L’escalada militar a la frontera entre Rússia i Ucraïna constitueix la crisi de seguretat més perillosa dels darrers temps. Les arrels del conflicte són històriques i venen de lluny. Rússia, Bielorússia i Ucraïna procedeixen de l’anomenada Rus de Kíev, una confederació de tribus eslaves governades per una dinastia d’origen nòrdic entre els segles IX i XIII. Moscou considera Ucraïna el bressol de la civilització russa. En l’etapa soviètica cal recordar l’Holodomor, un genocidi contra el poble ucraïnès que va significar la mort per gana de milions de persones a conseqüència de les polítiques governamentals de Stalin. Després del macabre episodi, el tirà va iniciar un programa de repoblació enviant milers de russos a les terres ucraïneses del sud-est buidades per la fam. Són les actuals Donetsk i Lugansk, zones no pacificades que continuen amb enfrontaments militars. Més recentment, en les negociacions sobre la reunificació d’Alemanya (1990), el president nord-americà George H.W. Bush va assegurar al líder soviètic Mikhail Gorbatxov que l’OTAN no s’expandiria cap a l’est si Rússia acceptava la reunificació alemanya. Però la promesa verbal, no garantida per escrit, no s’ha complert. Entre els membres actuals de l’OTAN hi trobem molts països pertanyents a l’antic bloc soviètic com Polònia, Romania, Hongria o els països bàltics. Washington va guanyar la batalla del poder, però aquesta batalla ha portat a la confrontació i no a la cooperació amb Moscou. El març de 2014 Rússia s’annexionava l’estratègica península de Crimea amb la ciutat de Sebastopol, enclavaments molt importants que donen accés al Mar Negre. I en els darrers anys, Moscou s’ha esforçat per reduir la dependència del sistema financer global i aprovisionar-se de divises estrangeres amb l’objectiu de reduir el poder sancionador dels Estats Units.
Força anys després que la UE veiés les orelles al llop, què ha fet per disminuir la dependència energètica del gas rus? Doncs ben poca cosa o res. Una vegada més, la dependència de Brussel·les del combustible rus la lliga de mans a l’hora de respondre als moviments del Kremlin. El projecte Power of Siberia-2 connectarà els jaciments de gas de Iamal, els mateixos que proveeixen el continent europeu, directament amb la Xina. Paral·lelament, el polèmic gasoducte Nord Stream-2 permetria a Rússia esquivar completament Ucraïna a l’hora d’enviar gas cap al centre d’Europa. Per tant, el control estratègic del gas el té Rússia, que es pot decantar per Europa o bé la Xina. El 2020, el proveïment total de gas a la Unió Europea va assolir els 480 bcm (milers de milions de metres cúbics), dels quals Rússia va subministrar-ne el 36% (175 bcm). Pel cas d’Espanya, Rússia proveeix el 9% del consum de gas, tot en forma de gas liquat. Substituir a curt termini les exportacions russes de gas a Europa és impossible sense causar molt de mal a l’economia, paralitzant la generació d’energia i encarint tota l’estructura productiva. I, de moment, Rússia ja està tancant l’aixeta. Com a resposta, Europa no té marge per augmentar la producció pròpia de gas, que és poc important. Algèria, un important productor de gas, manté tancat el gasoducte que abasteix Espanya a través del Marroc, per tensions entre els dos països, i Noruega, un altre destacat productor, està al límit de la seva capacitat exportadora. En qualsevol cas, s’estima que l’increment de la producció pròpia més l’augment de les importacions d’Algèria i Noruega podrien suplir com a màxim un 10% de la manca de gas rus (entre 15 i 20 bcm). De moment, es compensa la reducció del subministrament de gas rus amb la compra de gas natural liquat als Estats Units, això sí, a un preu molt superior.
Quines solucions podem trobar a aquesta situació? La primera seria l’energia nuclear. Amb els preus de l’electricitat pels núvols i amb les renovables incapaces de subministrar ni el 10% de l’energia total necessària, l’energia nuclear és més una solució que un problema. És la més barata de produir i l’única que garanteix el subministrament continuat, assegurant l’estabilitat del sistema elèctric. Tanmateix, la fissió nuclear no produeix gasos d’efecte hivernacle i, per tant, no contamina l’atmosfera. França és el país que més confia en aquesta energia i EDF la companyia elèctrica francesa, que factura a preus molt inferiors als que paguem aquí. Amb els preus de l’energia disparats i problemes amb el subministrament de gas, hauríem de fer nostra l’expressió anglesa “the only way is to go nuclear”. I la segona solució seria activar, de manera eficient, la via diplomàtica entre la UE i Rússia. Però aquí topem amb Josep Borrell, l’alt representant de la UE, que no s’ha entès amb el ministre rus Serguei Lavrov. Amb el nou govern alemany dividit sobre el paper de Rússia i la inoperància de Borrell, la UE es converteix en un subordinat dels EUA i perd una altra oportunitat de reivindicar-se com un actor global independent. Ens agradi o no, la UE s’ha d’entendre amb Rússia. El país euroasiàtic disposa de grans reserves energètiques, mentre que la UE exporta vehicles a Rússia. L’economista francès Frédéric Bastiat va afirmar que quan els béns no creuen les fronteres ho fan els soldats. El comerç i les relacions entre Rússia i la UE han d’evitar la guerra.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC