És ben conegut i estudiat que la memòria ens fa males passades i ens traïciona més o menys conscientment, tot posant un filtre selectiu als fets que hem viscut.
No parlo de la mala intenció conscient d’aquells que neguen amb desvergonyiment la realitat per maquillar la història al propi gust, com hem vist i seguim veient al nostre entorn repetidament, sinó de casos sense cap mena de malícia, com pot ser el de la gent gran que s’aferra a la idea de l’escolaritat llunyana com una època daurada en què els alumnes tenien un gran respecte pel seu mestre, mentre que dilueixen entre boires l’evidència que això només s’aconseguia perquè llavors eren els mestres que faltaven al respecte als alumnes.
O el del meu record de l’escola, fet de rialles, col·leccions de cromos, pa amb xocolata, nens intentant veure les calces de les nenes quan pujàvem l’escala,…. però també de la cara del director vermella d’exaltació i ràbia i la seva ma plana picant amb força la galta d’un company, el delicte del qual havia estat no saber resoldre el problema. Qui sap si va ser ben bé així, i alhora, quantes altres coses importants dec haver obviat del record!.
Recordem alguns fets i n’oblidem d’altres, retallem allò viscut, ho fem més bonic, retoquem i justifiquem… la memòria es diverteix a distància fent-nos els records a mida.
Per això ens calen espais com el que han creat al Museu Comarcal de Manresa, l’Espai Memòries, una exposició altament recomanable, on les persones que ja tenim una edat ens retrobem amb records entranyables. Una exposició que vol mostrar i no jutjar, extreta de la col·laboració de grans i joves. Gent gran que ha fet l’esforç de recollir petjades del seu pas per la història, gent jove que han entrat en contacte amb una educació que per ells és pre-història.
Una experiència que anima i reconforta, que fa pensar en el futur amb optimisme: joves i grans, allò nou i allò vell, un diàleg entre oposats que genera molt bons resultats. Aneu-hi, us agradarà!
Montserrat Pedreira
Directora dels Estudis d’Educació Infantil. FUB