Llum i ombres de l’educació científica a les primeres edats

Montserrat Pedreira
Directora Grau en Mestra d’Educació Infantil Umanresa

Text associat a la ponència presentada a les XI Jornada 0-6 ESPURNES DE LLUM  organitzada per l’INSTITUT DE CIÈNCIES DE L’EDUCACIÓ JOSEP PALLACH DE LA UdG, la FACULTAT D’EDUCACIÓ I PSICOLOGIA DE LA UdG i l’AJUNTAMENT DE GIRONA

Amb la seguretat que al llarg de la jornada trobareu tallers i mirades concretes sobre la llum des de la perspectiva artística, emocional o científica, em permeto iniciar-la prenent el concepte des de la seva vessant metafòrica per a posar de relleu algunes llums, molt bons camins que s’estan prenent en educació, front a algunes ombres, aspectes que enfosqueixen el valor del camí pres.

I abans d’entrar en l’educació científica, abans de desmitificar la ciència que tant de respecte fa a les mestres d’infantil, deixeu-me posar de relleu algunes llums i ombres més generals.

Estem vivint un molt bon moment des del punt de vista educatiu, amb un desig molt estès i compartit entre una gran part de la comunitat docent per millorar, per innovar, per avançar en una educació molt més respectuosa cap als infants i que s’adequa a tot allò que la recerca explica sobre com s’aprèn. A Catalunya gaudim d’un seguit d’experiències molt valuoses que s’han guanyat el reconeixement extern i que serveixen de model aquí i a fora. Però aquesta efervescència innovadora, aquest desig col·lectiu de canvi, afavoreix també el sorgiment d’un laberint de propostes i ofertes, en el que a vegades resulta difícil orientar-se i diferenciar les propostes ben fonamentades de les iniciatives buides embolicades en vocabulari pseudopedagògic i bon màrqueting.

Mestres, hem de tenir el criteri que la nostra professionalitat requereix i ser capaces d’analitzar, discutir, compartir i contrastar les novetats per a implementar aquelles que valorem clarament com a vàlides i deixar de banda canvis sense fonament. D’altra manera, s’acaba fent canvis superficials de façana per a què en realitat no canvií res de fons, res del que és verdaderament important. Incorporar una estètica sense plantejar-se el canvi conceptual associat; comprar un material atractiu pensant que això soluciona tot l’aprenentatge i fins i tot el nostre paper com a mestres; incorporar taules de llum a les aules per descobrir després que no hi veiem intencionalitat educativa; adoptar formes de fer esotèriques pensant que resoldran els conflictes a l’aula o al claustre; acumular material divers per oferir propostes que només podem justificar amb l’argument: “és que s’ho passen tan bé!”.

Un argument aquest darrer que ens condueix a un altre aspecte positiu del nostre actual, una altra llum: els nens i les nenes avui s’ho passen bé a l’escola. Hem aconseguit capgirar la idea que aprendre, que l’escola, ha de ser un patiment. “La letra con sangre entra“ ha deixat de ser un mantra ni tan sols pronunciable en veu alta. Però l’escola és un espai d’aprenentatge, i hem de recuperar la idea de què s’ho han de passar bé … aprenent.

Mestres, hem de reivindicar l’emoció d’aprendre. Viure experiències positives intenses d’aprenentatge és tan potent que necessàriament porta a treballar per a aconseguir-ne de noves compartint-les amb els altres. I adquirir el vici del coneixement no és gens difícil. Som éssers dissenyats per aprendre i per tant, que vivim de manera plaent l’aprenentatge. Ho diu la neurociència.

La neurociència, una ciència reconeguda que es mira els infants amb mirada positiva i que reforça aquelles idees que ja es defensaven des d’educació a partir de l’evidència pràctica. En ciències de la salut es diferencia l’evidència científica, aquella que té estudis seriosos i reconeguts que l’avalen, de l’evidència clínica, que posa de relleu remeis que funcionen però que no s’han sabut encara explicar des de la recerca. En educació hem de millorar i molt la nostra “evidència clínica”, l’anàlisi seriós de les nostres experiències per poder defensar amb evidències el que la pràctica ens diu que funciona.

Mestres, hem de fer més recerca, no recerca buida, creada ad-hoc per a autoalimentar-se publicant en revistes que només llegeixen els que hi publiquen, sinó recerca útil, aquella que recull evidències per poder convèncer, perquè la intuïció pot ser molt bona però l’hem de validar amb dades. L’educació s’ha de reivindicar com a ciència a partir d’aconseguir el reconeixement del valor de la pràctica. I això va lligat necessàriament a la dignificació de la nostra professió.

Una professió, mestra d’infantil,  amb una formació de base cada cop millor, de més temps i més qualitat, que busca la coherència entre el que es diu i el que es fa, en la que també les universitats hi estem implicades i compromeses. Una professió amb una gran proporció de mestres en actiu inquietes i amb empenta i amb desig de formar-se tot al llarg de la vida. Una professió on proliferen els grups de treball i les jornades per compartir i contrastar amb companyes. Però millorar la formació no vol dir que es pugui donar resposta a tot.

Mestres, hem de ser conscients de les nostres possibilitats alhora que de les nostres limitacions. Sobretot en un àmbit molt llaminer, el de la intervenció emocional. No som psicòlogues, ni terapeutes, ni tenim la capacitació professional per a intervenir emocionalment. I tampoc  les famílies porten els nens i nenes a l’escola per fer teràpia. Fem bé la nostra feina, i acostumem-nos a treballar conjuntament amb els professionals adequats per a aconseguir les millors intervencions en cada cas.

I si finalment centrem les llums i ombres en l’educació científica, hi ha una ombra que enfosqueix tota l’educació científica: el convenciment de les mestres d’infantil de no saber ciència. Hem de canviar la idea del què és la ciència. Entendre la ciència com la manera en què la humanitat interpreta els fenòmens del món i que aquesta interpretació evoluciona, i entendre que nens i nenes donen sentit al món des que neixen, i que la seva interpretació del món també evoluciona,   avala que ens puguem atrevir a compartir amb els infants interpretacions sobre els fenòmens del món en base al que en aquest moment sabem, conscients que infants i persones adultes anirem polint  les idees científiques a mesura que anem ampliant experiència amb la realitat i intercanvis d’idees amb petits i grans.

Mestres, no tenim coneixement científic específic, no hem fet estudis disciplinars de ciència, però això no ens ha d’impedir acostar-nos a la ciència. I no pretenc fer apologia de la ignorància sinó obrir una escletxa per on iniciar-se al plaer de la indagació. Conèixer i partir d’algunes poques idees clau per interpretar la realitat al costat dels infants, des de la humilitat del que és conscient de les pròpies limitacions, identificar bones preguntes més que donar respostes, contrastar i compartir idees amb infants i adults, ha de portar a introduir la ciència amb rigor a l’aula i a gaudir-ne.

Perquè la ciència és un context clau per a acollir la diversitat. Totes les nenes i nens del món gaudeixen controlant la velocitat de baixada per un tobogan, competint o col·laborant per aconseguir l’avió de paper que vagi més lluny, barrejant tot el que troben a la taula després d’un dinar familiar o descobrint petits insectes amagats sota una fulla. El món natural és fascinant per tothom. No importa la llengua, no importa la cultura, no importa l’ètnia o la classe social, totes les criatures senten la necessitat d’explorar i entendre.

Però per a aconseguir que la ciència sigui una eina d’inclusió no val qualsevol ciència. Etiquetar fets i noms sense context ni comprensió, aportar idees noves que no connecten amb les prèvies, seguir les instruccions d’una persona adulta que “sap” i que pressuposa que els infants “no saben”…. ciència elitista i excloent, que deixa fora des de l’inici tots (i totes, aquí sí que cal subratllar el femení!) els qui no responen al cànon.

Per a què la ciència sigui context d’inclusió cal que parteixi i compti amb les idees de les criatures, que presenti propostes obertes amb solucions diverses, que sigui estimulant, que promogui la iniciativa dels infants i que es basi en el diàleg: diàleg amb la realitat, diàleg amb els altres i diàleg amb un mateix.  

I que les mestres en gaudim!