Europa es troba en plena crisi energètica, amb uns preus de l’electricitat disparats que castiguen les famílies i resten competitivitat a les empreses. Amb tot, l’objectiu del govern espanyol pel 2050 és aconseguir que les energies descarbonitzades proporcionin el 100% de l’electricitat. Per tant, les polítiques energètiques d’Espanya se centren en el desplegament massiu d’energies renovables. Els seus defensors prometen que deixar d’utilitzar combustibles fòssils (carbó, petroli i gas) no només mitigarà el canvi climàtic, sinó que també reduirà les tensions sobre els recursos energètics. Però potser no serà ben bé així. La transició pot afectar les relacions de poder entre estats, el procés de globalització, les relacions entre països i la convergència econòmica. Amb els objectius de descarbonització, l’accés a l’energia neta introduirà nous riscos i incerteses. La Segona Revolució Industrial va transformar el petroli en una commodity estratègica. La seguretat del Regne Unit, per exemple, depenia més del petroli d’Iran que del carbó de Newcastle. I fins ara, els països amb jaciments de petroli i gas han mantingut la seva importància geopolítica i assegurat una font notable d’ingressos econòmics.
En un món d’energia neta, però, la font de poder serà el control de la producció de minerals com el cobalt, el coure, el liti, les terres rares o el níquel, que són fonamentals per a diverses tecnologies, incloses les turbines eòliques i els vehicles elèctrics. El petit nombre de països que subministren la gran majoria de minerals crítics guanyaran influència internacional. I és que un únic país, la República Democràtica del Congo, acapara més de la meitat de l’oferta mundial de cobalt, Austràlia la meitat de l’oferta de liti i la Xina la meitat de l’oferta de terres rares. En comparació, els tres productors de petroli més grans del món (Aràbia Saudita, Rússia i els Estats Units) representen cadascun només el 10% de la producció mundial de petroli. Una altra manera en què un país podria guanyar influència en un entorn de zero emissions netes és mitjançant la producció i exportació de combustibles baixos en carboni, especialment l’hidrogen. Amb el temps, es preveu que els subministraments d’hidrogen es localitzaran en països com els del Golf Pèrsic, que tenen grans quantitats d’energia solar barata. D’aquesta manera, alguns dels petroestats amenaçats per la substitució dels combustibles fòssils podrien transformar-se en electroestats.
Arribar a aquest món de zero emissions netes de CO2 el 2050 generarà forces contràries a la globalització. Un món descarbonitzat dependrà més de l’electricitat, i un món més dependent de l’electricitat veurà reduït el comerç global d’energia. L’AIE considera que, el 2050, el comerç total relacionat amb l’energia representarà només el 38% del que seria si es mantingués la trajectòria actual. I en comparació amb el petroli i el gas, és molt més probable que l’electricitat es produeixi a nivell local o regional; menys del 3% de l’electricitat mundial es va comerciar a través de les fronteres el 2018, en comparació amb el 66% del subministrament mundial de petroli. Lligat amb això, els EUA i Europa són responsables de la meitat del total d’emissions de CO2 des de l’inici de l’era industrial. En canvi, només el 2% prové del continent africà. A mesura que els països rics exigeixin reduir les emissions de carboni i els països en desenvolupament es centrin en les necessitats de creixement dels seus ciutadans, els dos grups de països entraran en conflicte. El fracàs dels països rics a l’hora d’ajudar els països pobres serà una font de tensió, perquè els països en desenvolupament suporten de manera desproporcionada el pes dels danys que no han causat. L’energia solar o eòlica pot ser una excel·lent manera de satisfer algunes necessitats mediambientals del món ric, però són insuficients per alimentar la multitud famolenca i sostenir la industrialització incipient dels països endarrerits. A més, diversos països pobres del món, com Moçambic o Tanzània, tenen importants reserves d’hidrocarburs que intentaran aprofitar. Amb quina autoritat poden els països rics, utilitzant la coartada del canvi climàtic, aturar el desenvolupament dels països pobres?
Pel que fa a Espanya, la situació energètica és un problema estructural que ve de lluny i afecta negativament empresaris i famílies. El control del mercat oligopolístic el tenen les grans empreses i el poderós lobby polític. La interconnexió elèctrica amb França és molt baixa i Espanya segueix sent en gran part una illa energètica que difícilment pot participar en el mercat elèctric europeu. L’objectiu d’interconnexió mínim que recull el nou reglament europeu és del 15%, però Espanya amb prou feines arriba al 6%. Per altra banda, la manca de combustibles fòssils (la dependència energètica de l’exterior supera el 70%) ha obligat sempre a importar-los. Les renovables haurien d’ajudar a solucionar aquest problema i fomentar un model de producció d’energia elèctrica descentralitzat, relativament proper als seus centres de consum, però problemes tècnics i administratius les estan frenant. L’energia eòlica, per exemple, amb més d’un 25% de la potència instal·lada a Espanya, genera menys energia que la nuclear. La política energètica, en base a un criteri de sostenibilitat, hauria d’apostar per un model energètic que prioritzi la seguretat energètica, la competitivitat econòmica i la sostenibilitat ambiental. Fer-ho al revés suposa un munt de problemes per a la societat.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC