L’ombra d’un hivern llarg i difícil amenaça el proper curs escolar. Preparem-nos.
Però encara és estiu! Els infants han recuperat l’esperada activitat social i educativa que amb tot l’esforç i compromís, s’ha preparat des dels casals i propostes de lleure, una experiència viscuda amb il·lusió per part de tothom però que ha fet emergir alguns problemes a tenir en compte per afrontar el retorn a l’escola el proper setembre.
.- Les senyals d’alerta han de ser específiques. El protocol establert pel lleure d’estiu identifica com senyals inicials de sospita les següents: “Nen, nena, adolescent o jove que presenta un o diversos símptomes: Febrícula o febre (≥ 37,3ºC) / Tos i/o dificultat per respirar / Congestió nasal i/o mal de coll / Mal de panxa, vòmits i/o diarrea”.
Un o diversos símptomes. A tot arreu i/o. En un grup d’infants sempre hi haurà algú que respongui a aquestes senyals d’alerta, i més a partir de l’inici del curs amb l’entrada de la tardor-hivern. Són senyals molt poc discriminatòries.
Cert que el protocol diu que a partir d’aquí, consulta al CAP. Això trasllada amb tot l’encert, la responsabilitat de decidir si la sospita té fonament o no als professionals sanitaris, que hauran de ser prou sensibles als temors de les famílies per generar confiança i alhora evitar ser hipersensibles després de tot el que hem passat per no crear un excés de falses alarmes. No ho tenen fàcil. Perquè si davant cada febrícula, mal de panxa, mal de coll o mocs d’un infant hem de tancar tot un grup estable durant un temps indeterminat (perquè almenys de moment no està clar el circuit i un grup pot estar 4 dies laborables a casa sense que ningú més que els afectats es posi nerviós), al setembre no hi haurà escola. Amb els petits, perquè sempre hi haurà qui tingui algun símptoma. Amb els grans, perquè s’obre un camí cap a la picaresca amb possibilitats encara no explorades.
.- La resposta ha de ser tan immediata com sigui possible. Visita al metge de seguida i prova immediata en els casos que el professional sanitari en decideixi la necessitat. Demanar a tothom que es confini unes hores a partir d’una sospita real és assumible. Però confinar l’infant, els seus companys i els seus adults familiars més temps de l’estrictament necessari seria un despropòsit. Perquè si l’infant no té res, estem trastocant la vida de totes les famílies afectades sense necessitat. Però és que si l’infant tingués el virus, no s’haurà aconseguit controlar-lo perquè els adults de les famílies del grup no deixaran d’anar a treballar per l’ombra d’una sospita que no es pugui resoldre de manera molt ràpida.
Amb un problema afegit, si la vivència de les famílies és que la resposta no és immediata, podria derivar en l’augment de l’autodiagnòstic (“cap a l’escola, que això no serà res!”) i/o el perill de la medicació d’infants sense control mèdic per dissimular els símptomes.
.- Els grups estables no són grups bombolla. Les consignes donades pel lleure d’estiu obliguen a grups bombolla de 10 infants màxim. Parlem de grups que no tenen cap contacte inter-grups: entrada per portes diferents, recorreguts per passadissos diferents, aules diferents, lavabos diferents, educadores diferents, a més de totes les precaucions sanitàries que es recomanen. Al setembre es parla de grups estables de 25, que compartiran espais de pas, lavabos, menjadors, autobusos, patis…. El risc és molt més gran perquè a més, ja no parlem d’una part de la població sinó de la totalitat la població infantil-jove del país.
.- Les consignes d’actuació han de ser possibles, clares i compartides per a tothom. Escriure en un protocol “El dia següent es quedaran a casa” quan la realitat és que poden ser uns quants més, pot fer molt bonic però és escriure per escriure. Donar ordres que no es poden complir comporta insatisfacció per a tothom i incentiva l’incompliment.
Ocurrències en podem tenir tothom, n’apunto algunes recollides de xerrades informals: podria existir un cos d’experts específic, un “SEM escolar”, sempre a punt per diagnosticar i fer proves in situ davant qualsevol sospita? Es poden aprofitar les possibilitats de la docència virtual per als mes grans de secundària per a reduir els contactes i per tant el risc, cosa que també alliberaria espais? Es pot crear un cos itinerant d’experiències educatives de qualitat, que ofereixen suport, materials i propostes sobre àmbits diversos que es desplaci a les escoles?
Cal explorar totes les possibilitats que puguin obrir finestres d’oportunitats. Però és responsabilitat de l’administració valorar-les, assegurar que les mesures que es prenguin siguin les millors donades les circumstàncies i crear els mecanismes que garanteixin dur-les a terme de manera eficient. Ens la juguem i molt, al setembre. I no només per les conseqüències econòmiques de la paralització del país, no només pel problemes que la falta d‘escola genera en els adults, també perquè els nostres infants s’han passat molt, massa temps confinats, alguns amb més sort que d’altres, però tots tancats a casa, sense contacte social i sense escola. Autoritats sanitàries i educatives s’han de posar a treballar conjuntament per acordar solucions reals i raonables. Els nostres infants ho necessiten.
Montserrat Pedreira
Directora del Grau en Mestre d’Educació Infantil de la Facultat de Ciències Socials de Manresa de la UVic-UCC