Tots estem corpresos al contemplar les escenes de destrucció a l’Europa del segle XXI. Qui es pensava que la modernitat de la nostra època era incompatible amb la barbàrie i follia d’altres temps, o que les guerres obertes no es tornarien a repetir, s’equivocava de ple a ple. Un exoficial de la KGB, convertit en dictador de la Rússia postcomunista, porta molt de temps planificant i preparant l’atac a Ucraïna, enganyant els crèduls polítics occidentals que li allargaven la mà tot somrient a la foto de la recepció oficial. Sentint-se hereu de Stalin, Putin vol restituir la glòria de l’imperi soviètic reconquerint el que considera territori propi. I si Joseph Stalin no va dubtar a cometre un genocidi contra el poble ucraïnès, conegut com l’Holodomor, quan aquest es va resistir a cedir les fèrtils terres a l’estat soviètic, Vladímir Putin no dubta a massacrar la població civil quan aquesta gosa lluitar per la seva llibertat. A més, el control del dèspota narcisista sobre míssils nuclears fa confondre la prudència d’alguns dirigents amb la covardia.
Les forces nuclears russes tenen una estructura complexa i, a nivell global, estan dividides en les de caràcter estratègic, de llarg abast, i les de caràcter tàctic, de curt abast. En total, més d’un miler de caps nuclears amb un poder destructiu 50 vegades superior a la bomba atòmica d’Hiroshima. També podrien causar una catàstrofe nuclear a les centrals de Txernòbil, l’ocupació de la qual ha estat un objectiu militar inicial, o Zaporíjia, la més gran d’Europa. Aquestes centrals no tenen, per elles mateixes, cap interès militar, així que la possibilitat sempre hi és. Segurament, sense la dependència del gas rus, Putin no s’hauria atrevit a envair Ucraïna. Però els ingressos provinents dels recursos energètics i matèries primeres sostenen l’arrogància del dictador. La dependència del gas rus és directa i enorme en alguns països de l’Europa Oriental. Bèlgica, França i els Països Baixos importen menys del 10% del seu gas natural de Rússia, com també Espanya i Portugal. Alemanya, en canvi, depèn de Moscou per a la meitat de les seves importacions i Itàlia al voltant del 40%. Per a Àustria, Hongria, Eslovènia i Eslovàquia, la xifra és d’aproximadament el 60%, i per a Polònia, el 80%. Bulgària depèn totalment del gas rus.
Tanta dependència gasista provocarà increments de preus i problemes d’abastiment a Europa. La inflació a Espanya s’ha situat el febrer en el 7,4% interanual, la xifra més elevada dels darrers 33 anys. I cal tenir present que aquestes xifres són anteriors al conflicte bèl·lic i no pas posteriors. Per tant, la guerra agreujarà i farà més intensa la tendència inflacionista. L’estanflació, la suma d’estancament i inflació, és un escenari cada vegada més real que admet fins i tot el Banc Central Europeu. Per la seva banda, les sancions econòmiques d’Europa i els EUA inclouen l’exclusió d’alguns bancs russos del sistema de comunicació interbancari SWIFT i la congelació dels actius exteriors del Banc Central de Rússia, estimats en un total de 640.000 milions de dòlars. Si les autoritats monetàries russes no tenen suficient or i divises per defensar el valor del ruble, aquest es depreciarà. Això és justament el que ha passat aquesta setmana, forçant increments del tipus d’interès de fins el 20% i imposant restriccions a la retirada dels dipòsits bancaris per part dels ciutadans russos. Són situacions que ens recorden les viscudes el 1991 amb la dissolució de la URSS. Perdre els estalvis, tenir controls de capital, no poder fer transaccions en monedes estrangeres, una important contracció del PIB, la fugida de Rússia de moltes empreses multinacionals, la possible cancel·lació de transferències bancàries de sous i pensions… Són conseqüències devastadores per al poble rus que, en qualsevol país de tradició liberal, provocarien la rebel·lió popular contra el dèspota Putin. En aquest sentit, el líder opositor rus Alexéi Navalni, actualment empresonat després de l’intent d’enverinament del Kremlin, ha cridat a manifestar-se per expressar el descontentament contra l’ofensiva militar sobre Ucraïna.
El règim de Putin respon a qualsevol manifestació amb la repressió pura i dura, manipulant també l’entorn informatiu i influint en la manera com molts russos valoren la guerra contra Ucraïna. Els agents de seguretat persegueixen els individus que publiquen missatges contra la guerra a les xarxes socials. I, malgrat la repressió, s’estan produint protestes a moltes ciutats. El fet que la gent surti al carrer quan els costos de fer-ho són alts és un senyal del creixent rebuig intern de Putin. La tragèdia i la injustícia tenen una gran capacitat per mobilitzar les masses, com quan el venedor de fruita tunisià Mohamed Bouazizi es va suïcidar després que una agent de la policia local l’hagués humiliat i requisat tota la mercaderia. Aquest episodi va iniciar la Primavera Àrab el 2011. Putin haurà de reduir la despesa pública per les sancions, fent la vida encara més difícil a la població i augmentant el malestar. El poble rus es mostra insatisfet amb Putin, la comunitat internacional el sanciona, i els oligarques russos haurien d’entendre que Putin ja no garanteix els seus interessos. La caiguda de Putin seria la manera més ràpida d’acabar amb aquesta guerra.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC