Tothom sap, efectivament, que educar no és senzill, només cal tenir a les mans una criatura acabada de néixer per saber la quantitat de problemes amb què ens podem trobar. Els pares i mares es carreguen de bones intencions a l’hora de tirar endavant el projecte fill/a, que en la seva primera configuració com a persona, passarà per una etapa d’atencions intensives: el nadó menja, fa pipí, fa caca i plora a tota hora. Però tot queda diluït quan senten a dir que el nen o la nena és molt semblant o igual a ells. I només cal una petita rialla perquè s’acabin d’enamorar de l’infant. Estan completament identificats amb el nouvingut al món.
Només han passat quatre dies i aquells que tenen la responsabilitat de continuar educant es troben al davant d’un vailet que necessita un mòbil de contracte, un super ordinador portàtil i el home-cinema a la seva habitació. I per relacionar-se amb els altres vol un parell de piercings, tatuatges, fer ostentació de la roba interior i un seguit de coses amb les que els progenitors no estan identificats.
En aquest moment apareixen els dubtes sobre l’educació feta pels pares i mares. On ens hem equivocat ? Hauríem d’haver estat més ( o menys ! ) estrictes ? Li hem fet la vida massa fàcil ? O bé al contrari, hem estat massa exigents? Hem pogut estar poc per ells/es ? Li hem estat massa a sobre?
El cas és que vivim en un món del que no ens podem evadir. Malgrat el pas dels anys sorprèn per la seva rapidesa, evidentment en tot aquest temps, passen moltes i moltes coses que les famílies no poden (i potser és millor així!) controlar.
És l’aportació de la vida i la societat a l’esclat de la pròpia personalitat.
Núria Ruiz
Estudiant i futura mestrad’Educació Infantil FUB