sigui el més idoni per ocupar el càrrec d’alt representant de la UE. Figures de gran capital polític, com Angela Merkel, podrien reubicar-se en el firmament europeu amb capacitats de decisió. A llarg termini, la UE hauria d’integrar Ucraïna a l’espai comunitari i, fins i tot, també la Rússia post-Putin. Perquè no oblidem, com deia l’economista francès Bastiat, que l’alternativa al lliure comerç és la guerra. I la guerra ja ha començat.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC