Per què ens estressem tant quan arriben les vacances i veiem que haurem d’estar molts dies amb els nostres infants? Per què ens sentim culpables a la vegada de pensar això? Bé, jo no en tinc la resposta, és clar, però si puc explicar la meva experiència personal.
Com molts altres, he passat per aquesta situació, però aquest estiu vaig descobrir que veritablement no ha de ser un període angoixant, sinó d’aprenentatge. Arrel del comportament que manifestaven els nostres fills vam plantejar-nos canvis per resoldre aquesta situació insostenible. Vam decidir d’intentar escoltar més els seus interessos, d’adaptar-nos més a les seves necessitats, i de fer-los més partícips de les nostres decisions. A més, vam plantejar-nos de forma molt seriosa, el fet d’intentar explicar-los–hi les diferents emocions que anaven experimentant per tal que ells les identifiquessin i d’aquest manera, fossin capaços de poder-les canalitzar millor.
No va ser fàcil, però el resultat va ser impressionant. Són les millors vacances que hem passat tots quatre junts, ens va passar el temps volant.
Vam aprendre que nosaltres, com adults, som els encarregats d’acompanyar als nostres infants en el seu aprenentatge natural, d’ajudar-los a entendre allò que els preocupa, de fer-los sentir que són importants, que comptem amb ells i que som aquí pel que necessitin, i crec, fermament, que això és tot el que en definitiva els cal, sentir-se segurs i estimats per poder desenvolupar-se com a persones capaces de respectar-se i respectar als demés i el seu entorn, igual que nosaltres els hem respectat i estimat des de petits.
Susana Ramírez
Estudiant i futura mestra d’Educació Infantil FUB